El passat divendres 27 de juliol Alfredo García Lario publicava en aquest mateix periòdic un article en què exposava arguments contra el pacte fiscal que havia aprovat el Parlament de Catalunya. Durant la lectura d’aquell article em vaig anar omplint d’indignació per tot el seguit de conceptes i dades manifestament erronis que hi exposava.
En primer lloc, deia que els impostos graven el consum i els beneficis, però no el PIB. M’agradaria recordar-li que el PIB es pot descompondre en la suma de les rendes del treball, del capital i de la terra, i que existeix l’Impost de Societats que grava les rendes del capital mentre que l’IRPF grava les del treball. Així doncs, els impostos sí que graven el PIB. El fet d’oblidar l’IRPF, l’impost que més diners recapta a tot l’Estat, ja fa que les seues consideracions siguen parcials.
També diu que de tot el que produeix l’economia catalana, el 78% es ven a la resta de l’Estat espanyol, per la qual cosa els catalans pretenien apropiar-se d’uns impostos pagats per la resta de ciutadans de l’Estat. Desconec d’on obté eixe percentatge, ja que, segons estudis com ara el projecte C-intereg, aquest percentatge era del 23,2% l’any 2010. A més, Alfredo García no prenia en consideració el fenomen invers, és a dir, les compres que fan les famílies i empreses catalanes a la resta de l’estat, que arriben a ser el 12,1% del seu PIB. Per tant, els impostos que els catalans “es quedarien” de productes que s’han venut a la resta de l’Estat serien els que afecten a l’11,1% de la seua producció. Per tant, passar del 78% a l’11% seria una dada com per a revisar-se l’estudi, no?
Per altra banda, aquesta diferència de comerç no la suporten en la seua totalitat els consumidors de la nova comunitat. Seguint el seu exemple, Seat no factura directament a qui compra el cotxe, sinó al concessionari a qui li ven el cotxe i aquest ven el cotxe al consumidor final. Així doncs, l’IVA el factura el concessionari que, probablement estarà situat en la mateixa comunitat autònoma que el consumidor. És a dir, no tots els béns i serveis que les empreses catalanes venen a la resta de l’Estat es fa directament, sinó que també intervenen intermediaris de la mateixa comunitat, que fan que els impostos (o, com a mínim, una bona part) es queden en aquella comunitat.
Per últim, Alfredo García afirma que existeixen milers de funcionaris endollats a Catalunya. Si García es pren la molèstia de mirar l’última dada de l’EPA, podrà comprovar que a Catalunya només hi ha el 16,4% d’assalariats al sector públic (la comunitat autònoma amb un percentatge menor), al País Valencià el 18,6% i a Extremadura (per seguir el seu exemple) aquest percentatge és del 33,4%, és a dir, que una de cada 3 persones hi treballen per al sector públic.
Per això, li recomanaria a Alfredo García que es replantejara els seus arguments i que pensara en el següent cas. Si existira una comunitat autònoma que, a pesar de tindre un PIB per càpita inferior a la mitjana estatal, és aportadora a la solidaritat interterritorial, és a dir, que a pesar de ser més pobra l’Estat es queda diners per destinar-los a comunitats més riques que ella, no estaria d’acord que eixa comunitat necessitaria, com a mínim, deixar d’aportar a la “solidaritat interterritorial” i poder quedar-se amb tots els impostos que es generen al seu territori per tal de garantir uns serveis públics de qualitat per a la seua ciutadania?
Si la seua resposta és afirmativa, benvingut, vosté defensa un model de pacte fiscal per al País Valencià.
En primer lloc, deia que els impostos graven el consum i els beneficis, però no el PIB. M’agradaria recordar-li que el PIB es pot descompondre en la suma de les rendes del treball, del capital i de la terra, i que existeix l’Impost de Societats que grava les rendes del capital mentre que l’IRPF grava les del treball. Així doncs, els impostos sí que graven el PIB. El fet d’oblidar l’IRPF, l’impost que més diners recapta a tot l’Estat, ja fa que les seues consideracions siguen parcials.
També diu que de tot el que produeix l’economia catalana, el 78% es ven a la resta de l’Estat espanyol, per la qual cosa els catalans pretenien apropiar-se d’uns impostos pagats per la resta de ciutadans de l’Estat. Desconec d’on obté eixe percentatge, ja que, segons estudis com ara el projecte C-intereg, aquest percentatge era del 23,2% l’any 2010. A més, Alfredo García no prenia en consideració el fenomen invers, és a dir, les compres que fan les famílies i empreses catalanes a la resta de l’estat, que arriben a ser el 12,1% del seu PIB. Per tant, els impostos que els catalans “es quedarien” de productes que s’han venut a la resta de l’Estat serien els que afecten a l’11,1% de la seua producció. Per tant, passar del 78% a l’11% seria una dada com per a revisar-se l’estudi, no?
Per altra banda, aquesta diferència de comerç no la suporten en la seua totalitat els consumidors de la nova comunitat. Seguint el seu exemple, Seat no factura directament a qui compra el cotxe, sinó al concessionari a qui li ven el cotxe i aquest ven el cotxe al consumidor final. Així doncs, l’IVA el factura el concessionari que, probablement estarà situat en la mateixa comunitat autònoma que el consumidor. És a dir, no tots els béns i serveis que les empreses catalanes venen a la resta de l’Estat es fa directament, sinó que també intervenen intermediaris de la mateixa comunitat, que fan que els impostos (o, com a mínim, una bona part) es queden en aquella comunitat.
Per últim, Alfredo García afirma que existeixen milers de funcionaris endollats a Catalunya. Si García es pren la molèstia de mirar l’última dada de l’EPA, podrà comprovar que a Catalunya només hi ha el 16,4% d’assalariats al sector públic (la comunitat autònoma amb un percentatge menor), al País Valencià el 18,6% i a Extremadura (per seguir el seu exemple) aquest percentatge és del 33,4%, és a dir, que una de cada 3 persones hi treballen per al sector públic.
Per això, li recomanaria a Alfredo García que es replantejara els seus arguments i que pensara en el següent cas. Si existira una comunitat autònoma que, a pesar de tindre un PIB per càpita inferior a la mitjana estatal, és aportadora a la solidaritat interterritorial, és a dir, que a pesar de ser més pobra l’Estat es queda diners per destinar-los a comunitats més riques que ella, no estaria d’acord que eixa comunitat necessitaria, com a mínim, deixar d’aportar a la “solidaritat interterritorial” i poder quedar-se amb tots els impostos que es generen al seu territori per tal de garantir uns serveis públics de qualitat per a la seua ciutadania?
Si la seua resposta és afirmativa, benvingut, vosté defensa un model de pacte fiscal per al País Valencià.
Joan Vea i Badenes, secretari de Política Econòmica d’ERPV
