En una carta enviada pel propi monarca als Jurats de València el 30 de desembre de 1598, Felip III, que a penes comptava 20 anys i acabava d'accedir al tron, advertia que era el seu desig celebrar l'enllaç a València. Es tractava d'una notícia amb gran perjudici per a Barcelona, que havia sigut triada alguns mesos abans per a acollir la boda real i les autoritats de la qual es van queixar amargament per la despesa en preparatius ja realitzats, òbviament debades. Madrid ja havia sigut rebutjada per a rebre eixe privilegi. En la seua cort s'havien suscitat massa intrigues entorn de la família reial.
L'elecció final va ser gràcies a la influència de Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, Marqués de Dénia i futur Duc de Lerma, qui va aconseguir el canvi de decisió. Ocultes pels cronistes entre la retòrica aduladora cap a la capital del Túria, les vertaderes causes monàrquiques de la designació del lloc definitiu van ser essencialment econòmiques i logístiques, això sense comptar el profit particular que va obtindre el Marqués de Dénia per acostar al rei als territoris patrimonials que posseïa en el regne valencià. De fet, Felip III i Margarita d'Àustria es van allotjar a Dénia poc abans i algun temps després de la boda. Entremig, la ciutat de València es va convertir durant més de dos mesos en seu de la cort.
A diferència del que va ocórrer en anteriors enllaços reals celebrats a València (1348 i 1415), la boda de Felip III ens ha arribat descrita amb tot luxe de detalls. Margarita d'Àustria i Felip III estaven cridats a governar l'imperi espanyol en la seua màxima expansió territorial. A més era un doble enllaç, o en mode més precís, la confirmació i exhibició pública d'un doble matrimoni concedit per poders alguns mesos abans pel papa Climent VIII. Eixe mateix dia també es ratificava a València el casament d'Isabel Clara Eugenia d'Àustria, germanastra de Felip III i d'Alberto d'Àustria, germà de Margarita d'Àustria. Tot va ser recollit per diversos cronistes.
Un d’ells és pregunta, “La va veure realment per primera vegada en un acte públic com vol Diego de Guzmán? Cabrera de Còrdova ja diu que el Rei aprofitat la primera ambaixada del marqués de Dénia per a anar dissimulat en la seua pròpia companyia, però el cronista Gaona, valencià i espectador d'aquests successos afirma una cosa més novel·lesca i que va poder arribar a ser realitat”. Segons Gaona, Felipe no va voler esperar més i el dilluns sant va eixir amb el seu privat d'amagat per una porta posterior del Palau que donava a l'horta rumb al convent de Sant Francesc en Morvedre on Margarita i la seua mare es trobaven sopant. Mentre gaudien de les postres, els dos cavallers van irrompre a la sala i “dandoseles a conocer fue el espanto vuelto en gosso”. La visita no va durar molt, però va servir per a acurtar l'espera. Si potser eixa trobada va ser certa, aquell dilluns sant va ser la primera vegada que Margarita va veure al seu espòs.
Una trobada en el Convent de Sant Francesc, la documentació històrica sobre el convent és escassa i molt testimonial, amb algunes dates claus com la de la seua fundació l'any 1294, en el qual els jurats de Sagunt van sol·licitar als franciscans el seu establiment a la Ciutat per a fer-se càrrec d'un hospital de transeünts sota la invocació de Sant Antoni. La majoria d'aquestes notícies són recollides per A. Chabret (1888) i testimoniades per gravats d'època com les vistes de Wyngaerde (1563), de Laborde (1806) o el pla del general Suchet de 1811 durant la guerra de la independència.
El convent va tindre una primera etapa transitòria en la qual va ocupar l'antic hospital de Sant Antoni, també perdut, i una segona fase en la qual va començar un programa edilici nou que va desenvolupar una arquitectura típica del gòtic mediterrani. Així mateix, va donar nom en el seu moment a l'antic raval de Sant Francesc, que comprenia des de la porta de la vila (C/ Autonomia - C/ Abril) fins a la torre de l'Hospital (Plaça de l’Algepsar), tenint per límit el carrer de Vera al N i la de Romeu a l'E. Com a límit de l'hort del monestir, en l'espai que ocupen les cases del número 1 al 15 de la C/ Major, es trobava el Fossar Major, antic cementeri civil de la vila.
Un dilluns sant on ja estava present la Confraria de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist, que des de finals del segle XV fins als nostres dies commemora la passió i mort de Jesucrist, sent una de les més antigues de la Comunitat Valenciana i de la resta d'Espanya. Fernando el Catòlic durant el seu regnat, i concretament en 1492 va concedir franquícies perquè repoblaren la Jueria de Morvedre, en haver sigut abandonada pels hebreus.
El gremi de teixidors de lli, fabricadors de draps i teles, procedents de València, van ocupar en part la Jueria Saguntina, i es creu que van poder ser els fundadors de la nostra Confraria.
Possiblement Felip i Margarita gaudiren de la seu de la Confraria en la Sinagoga jueva situada al carrer Sang Vella, va anar en els seus primers moments la seu de la Confraria, si bé, a causa del mal estat de conservació i conseqüent amenaça de ruïna, en 1601 es va començar a construir l'actual Ermita de la Sang, a uns cent metres de l'antiga ermita.
I es per això que, segons conta Chabret, el dia 4 d'abril de 1599 el monarca Felip III va concedir, per Reial orde, la facultat de poder afegir a l'escut d'armes de la vila cinc estreles per paga de la vigilància i lleialtat dels habitants de Morvedre que havia de comptar amb uns mil habitants.
Albert Llueca i Juesas
President de l’Arxiu Camp de Morvedre
