La meua afició a la zoologia i a l’ornitologia em va portar a dedicar en el primer butlletí Les Valls Sí que editàrem fa uns mesos des d’Esquerra Faura unes paraules amables a les gavines emblemàtiques que campen a cor què vols per platges (i muntanyes i ciutats i clavegueres) de la geografia valenciana. Ara, però, m’esplaiaré en una altra de les meues aficions, la botànica, ben relacionada amb el meu amor pels animals, de pèl i de ploma. I és que la meua estima per les plantes ve al cas de la ja llunyana metamorfosi que ha transmutat en lliri el partit de la rosa. Anem a pams.
Amb les modificacions lèxiques adequades, a la trajectòria política del PSPV-PSOE, se li podria aplicar allò de «Entre el clavel y la rosa, su majestad escoja», que suposadament etzibà Quevedo a una reina de les Espanyes (encara en plural a l’època del genial literat madrileny) amb la intenció de dir-li «coja» de manera elegant.
De fet, en la llegenda literària que suara he resumit, Quevedo, gos fidel del comte-duc d’Olivares i abanderat de la catalanofòbia, com el seu amo, no feia més que avançar (literàriament, és clar) aquella frase de Felip V en els Decrets de Nova Planta destinada a aconseguir la submissió del Regne de València a les lleis de Castella: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Tal com ha fet malauradament el PSPV-PSOE.
N’és la prova més recent, per exemple, la submissió del PSPV als designis del PP en la reforma de l’Estatut del País Valencià. Sí, el PAÍS VALENCIÀ i no la Comunidad, excrement nominalista engendrat pel PP, que vol identificar els valencians amb una escala de veïns embogits pels diners, personatges d’una pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Una operació perversa que, en el darrer congrés dels socialistes valencians, no va dubtar a fer seua el capoll (de rosa, vull dir) Alarte, actual secretari general del PSPV.
Així, la deriva política, corrosiva per als valencians, que ha portat del PSPV original –una rosa capdavantera en la defensa dels drets i les llibertats nacionals del valencians en els primers anys que seguiren a la mort d’aquell general que en pau no descanse– a constituir una mera filial del carrer Ferraz de Madriz (PSOE), se’ns presenta com un estigma de Caïm.
En el seu moment, la connivència d’Alfonso Guerra, el Caïm espanyolista, amb la dreta valenciana tardofranquista (Abril Martorell, Attard, Brosseta i la Reyna de Las Provincias, que es va posar a les ordres del colpista Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981) va buidar de contingut els anhels d’autogovern que van manifestar els valencians, aclaparadorament i sense discussió, l’any 1978.
La continuació van ser els anys Lerma, amb una Llei d’ús i ensenyament del valencià que, paradoxalment (i per a major glòria posterior de l’omnipotent PP dels actuals parcs temàtics de Camps, Conselleria d’Educació inclosa) no garanteix que els nens que ho desitgen puguen rebre tot l’ensenyament en valencià; C9 RTVV, que, des del moment
mateix de la creació de la criatura (amb l’inefable Amadeu Fabregat, el de les llistes de paraules prohibides per “massa catalanes”) incompleix la seua raó de ser: afavorir la presència normal del valencià en els mitjans de comunicació audiovisuals, una fita essencial per a la normalització de la llengua pròpia dels valencians.
Comptat i debatut, la llista d’actuacions incongruents (o conscientment antivalencianes) del partit de la rosa és tan gran que comence a dubtar, fins i tot, del meu amor per la botànica, o almenys per la rosística. Les roses d’Albinyana, que ja havien perdut el perfum del socialisme valencià genuí de Josep Vicent Marquès, Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles o Alfons Cucó, estan fent honor a la dita popular: “Estàs més ert que un lliri”. Afegisc: que un lliri socialista de Pajín, Alarte o Margarita Pin.
Josep Ribera i Condomina, es
Secretari de cultura i política lingüística de Esquerra Cam de Morvedre
Amb les modificacions lèxiques adequades, a la trajectòria política del PSPV-PSOE, se li podria aplicar allò de «Entre el clavel y la rosa, su majestad escoja», que suposadament etzibà Quevedo a una reina de les Espanyes (encara en plural a l’època del genial literat madrileny) amb la intenció de dir-li «coja» de manera elegant.
De fet, en la llegenda literària que suara he resumit, Quevedo, gos fidel del comte-duc d’Olivares i abanderat de la catalanofòbia, com el seu amo, no feia més que avançar (literàriament, és clar) aquella frase de Felip V en els Decrets de Nova Planta destinada a aconseguir la submissió del Regne de València a les lleis de Castella: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Tal com ha fet malauradament el PSPV-PSOE.
N’és la prova més recent, per exemple, la submissió del PSPV als designis del PP en la reforma de l’Estatut del País Valencià. Sí, el PAÍS VALENCIÀ i no la Comunidad, excrement nominalista engendrat pel PP, que vol identificar els valencians amb una escala de veïns embogits pels diners, personatges d’una pel·lícula d’Álex de la Iglesia. Una operació perversa que, en el darrer congrés dels socialistes valencians, no va dubtar a fer seua el capoll (de rosa, vull dir) Alarte, actual secretari general del PSPV.
Així, la deriva política, corrosiva per als valencians, que ha portat del PSPV original –una rosa capdavantera en la defensa dels drets i les llibertats nacionals del valencians en els primers anys que seguiren a la mort d’aquell general que en pau no descanse– a constituir una mera filial del carrer Ferraz de Madriz (PSOE), se’ns presenta com un estigma de Caïm.
En el seu moment, la connivència d’Alfonso Guerra, el Caïm espanyolista, amb la dreta valenciana tardofranquista (Abril Martorell, Attard, Brosseta i la Reyna de Las Provincias, que es va posar a les ordres del colpista Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981) va buidar de contingut els anhels d’autogovern que van manifestar els valencians, aclaparadorament i sense discussió, l’any 1978.
La continuació van ser els anys Lerma, amb una Llei d’ús i ensenyament del valencià que, paradoxalment (i per a major glòria posterior de l’omnipotent PP dels actuals parcs temàtics de Camps, Conselleria d’Educació inclosa) no garanteix que els nens que ho desitgen puguen rebre tot l’ensenyament en valencià; C9 RTVV, que, des del moment
mateix de la creació de la criatura (amb l’inefable Amadeu Fabregat, el de les llistes de paraules prohibides per “massa catalanes”) incompleix la seua raó de ser: afavorir la presència normal del valencià en els mitjans de comunicació audiovisuals, una fita essencial per a la normalització de la llengua pròpia dels valencians.
Comptat i debatut, la llista d’actuacions incongruents (o conscientment antivalencianes) del partit de la rosa és tan gran que comence a dubtar, fins i tot, del meu amor per la botànica, o almenys per la rosística. Les roses d’Albinyana, que ja havien perdut el perfum del socialisme valencià genuí de Josep Vicent Marquès, Ricard Pérez Casado, Valerià Miralles o Alfons Cucó, estan fent honor a la dita popular: “Estàs més ert que un lliri”. Afegisc: que un lliri socialista de Pajín, Alarte o Margarita Pin.
Josep Ribera i Condomina, es
Secretari de cultura i política lingüística de Esquerra Cam de Morvedre
