El 2020 pareix que definitivament acaba. Pense que ni en la comarca, ni en general en el món, es trobarà a faltar, quan desaparega. En altres ocasions, en arribar a desembre, desitgem fer-ne un balanç positiu. Enguany, amb eixe desig una mica complex m’enfronte al repte. En esta ocasió, em conformaré a fer un balanç i sobretot a reflexionar del que ha vingut per a quedar-se, quan passem eixa situació extraordinària que vivim.
En primer lloc, cal dir que en pronunciar el 2020, no podem esmentar el més positiu de les nostres festes majors o de les falles. Poc podem dir de la programació cultural més que a la fi s’ha fet. A més, s’ha demostrat l’actitud valenta de programadors i programadores i de polítics. A Sagunt en tenim un bon exemple. Especialment estos últims mesos hem tingut actes culturals d’interés. També, en els pobles, amb molta seguretat, s’han realitzat algunes actes. Si de cas, sí que podem descriure amb intensitat com han funcionat els servicis públics i les persones que han treballat en ells. El personal treballador ho ha donat tot. Tanmateix ha emfatitzat les deficiències del sistema sanitari i d’altres cobertures socials en les quals no s’invertia com tocava ja fa molts anys. Hem vist, doncs, com es desbordava l’hospital de Sagunt i com en alguns moments havien de fer front a situacions sense un suport important per part de l’administració. En resum, poc podem dir, de tot el que s’havia apuntat en l’agenda del 2020 del Camp de Morvedre i molt del que s’ha suprimit o del que ens ha faltat realitzar en condicions normals.
Unes paraules d’un amic missioner que està a Etiòpia i amb el qual m’escric periòdicament, m’han fet reflexionar. Ell és el pare Ramón. Després de 40 anys allí i d’haver superat greus malalties que encara continuen vigilant-li els oncòlegs, seguix en la seua missió ensenyant docència, fent d’obrer i enviant cartes a les persones que estima perquè se sàpia el que realment hi passa. En la seua última carta, dedicada a felicitar-me les festes del Nadal, em deia. “Habrá que hacer limpieza general y tirar por la borda cosas que no parecen inprencindibles”. Realment és així. Si de tot açò hem d’aprendre alguna cosa en la comarca, és que hi ha determinades actituds i formes de gestió d’actuar que s’han instal·lat per a quedar-se i que unes altres que hem d’abandonar-les definitivament perquè no són tan importants o profitoses com suposàvem. Des d’ara, hem de continuar retrobant-nos i superar les assignatures pendents que tenim com a comarca però des d’una altra perspectiva. Hi ha determinats aspectes que s’han de continuar potenciant d’una altra manera: la gestió cultural, la posada en valor del patrimoni, la vertebració del sistema educatiu d’adults, la coordinació del sistema sanitari comarcal, l’atenció dels servicis socials més coordinada entre les mancomunitats i un llarg etcètera de temes que s’han de replantejar.
Des de fa molts anys esmente la necessitat d’una gestió cultural comarcal. Però és que ara és més necessari que mai. No podem multiplicar ni duplicar activitats en els nostres pobles. Hem de diversificar-les i fer possible un desplaçament públic cap a elles. Vertebrar la comunicació entre els pobles és prioritari. Cal que anar de les Valls a les Baronies siga un desplaçament més ràpid. A més, hem de treballar per a un nou públic: el virtual. Totes les activitats s’han de fer per a mirar de prop i també de lluny. No sols ara perquè hi ha pandèmia, sinó també en els temps posteriors al virus. Esta és una primera lliçó que hem d’aprendre.
Un altre aspecte que ve per a quedar-se és el de les aules virtuals. Han començat a impartir-se cursos en línia, en el temps del confinament. Però no s’ha d’entendre eixe sistema com a provisional sinó com a sistema que ha de quedar-se. Pense que ja toca que plantegem un sistema comarcal de cursos per a adults. La possibilitat de fer-los en línia permetria plantejar activitats i tallers educatius en els quals participara alhora alumnat de les Valls, Canet, Sagunt o de les Baronies.
Pel que fa a la sanitat, tenim molt a aprendre del que ha passat. El més important és que mai més es pot deixar de banda la inversió en sanitat pública. Quan venen situacions excepcionals, és impossible atendre les necessitats sanitàries com es mereixen. Caldria pensar, després del que estem passant, si l’àrea sanitària de l’hospital de Sagunt és massa extensa. Caldria revisar també l’atenció primària. Si alguns dels protocols establits venen per a quedar-se i protegir-nos millor, caldrà que els recursos humans s’incrementen. L’atenció en línia que s’ha establit és del tot positiva i pot resultar pràctica però aplicada d’una altra manera. Servicis com el d’urgències o el d’atenció primària s’ha d’adaptar als nous temps.
Finalment, amb tota esta situació, hem d’aprendre que els servicis socials s’han de potenciar i coordinar. El virus desapareixerà però la marginació social augmentarà. Són moltes les persones que s’han quedat en una situació deplorable i quasi sense recursos (i les que es quedaran). Les àrees socials de les mancomunitats han treballat, i ho fan, amb intensitat i dedicació. Tanmateix caldria coordinar-se més i reivindicar conjuntament algunes de les mancances que patixen.
En definitiva, tot i que el 2020 és per a oblidar prompte, hem de valorar tot el que hem aprés per obligació en este temps perquè ens ajude a superar nous problemes en el futur i ser una societat comarcal més cohesionada. Hi ha molt més que es podria esmentar com a exemple per a entendre com podem actuar en el futur. No obstant això, quedem-nos amb eixes pinzellades esbossades ací i pensem que també d’un any catastròfic podem aprendre. Així que alegrem-nos de l’arribada del 2021 i pensen tot el que en ell podrem fer per al Camp de Morvedre. Mentrimentres desitgem-nos tots i totes de cor, a distància preventiva i amb estima: Bon Any Nou.
Lluís Mesa i Reig
Cronista Oficial d’Estivella
