La personalitat del Papa Francesc i algunes de les seues declaracions sembla que no encaixen massa bé en la recent tradició pontifícia, ni en el tarannà ultraconservador de la jerarquia espanyola encapçalada per Rouco Varela. Tant Joan Pau II com Benet XVI han representat l’angle més conservador de l’Església, especialment si els comparem amb el seus antecessors. Deixant de banda l’efímer Joan Pau I, tant Joan XXIII com Pau VI van significar un canvi notable que es va concretar en el Concili Vaticà II; n’és una prova les tensions que van mantenir amb Franco i el seu règim feixista i criminal.
Al marge dels dubtes sobre el seu passat a l’Argentina, que sembla que s’estan aclarint, el Papa Bergoglio està marcant un perfil molt diferent. Potser la tria del nom del sant d’Assís ja indicava la vocació del seu papat, que sumat a la seua pertinença a l’orde fundat per Íñigo de Loiola, el sector més intel.lectual de l’Església en què entre molts altres es va educar Voltaire, poden donar un resultat interessant.

 

Corregir els errors sempre és una bona intenció, com diu Roderic de Borja en la magnífica obra de J.F. Mira,  Borja Papa, “…si dels meus antecessors  en el pontificat n’he tret alguna lliçó ha estat sobretot per l’observació dels seus errors, i per l’estudi de les raons que els movien a cometre’ls.” Alexandre VI va arribar al cim de l’Església de la mà de Calixt III, el seu oncle, valencià com ell, i com ell mestre en diplomàcia vaticana. La llegenda negra és pura vendetta italiana, res que envejar els Orsini o els Colonna.

 

Ara bé, els actes han d’acompanyar les paraules, i en aquest sentit no s’entén la beatificació dels religiosos morts durant la Guerra Civil, uns processos als quals es va negar Pau VI pel seu caràcter sectari. El Papa del Renaixement li podria ara retraure que “…és més fàcil entendre els errors dels altres que evitar de repetir-los un mateix.”

 

Jo fa molt de temps que no crec en els reis mags, si de cas en as meigas. Tampoc no crec en la infal.libilitat del Summe Pontífex, almenys des que vaig quedar bocabadat amb el Bomarzo de Mújica Lainez. Però algunes vegades els papes diuen coses de trellat i que demostren que almenys coneixen els Evangelis, o Comín. Ara Francesc ha dit que mai no ha sigut de dretes i alguns no hi donen crèdit, com si no recordaren allò del camell i l’agulla, i és que amb l’historial de la Santa Seu és comprensible que la gent dubte. Ja en dubtaven els càtars, i Ramon Llull, i Luter encara més. I Dante  va soterrar uns quants hereus de Sant Pere en les profunditats més esquerpes i fosques del seu Infern.

 

És més, confesse que he admirat algun Papa, com ara aquell occità, Gerbert d’Orlhac, qui va portar a Roma la seua saviesa cap a l’any 1000. De jove va passar uns anys entre la cort de Borrell II de Barcelona i el monestir de Santa Maria de Ripoll, des d’on va  viatjar per Al-Andalus i va importar-ne a Europa el sistema decimal i el zero. Mestre de mestres està considerat com un dels artífexs de la primera renaixença de l’edat mitjana i per si fóra poc sospitós de bruixeria a causa dels seus prodigiosos invents, un vertader humanista avant la lettre. Lluís Racionero fa un gran retrat d’aquest filòsof i matemàtic que va arribar al papat com a Silvestre II al seu Cercamón.

Però com  diria aquell  jueu purista i sermonaire de Natzaret, al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. Ara espere que Francesc denuncie les escoles catòliques, elitistes i segregadores, i defense l’escola pública, laica i universal. Potser Wert s’enutjarà i jo recobre un miqueta de fe.