Corria l’any 1512 i les conseqüències de la batalla d’Agnadello es deixaven sentir a la Florència republicana. Perduda en el caos de la Itàlia del Renaixement, la bella ciutat toscana, veuria retornar al tro a la nissaga dels Mèdici. Allò fou un colp molt dur per a la carrera i les ambicions polítiques d’un brillant diplomàtic que havia fet carrera sota el regim republicà: Nicolau Maquiavel es veia ara condemnat a l’exili fruit de la seva lleialtat política i intel·lectual a unes idees republicanes que ara eren inconvenients per al nou regim monàrquic instal·lat per Llorenç de Mèdici “el Magnífic”.

Fruit de l’exili al que es veia sotmès, el rialler Maquiavel, tractaria de recuperar la seva posició escrivint un petit llibre, seguint l’estil dels per aleshores populars llibres per a prínceps, destinat a mostrar al nou governant el seu valor com conseller: Il Principe o El Princep, en l’idioma de Joan Fuster, redefiniria la ciència i el pensament polític. A les seves pagines Maquiavel ensenyava que tot monarca acabat d’arribar al poder devia comportar-se com un autèntic porc si volia conservar ja no sols la seva corona, sinó també el seu cap en aquella caòtica Itàlia. D’exemples no li faltaven per il·lustrar els seus lectors sobre el comportament que havien de tenir: Cèsar Borgia, Ferran el Catòlic o Juli Cèsar són els exemples a imitar segons Maquiavel, qui no dubta en aconsellar als joves governants que més val ser temut que estimat pels súbdits.

Maquiavel, que de maquiavèl·lic no en tenia res però d’intel·ligència i picardia anava sobrat, explicava que no era precís que el monarca tingués totes les virtuts cardinals tradicionals del príncep cristià (prudència, justícia, fortalesa, temprança i fe) sols calia que les aparentés, que fingirà tenir-les quant feia les seves aparicions publiques. Davant de tots, el príncep que volgués conservar el seu poder, havia de fingir ser un bon cristià: prudent, just, contingut en els seus desitjos i temorós i devot de Deu, en privat però, quant es reunia per prendre decisions de govern, eixes virtuts clàssiques que el cristianisme prengué i adaptà dels savis estoics no eren útils. Per prendre decisions de govern calia deixar de ser un candit colom per transformar-se en una guineu, un animal al qual Maquiavel li tenia gran estima. Governar, per a un príncep, segons Maquiavel, obligava a mantenir constantment una doble moral, comportar-se hipòcritament (aquell que actua sota una màscara); fingint candidesa en públic per inspirar confiança a la plebs mentre que, en privat, fora de les llums, a l’ombra, prendre decisions i mantenir actituds totalment inconfessables.

Ha girat molt el món des de l’any 1532 en que Maquiavel publicà el seu famós llibre, però les coses semblen no haver canviat massa. Avui, com a la Itàlia del Renaixement també tenim polítics que semblen molt preocupats per mantenir la seva corona al seu cap i així segueixen el consell del pensador florentí: actuar sota una mascara. Una possibilitat potenciada recentment per les xarxes socials. Avui és més fàcil que mai ser el príncep ideal de Maquiavel: sols cal mostrar-te a les xarxes socials com un tros de pa, amant dels gatets, mentre que als despatxos, on no entren les càmeres, ni els tuïts, et comportes com eixa rabosa que tan cara resultava per a Maquiavel, perquè com al Renaixement encara avui “són poques les persones que veuen el que som, però moltes les que veuen el que aparentem”.

El problema amb açò és de base. Maquiavel adreçava el seu llibre a monarques que volgueren continuar manant i nosaltres aspirem a deixar de ser súbdits i convertir-nos en ciutadans, és a dir, volem ser amos i senyors de les nostres vides: volem ser demòcrates. Així, més que al Maquiavel del Princep es convindria més llegir al dels Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi i exigir als nostres governants que més que mostrar-se transparents a les xarxes socials ho foren amb les decisions que prenen als despatxos. Eixa és la veritable transparència que requereix una democràcia. Perquè com bé va dir Plató, per boca de Sòcrates, fa més de dos mil anys: sols mirant més enllà de les aparences, assolint el veritable coneixement, especialment sobre la cosa publica, podrem esser lliures de les cadenes que ens retenen a la caverna.

José Francisco Gómez Rincón
Joves PV Camp de Morvedre – Alt Palància