De sobte recorde l’inici d’un dels clàssics del cinema, Tiempos Modernos, de Charles Chaplin i cada dia pareix més adient per a entendre la realitat. Malauradament, la crítica al taylorisme i al treball en cadena i la desnaturalització humana en l’època d’entreguerres avui en dia pren un carácter més tràgic i preocupant. I és que la burguesia, en concret l’alta burguesia, els grans capitals, aprofita tots els sistemes de domini existents per a perpetuar el seu domini i el domini del sistema econòmic actual, el sistema capitalista, l’economia de mercat, el sistema més just i democràtic possible, i que, com a súmum de solidaritat, avui en dia integra a tota la humanitat en un sistema global, universal, l’aldea global que ja preveia Marshall Mcluhan….Un sistema i una conjuntura que consoliden el triomf de la modernitat, la perfecció evolutiva amb la conjunció de l’economia de mercat i la democràcia representativa. Realitat absoluta? Perfecció darwinista? Fi de la història? Tot un discurs de poder darrere d’aquesta terminologia que cal analitzar.
Com es pot comprovar, aquest discurs és el dominant en els mass-media, i no de forma inofensiva. I és que la burgesia comprén que no pot sotmetre a la classe obrera (concepte en perill d’extinció en el discurs dominant) sols amb la força bruta, sinò que sap que és necessari anul.lar també el cervell i la capacitat cognitiva dels ciutadans, dels treballadors i treballadores, i, sobretot, la consciència de classe, la capacitat de canvi i de lluita que ha consolidat la nostra societat actual.
Senyores i senyors, vivim en una dictadura mediàtica que consolida diàriament aquesta funció i elimina la capacitat humana de pensar, analitzar, reflexionar i comprendre de forma racional la societat en la que vivim i, sobre tot, plantejar-se alternatives de canvi.Ens trobem immersos en una societat de consum, en la qual l’objectiu és convertir als ciutadans en una part més del sistema, una simbiosi que desnaturalitza la racionalitat humana, com criticava Chaplin de manera magistral.
On es troba la sobirania avui en dia? On es troba la democràcia, entesa com el poder del poble? Lluny de la tradicional separació de poders il.lustrada que ha configurat el nostre imaginari civicopolític, la nostra societat actual es troba dominada pels mercats, pel capital financer, per les grans multinacionals, causants dels grans desequilbris i injustícies actuals i, en segon lloc, pels mitjans de comunicació, epílegs dels grans capitals.
En contra del pensament únic dominant, hem de capgirar el vocabulari propi de la burgesia i buscar i recuperar alternatives analítiques. On es troba aquest vocabulari que genera la cosmogonia i l’univers neoliberal? Clarament en els mass-media, dins dels quals la televisió ocupa un lloc fonamental, element de transmissió de la doctrina dominant. La credibilitat de les informacions televisades és més elevada en la mesura que el nivell socioeconòmic i cultural dels espectadors és més baix. Les capes socials més modestes apenes consumeixen altres mitjans de comunicació i quasi mai lligen periòdics ( no exents de censura i control informatius); per això no poden qüestionar, aplegat el moment, la versió dels fets proposada per la televisió. Les telenotícies constitueixen la informació del pobre. En aquest punt es troba la seua importància política. Manipula més fàcilment als que menys defensa cultural tenen. Un discurs que, com afirma I.Ramonet, fa seu un nou tipus de censura, basada en la sobreinformació, la superficialitat i convertix la informació en una mercaderia amb l’objectiu d’entretindre a l’espectador evitant qualsevol tipus de plantejament estructural.
Hem de desvirtuar la funcionalitat dels mass-media a favor dels grups dominants i plantejar i difondre instruments analítics alternatius per a denunciar les injustícies del sistema, que canvie el concepte de creixement pel de decreixement, el concepte de productivitat pel de sobirania alimentària i redistribució dels recursos arreu del planeta, el concepte d’ajuda al desenvolupament per l’abolició del deute extern, l’abolició dels paradisos fiscals en benefici de la democràcia impositiva, entre d’altres. És a dir, clivellar l’aparell analític que sosté el manteniment de les grans injustícies i desigualtats arreu del planeta baix els involuntaris desajustaments de l’economia de mercat.
Aprofitant l’esclafit de la darrera crisi del sistema capitalista, s’imposa en els mass-media la Doctrina del Shock, seguint l’expressió de N.Klein. Una doctrina que genera una socialització de les pèrdues produïdes pel capital financer i especulatiu i construeix un discurs demagògic darrere del qual trobem uns interessos de classe ben definits.En Espanya, igual que en la UE, trobem darrerament un enorme allau mediàtic neoliberal, liderat per la dreta amb la complicitat dels partits governants de centre-esquerra, que està reduint significativament els drets i beneficis laborals i socials dels ciutadans.El món financer (responsable de la crisi) i el món de les grans multinacionals i els seus instruments político-mediàtics están aconseguint allò que han desitjat durant molts anys: el debilitament del món del treball. Mentre que els beneficis del gran món empresarial cresqueren en el primer trimestre de 2010 un 18,5%, les rendes del treball continuaren descendint un 8%.No cal més informació per a adonar-nos de la injustícia d’aquest sistema.
Davant d’aquesta situació, cal tindre en compte que la burgesia va a aprofitar al màxim el contexte de crisi per a debilitar i fins i tot, desarticular l’Estat del benestar que tant ha costat de construir. Baix el paraigües protector de la doctrina del shock estem observant unes polítiques neoliberals consistents en la desregulació dels mercats laborals, la reducció de la protecció social, la reducció dels impostos, l’augment de la seua regressivitat, les privatitzacions dels serveis de l’estat del benestar, la reducció dels beneficis laborals i socials, l’augment del frau fiscal i de les polítiques a favor del capital especulatiu, i, sobre tot, la creació d’un discurs demagògic-mediàtic que consolida una visió unilateral de les eixides possibles.Una eixida social a la crisi, com s’afirma des del govern socialista. Senyor Zapatero, una eixida social no és compatible amb la dràstica reducció dels drets socials i laborals de bona part dels treballadors espanyols. Una eixida social no pot suposar socialitzar les pèrdues del capital financer amb recursos públics. Una eixida realment social hauria d’anar en la línia de no suprimir l’impost de Patrimoni, lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida, controlar el capital especulatiu i establir un sistema impositiu realment progressiu. Això seria un projecte realment social i just, i no l’actual projecte de socialitzar pèrdues en clar perjudici de les classes populars, dels treballadors i treballadores.
Davant aquesta realitat cal lluitar contra l’efecte narcòtic dels mass-media, l’individualisme generat pels grups de poder, la falta de credibilitat en el sistema polític i en la capacitat de canvi de la col.lectivitat i fomentar la necessitat de recuperar un discurs de classe, reivindicatiu, alternatiu a la policia del pensament que triomfa en l’actualitat.
La vaga general del 29 de setembre es convertix en una data clau que marcarà el futur més inmediat en la capacitat de la classe treballadora de frenar la desarticulació de l’estat del benestar, la privatització més agressiva, la desregulació dels mercats laborals i l’atac continu contra la clase treballadora i l’augment de poder de la burgesia. Una vaga que ha de servir per a denunciar la demagògia, la hipocresia i la utilització partidista dels treballadors i treballadores per part de la dreta i, sobre tot, pel PSOE. No es pot utilitzar la simbologia de l’esquerra transformadora per a lluitar contra la dreta del nostre país i defendre una política econòmica purament neoliberal. Cal despertar la consciència del votant tradicional socialista i plantejar l’agressivitat de la seua política i la seua responsabilitat en l’actual atac a la classe treballadora. L’enemic no es troba en la dreta més arcaïca i rudimentària del nostre país, sinò que es troba en la falta de claredat analítica dels milions de votants que, creguent en el discurs obrer, no s’adona de la veritable virtualitat de les darreres mesures econòmiques i la seua responsabilitat en la crisi actual.
Davant la crisi actual, les institucions europees i el món financer i empresarial, tenen com a objectiu aconseguir allò que han desitjat durant molts anys: debilitar al món del treball, i per a aconseguir-ho plantegen al govern actual un conjunt de reformes. Cal prendre mesures per a recuperar la confiança dels mercats, ens diuen. Quines mesures? Facilitar l’acomiadament, reduir els salaris, congelar les pensions, disminuir la despesa pública, retrasar l’edat de jubilació, augmentar la regressivitat de les polítiques fiscals, privatitzar part de la financiació dels serveis públics, entre altres.Hem d’adonar-nos que, en cas d’aplicar-se, suposaria el major retall de drets socials i laborals de la nostra democràcia. Per això és absolutament fonamental difondre la mobilització dels treballadors i treballadores el 29 de setembre per a contribuir al triomf de la vaga general. Hem de lluitar contra aquesta realitat econòmica, hem de tindre una capacitat d’aglutinar una alternativa sociopolítica a l’actual bipartidisme senil del nostre país i generar una llum per l’esquerra real, i hem de superar la censura informativa del nostre país. En aquest sentit, la propera vaga general del 29 de setembre ha de suposar un repte per a l’esquerra transformadora, hem de prendre el carrer i, sobre tot, hem de lluitar contra la falsa realitat política en la qual viuen immersos milions de treballadors i treballadors que, sent votants del PP i del PSOE, no s’adonen de l’estructura de poder existent i de què en aquests partits no es troben defensats els seus interessos com a treballadors.
Com es pot comprovar, aquest discurs és el dominant en els mass-media, i no de forma inofensiva. I és que la burgesia comprén que no pot sotmetre a la classe obrera (concepte en perill d’extinció en el discurs dominant) sols amb la força bruta, sinò que sap que és necessari anul.lar també el cervell i la capacitat cognitiva dels ciutadans, dels treballadors i treballadores, i, sobretot, la consciència de classe, la capacitat de canvi i de lluita que ha consolidat la nostra societat actual.
Senyores i senyors, vivim en una dictadura mediàtica que consolida diàriament aquesta funció i elimina la capacitat humana de pensar, analitzar, reflexionar i comprendre de forma racional la societat en la que vivim i, sobre tot, plantejar-se alternatives de canvi.Ens trobem immersos en una societat de consum, en la qual l’objectiu és convertir als ciutadans en una part més del sistema, una simbiosi que desnaturalitza la racionalitat humana, com criticava Chaplin de manera magistral.
On es troba la sobirania avui en dia? On es troba la democràcia, entesa com el poder del poble? Lluny de la tradicional separació de poders il.lustrada que ha configurat el nostre imaginari civicopolític, la nostra societat actual es troba dominada pels mercats, pel capital financer, per les grans multinacionals, causants dels grans desequilbris i injustícies actuals i, en segon lloc, pels mitjans de comunicació, epílegs dels grans capitals.
En contra del pensament únic dominant, hem de capgirar el vocabulari propi de la burgesia i buscar i recuperar alternatives analítiques. On es troba aquest vocabulari que genera la cosmogonia i l’univers neoliberal? Clarament en els mass-media, dins dels quals la televisió ocupa un lloc fonamental, element de transmissió de la doctrina dominant. La credibilitat de les informacions televisades és més elevada en la mesura que el nivell socioeconòmic i cultural dels espectadors és més baix. Les capes socials més modestes apenes consumeixen altres mitjans de comunicació i quasi mai lligen periòdics ( no exents de censura i control informatius); per això no poden qüestionar, aplegat el moment, la versió dels fets proposada per la televisió. Les telenotícies constitueixen la informació del pobre. En aquest punt es troba la seua importància política. Manipula més fàcilment als que menys defensa cultural tenen. Un discurs que, com afirma I.Ramonet, fa seu un nou tipus de censura, basada en la sobreinformació, la superficialitat i convertix la informació en una mercaderia amb l’objectiu d’entretindre a l’espectador evitant qualsevol tipus de plantejament estructural.
Hem de desvirtuar la funcionalitat dels mass-media a favor dels grups dominants i plantejar i difondre instruments analítics alternatius per a denunciar les injustícies del sistema, que canvie el concepte de creixement pel de decreixement, el concepte de productivitat pel de sobirania alimentària i redistribució dels recursos arreu del planeta, el concepte d’ajuda al desenvolupament per l’abolició del deute extern, l’abolició dels paradisos fiscals en benefici de la democràcia impositiva, entre d’altres. És a dir, clivellar l’aparell analític que sosté el manteniment de les grans injustícies i desigualtats arreu del planeta baix els involuntaris desajustaments de l’economia de mercat.
Aprofitant l’esclafit de la darrera crisi del sistema capitalista, s’imposa en els mass-media la Doctrina del Shock, seguint l’expressió de N.Klein. Una doctrina que genera una socialització de les pèrdues produïdes pel capital financer i especulatiu i construeix un discurs demagògic darrere del qual trobem uns interessos de classe ben definits.En Espanya, igual que en la UE, trobem darrerament un enorme allau mediàtic neoliberal, liderat per la dreta amb la complicitat dels partits governants de centre-esquerra, que està reduint significativament els drets i beneficis laborals i socials dels ciutadans.El món financer (responsable de la crisi) i el món de les grans multinacionals i els seus instruments político-mediàtics están aconseguint allò que han desitjat durant molts anys: el debilitament del món del treball. Mentre que els beneficis del gran món empresarial cresqueren en el primer trimestre de 2010 un 18,5%, les rendes del treball continuaren descendint un 8%.No cal més informació per a adonar-nos de la injustícia d’aquest sistema.
Davant d’aquesta situació, cal tindre en compte que la burgesia va a aprofitar al màxim el contexte de crisi per a debilitar i fins i tot, desarticular l’Estat del benestar que tant ha costat de construir. Baix el paraigües protector de la doctrina del shock estem observant unes polítiques neoliberals consistents en la desregulació dels mercats laborals, la reducció de la protecció social, la reducció dels impostos, l’augment de la seua regressivitat, les privatitzacions dels serveis de l’estat del benestar, la reducció dels beneficis laborals i socials, l’augment del frau fiscal i de les polítiques a favor del capital especulatiu, i, sobre tot, la creació d’un discurs demagògic-mediàtic que consolida una visió unilateral de les eixides possibles.Una eixida social a la crisi, com s’afirma des del govern socialista. Senyor Zapatero, una eixida social no és compatible amb la dràstica reducció dels drets socials i laborals de bona part dels treballadors espanyols. Una eixida social no pot suposar socialitzar les pèrdues del capital financer amb recursos públics. Una eixida realment social hauria d’anar en la línia de no suprimir l’impost de Patrimoni, lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida, controlar el capital especulatiu i establir un sistema impositiu realment progressiu. Això seria un projecte realment social i just, i no l’actual projecte de socialitzar pèrdues en clar perjudici de les classes populars, dels treballadors i treballadores.
Davant aquesta realitat cal lluitar contra l’efecte narcòtic dels mass-media, l’individualisme generat pels grups de poder, la falta de credibilitat en el sistema polític i en la capacitat de canvi de la col.lectivitat i fomentar la necessitat de recuperar un discurs de classe, reivindicatiu, alternatiu a la policia del pensament que triomfa en l’actualitat.
La vaga general del 29 de setembre es convertix en una data clau que marcarà el futur més inmediat en la capacitat de la classe treballadora de frenar la desarticulació de l’estat del benestar, la privatització més agressiva, la desregulació dels mercats laborals i l’atac continu contra la clase treballadora i l’augment de poder de la burgesia. Una vaga que ha de servir per a denunciar la demagògia, la hipocresia i la utilització partidista dels treballadors i treballadores per part de la dreta i, sobre tot, pel PSOE. No es pot utilitzar la simbologia de l’esquerra transformadora per a lluitar contra la dreta del nostre país i defendre una política econòmica purament neoliberal. Cal despertar la consciència del votant tradicional socialista i plantejar l’agressivitat de la seua política i la seua responsabilitat en l’actual atac a la classe treballadora. L’enemic no es troba en la dreta més arcaïca i rudimentària del nostre país, sinò que es troba en la falta de claredat analítica dels milions de votants que, creguent en el discurs obrer, no s’adona de la veritable virtualitat de les darreres mesures econòmiques i la seua responsabilitat en la crisi actual.
Davant la crisi actual, les institucions europees i el món financer i empresarial, tenen com a objectiu aconseguir allò que han desitjat durant molts anys: debilitar al món del treball, i per a aconseguir-ho plantegen al govern actual un conjunt de reformes. Cal prendre mesures per a recuperar la confiança dels mercats, ens diuen. Quines mesures? Facilitar l’acomiadament, reduir els salaris, congelar les pensions, disminuir la despesa pública, retrasar l’edat de jubilació, augmentar la regressivitat de les polítiques fiscals, privatitzar part de la financiació dels serveis públics, entre altres.Hem d’adonar-nos que, en cas d’aplicar-se, suposaria el major retall de drets socials i laborals de la nostra democràcia. Per això és absolutament fonamental difondre la mobilització dels treballadors i treballadores el 29 de setembre per a contribuir al triomf de la vaga general. Hem de lluitar contra aquesta realitat econòmica, hem de tindre una capacitat d’aglutinar una alternativa sociopolítica a l’actual bipartidisme senil del nostre país i generar una llum per l’esquerra real, i hem de superar la censura informativa del nostre país. En aquest sentit, la propera vaga general del 29 de setembre ha de suposar un repte per a l’esquerra transformadora, hem de prendre el carrer i, sobre tot, hem de lluitar contra la falsa realitat política en la qual viuen immersos milions de treballadors i treballadors que, sent votants del PP i del PSOE, no s’adonen de l’estructura de poder existent i de què en aquests partits no es troben defensats els seus interessos com a treballadors.
Jose Vicente Berchi Cuenca
Partit Comunista Les Valls
Partit Comunista Les Valls
