La pròxima data del 8 de març ens obliga a fer repàs de la situació per la que travessa la nostra societat. Les dones formem ja part de la realitat mesurable a la que s’enfronten els nostres polítics. És a dir, que també engrossem les llarguíssimes llistes de l’atur i som víctimes del despotisme de la crisi, molt especialment, dels retalls.
No obstant, les xifres ens han de fer reflexionar al voltant d’aquesta situació. La lògica aritmètica n’és una bona manera d’entendre que les dones som un recurs per al nostre sistema davant necessitats com ara l’increment del PIB o el manteniment del sistema de pensions. Però, no es pot forçar l’assimilació d’aquesta premissa. Ha de ser un procés progressiu i sempre constant que ens involucre a tots com a treballadors, empresaris, ciutadans, pares, cònjuges i persones.
Les dones encara no hem arribat on cal. I no ho hem fet no per ignorància, incapacitat, escassesa de qualificació o manca d’interès. No. No hem arribat perquè encara és molt grossa la motxilla que carreguem a l’esquena. Perquè els horaris vitals no s’acomoden als professionals. Perquè el rellotge s’encarrega sempre de llevar-nos la idoneïtat per als llocs de responsabilitat. Perquè encara no tots han sigut capaços de posar-se al nostre nivell. Per por.
Davant açò, hem de ser conscients de la gran importància de la conciliació, no a com a sistema d’ajut, sinó com a modus vivendis de l’experiència empresarial, de la convivència social, com a part fonamental de la vida d’homes i dones. Els seus beneficis estan sobradament demostrats, no només per als treballadors, sinó també per a la pròpia empresa, que veu incrementada la productivitat i la fidelitat del treballador; reduïdes les baixes per estrés i la sinistralitat; millorades les relacions interpersonals i el clima laboral. En definitiva, aconsegueix ser un vertader espai de treball de qualitat.
Si les dones de principis del s.XX lluitaven per la seua acceptació al món laboral i a la realitat social, les del principis del s.XXI ho hem de fer per millorar les condicions que ens hi determinen per aconseguir crear-ne millors oportunitats laborals.
Malauradament, l’actualitat ens recorda que encara hi ha molt a fer també a l’àmbit personal. Per posar imatge a la frase, podríem fer menció a l’assetjament sexual, el maltractament o el risc d’ exclusió social (especialment en el cas de dones immigrants), com a situacions indesitjables davant les quals, hem d’actuar des de la ferma convicció que hi existeix eixida. Com es sol dir, amb “tolerància 0”.
La igualtat només pot ser una matèria tranversal. No té sentit concebre-la d’una altra manera o aplicar-la amb limitacions. Tots n’hem de ser creients, partíceps, impulsors i practicants, perquè de tots és el futur pel que s’ha de treballar. El dia de la dona ha de ser només el principi d’una consciència comuna que ens ha de conduir a la plena assimilació d’una nova cultura social. Una cultura de 365 dies.
No obstant, les xifres ens han de fer reflexionar al voltant d’aquesta situació. La lògica aritmètica n’és una bona manera d’entendre que les dones som un recurs per al nostre sistema davant necessitats com ara l’increment del PIB o el manteniment del sistema de pensions. Però, no es pot forçar l’assimilació d’aquesta premissa. Ha de ser un procés progressiu i sempre constant que ens involucre a tots com a treballadors, empresaris, ciutadans, pares, cònjuges i persones.
Les dones encara no hem arribat on cal. I no ho hem fet no per ignorància, incapacitat, escassesa de qualificació o manca d’interès. No. No hem arribat perquè encara és molt grossa la motxilla que carreguem a l’esquena. Perquè els horaris vitals no s’acomoden als professionals. Perquè el rellotge s’encarrega sempre de llevar-nos la idoneïtat per als llocs de responsabilitat. Perquè encara no tots han sigut capaços de posar-se al nostre nivell. Per por.
Davant açò, hem de ser conscients de la gran importància de la conciliació, no a com a sistema d’ajut, sinó com a modus vivendis de l’experiència empresarial, de la convivència social, com a part fonamental de la vida d’homes i dones. Els seus beneficis estan sobradament demostrats, no només per als treballadors, sinó també per a la pròpia empresa, que veu incrementada la productivitat i la fidelitat del treballador; reduïdes les baixes per estrés i la sinistralitat; millorades les relacions interpersonals i el clima laboral. En definitiva, aconsegueix ser un vertader espai de treball de qualitat.
Si les dones de principis del s.XX lluitaven per la seua acceptació al món laboral i a la realitat social, les del principis del s.XXI ho hem de fer per millorar les condicions que ens hi determinen per aconseguir crear-ne millors oportunitats laborals.
Malauradament, l’actualitat ens recorda que encara hi ha molt a fer també a l’àmbit personal. Per posar imatge a la frase, podríem fer menció a l’assetjament sexual, el maltractament o el risc d’ exclusió social (especialment en el cas de dones immigrants), com a situacions indesitjables davant les quals, hem d’actuar des de la ferma convicció que hi existeix eixida. Com es sol dir, amb “tolerància 0”.
La igualtat només pot ser una matèria tranversal. No té sentit concebre-la d’una altra manera o aplicar-la amb limitacions. Tots n’hem de ser creients, partíceps, impulsors i practicants, perquè de tots és el futur pel que s’ha de treballar. El dia de la dona ha de ser només el principi d’una consciència comuna que ens ha de conduir a la plena assimilació d’una nova cultura social. Una cultura de 365 dies.
Sandra Atienza
Membre de Mixt
Membre de Mixt
