Quan l’any acaba s’ha de fer balanç de tot el que ha passat, cal fer un repàs dels aspectes positius i negatius en tots els àmbits de la vida personal i col.lectiva, de les oportunitats que hem aprofitat i de les ocasions perdudes. Este final d’any és també el final de la primera dècada del segle XXI i l’últim de l’actual legislatura municipal i autonòmica. I evidentment el balanç és negatiu, molt negatiu, sobretot perquè frustra les expectatives que el nou segle semblava projectar. De fet, en termes generals, la sensació és que estem pitjor que a finals del segle XX, s’ha instal.lat una mena d’impotència davant d’un món que gira al dictat d’unes forces difícils d’identificar i que s’oculten sota l’etiqueta difusa dels mercats.
A Espanya la crisi internacional ha posat en evidència que els anys de vaques grosses estaven fonamentats en un model econòmic virtual que tenia els dies comptats. Un model de tipus especulatiu que se sustentava de manera pràcticament exclusiva en el formigó i el turisme de masses. La crua realitat ens situa als peus de l’abisme, amb un índex de desocupació que dobla la mitjana europea. L’única fórmula que Zapatero planteja és la reducció dràstica del dèficit a costa sobretot dels sectors més desprotegits. Els ciutadans perden poc a poc un estat del benestar que s’havia anat creant artificialment, de manera insostenible. Ara bé, la responsabilitat és compartida tant pels governs socialistes com pels populars, ja que en definitiva ambdós han contribuït a impulsar el mateix model de creixement.
La realitat valenciana ha donat un pas més i ha caigut directament en l’abisme de la degradació econòmica i social. Les polítiques antivalencianes que sembraren el PP i el PSOE ja han donat els seus fruits, i els valencians ens hem empobrit fins a situar-nos per baix de la mitjana espanyola. Ens hem quedat arraconats en la perifèria d’Europa, limitats en la nostra capacitat productiva, subordinats als interessos de Madrid. Ofrenar glòries a Espanya té un preu i certament que l’estem pagant. Sense oblidar que en alguna cosa destaquem, a banda de l’índex de desocupats: tenim la casta política més desvergonyida que es puga imaginar. La imatge que projecta la política valenciana és la més abjecta d’Europa, al alimón amb Berlusconi i alguns dirigents de repúbliques bananeres de l’est del continent.
Sagunt no és una illa en el context valencià, i a pesar de les seues potencialitats industrials i de serveis presenta alguns números especialment preocupants: els parats han superat llargament la xifra dels 6.000. Este és el principal problema i la pregunta és clara: què ha fet o què hauria pogut fer el govern municipal per minimitzar l’impacte de la crisi a la nostra ciutat? La resposta és clara també i la va manifestar l’alcalde, Alfredo Castelló, en el debat sobre l’estat del municipi: “¿ Qué quieres que haga ?”. És a dir, res, l’alcalde del paro assumix que no ha fet res perquè no sap què fer. Qualsevol altre presentaria la dimissió i deixaria pas a persones amb més iniciativa, però Castelló no, ell és el jefe, un jefe que mana però no governa. És més, ha desaprofitat totes les oportunitats que se li brindaven: la vivenda protegida a empreses de fora que no han començat ni les obres, les subvencions milionàries per a empreses de fora i treballadors de fora, Parc Sagunt i Camí de la Mar per a criar caragols, etc. . És que no li importen els milers de ciutadans que no troben treball? És que no li preocupa que moltes empreses locals vagen a tancar, si és no han tancat ja? Realment seria difícil trobar un alcalde i un equip més inútils en la història recent del municipi. Per si fóra poc ha posat la ciutat als peus dels segregacionistes, com si Sagunt i la seua història estigueren al servei dels seus interessos particulars. Mai hem hagut de patir tanta vergonya com en esta legislatura per culpa del Partit Popular.
Falten cinc mesos escassos per a les eleccions municipals i tinc l’honor i la responsabilitat de ser el candidat a l’alcaldia de Sagunt en representació del Bloc. Tinc molt clar el diagnòstic de la situació, sé perfectament quins són els problemes que hem de solventar i els obstacles que hem de superar, i tenim projectes que poden situar Sagunt en l’avantguarda de la recuperació i del benestar. El meu partit no ha de demostrar res a estes altures: sempre hem fet el que hem dit, la coherència ens la reconeixen fins i tot els adversaris, som capaços de governar i de fer oposició constructiva, som oberts i flexibles i sempre posem per davant l’interés general. El nostre objectiu és que la ciutat progresse de manera real i equilibrada, que tots els ciutadans i totes les ciutadanes tinguen els mateixos serveis i les mateixes oportunitats. No mirem el passat amb nostàlgia ni amb i ira, mirem el futur amb força i confiança, perquè el pròxim mes de maig demostrarem que el Bloc és imprescindible per al progrés de la ciutat.
A Espanya la crisi internacional ha posat en evidència que els anys de vaques grosses estaven fonamentats en un model econòmic virtual que tenia els dies comptats. Un model de tipus especulatiu que se sustentava de manera pràcticament exclusiva en el formigó i el turisme de masses. La crua realitat ens situa als peus de l’abisme, amb un índex de desocupació que dobla la mitjana europea. L’única fórmula que Zapatero planteja és la reducció dràstica del dèficit a costa sobretot dels sectors més desprotegits. Els ciutadans perden poc a poc un estat del benestar que s’havia anat creant artificialment, de manera insostenible. Ara bé, la responsabilitat és compartida tant pels governs socialistes com pels populars, ja que en definitiva ambdós han contribuït a impulsar el mateix model de creixement.
La realitat valenciana ha donat un pas més i ha caigut directament en l’abisme de la degradació econòmica i social. Les polítiques antivalencianes que sembraren el PP i el PSOE ja han donat els seus fruits, i els valencians ens hem empobrit fins a situar-nos per baix de la mitjana espanyola. Ens hem quedat arraconats en la perifèria d’Europa, limitats en la nostra capacitat productiva, subordinats als interessos de Madrid. Ofrenar glòries a Espanya té un preu i certament que l’estem pagant. Sense oblidar que en alguna cosa destaquem, a banda de l’índex de desocupats: tenim la casta política més desvergonyida que es puga imaginar. La imatge que projecta la política valenciana és la més abjecta d’Europa, al alimón amb Berlusconi i alguns dirigents de repúbliques bananeres de l’est del continent.
Sagunt no és una illa en el context valencià, i a pesar de les seues potencialitats industrials i de serveis presenta alguns números especialment preocupants: els parats han superat llargament la xifra dels 6.000. Este és el principal problema i la pregunta és clara: què ha fet o què hauria pogut fer el govern municipal per minimitzar l’impacte de la crisi a la nostra ciutat? La resposta és clara també i la va manifestar l’alcalde, Alfredo Castelló, en el debat sobre l’estat del municipi: “¿ Qué quieres que haga ?”. És a dir, res, l’alcalde del paro assumix que no ha fet res perquè no sap què fer. Qualsevol altre presentaria la dimissió i deixaria pas a persones amb més iniciativa, però Castelló no, ell és el jefe, un jefe que mana però no governa. És més, ha desaprofitat totes les oportunitats que se li brindaven: la vivenda protegida a empreses de fora que no han començat ni les obres, les subvencions milionàries per a empreses de fora i treballadors de fora, Parc Sagunt i Camí de la Mar per a criar caragols, etc. . És que no li importen els milers de ciutadans que no troben treball? És que no li preocupa que moltes empreses locals vagen a tancar, si és no han tancat ja? Realment seria difícil trobar un alcalde i un equip més inútils en la història recent del municipi. Per si fóra poc ha posat la ciutat als peus dels segregacionistes, com si Sagunt i la seua història estigueren al servei dels seus interessos particulars. Mai hem hagut de patir tanta vergonya com en esta legislatura per culpa del Partit Popular.
Falten cinc mesos escassos per a les eleccions municipals i tinc l’honor i la responsabilitat de ser el candidat a l’alcaldia de Sagunt en representació del Bloc. Tinc molt clar el diagnòstic de la situació, sé perfectament quins són els problemes que hem de solventar i els obstacles que hem de superar, i tenim projectes que poden situar Sagunt en l’avantguarda de la recuperació i del benestar. El meu partit no ha de demostrar res a estes altures: sempre hem fet el que hem dit, la coherència ens la reconeixen fins i tot els adversaris, som capaços de governar i de fer oposició constructiva, som oberts i flexibles i sempre posem per davant l’interés general. El nostre objectiu és que la ciutat progresse de manera real i equilibrada, que tots els ciutadans i totes les ciutadanes tinguen els mateixos serveis i les mateixes oportunitats. No mirem el passat amb nostàlgia ni amb i ira, mirem el futur amb força i confiança, perquè el pròxim mes de maig demostrarem que el Bloc és imprescindible per al progrés de la ciutat.
Francesc Fernández Carrasco
Candidat del Bloc a l’Alcaldia de Sagunt
Candidat del Bloc a l’Alcaldia de Sagunt
