Després de les Germanies, els mudèjars convertits, sobre el paper, en terres valencianes van constituir una minoria ètnica coneguda popularment com "morisca". Els moriscos es van dedicar al cultiu de les terres com a vassalls dels senyors feudals, gaudint alguns d'ells d'un estatus especial, sobretot els prestadors i el col·lectiu de moriscos de reialenc o jurisdicció reial. Les agres relacions entre les dos cultures, la musulmana i la cristiana, van fer inviable una convivència en pau. La necessitat sentida per la monarquia d'una homogeneïtat social que consolidarà la seua pretesa vinculació a la pròspera monarquia europea, les pressions de signe ideològic i religiós del clero, la recrudescència de l'activitat corsària i els seus nombrosos assalts a les poblacions costeres, i el creixent augment de la població morisca accentuaren d'alguna manera l'eminent expulsió d'esta minoria ètnica.

El duc de Segorbe els va prohibir la tinença d'armes i va controlar els seus moviments. La situació es va fer especialment tensa a partir del canvi de política de Felip II, en 1568, produint-se la rebel·lió dels Països Baixos, la presó del príncep Carlos, les guerres de religió a França i l'alçament morisc a Granada propiciant l'adopció, per part del rei, d'una política especialment dura que tindrà a València el seu reflex en el virregnat del comte de Benavente i els seus successors més immediats; Luis Ferrer (1570-1572), el marqués de Mondejar (1572-1574), Vespasià Gonzaga (1575-1578) i especialment el marqués d'Aitona (1581-1594) amb la prohibició del canvi de residència, la vigilància de les costes i la persecució a mort de tots els moriscos de Granada infiltrats en el regne de València. Les raons ideològiques de l'arquebisbe Juan de Ribera (virrei de 1692 a 1604) i del bisbe de Segorbe, va acabar per justificar la imperiosa necessitat de l'expulsió dels moriscos del regne de València.

El 22 de setembre de 1609 el marqués de Caracena, virrei de València, publicava el ban de l'expulsió. Se'ls permetia emportar amb si quants béns pogueren traginar. Es va permetre quedaren en estes terres el sis per cent de moriscos designats pels seus propis senyors.

En el cas del Terme General de Morvedre, Antonio Chabret en la seua coneguda obra apunta; "En otro tiempo había tenido Murviedro una morería respetable, que hubiera dado buen contingente á la expulsión; pero afortunadamente ahora no existía en su recinto esta raza condenada á una cruel expatriación. Habióla, sin embargo, en bastante número en los pueblos del término general de aquella villa, como Petrés, Gilet, pueblos de la baronía de Torres-Torres, y los valles de Segó ó Sagunto, cuyos habitantes eran todos moriscos".

Amb l'expulsió el camp va ser el verdader perjudicat econòmicament. Escolà, en les seues "Dècades", descriu amb tristesa el regne de València al dir; "había quedado, de región más florida de España, en un páramo seco y descuidado". Antonio Chabret diu en la seua obra (1888); "Notóse muy pronto la merma en los ingresos de los derechos de pecha o peyta, y muy especialmente en las sisas que satisfacían cuando compraban algunos productos, lo cual produjo tal desbarajuste en la hacienda municipal de aquella villa, que Felipe III escribía a sus jurados alegando los grandes motivos que había tenido para espeler de sus dominios a los moriscos".

El Terme General de Morvedre va quedar pràcticament deshabitat i les faenes agrícoles descuidades. La producció de sucre i arròs havien minvat considerablement. El vi i la seda pareix es mantenien en el seu antic apogeu.

Benifairó de les Valls en 1609

Després de l'expulsió dels moriscos Benifairó de les Valls va quedar totalment deshabitada. En 1609 tenia 19 cases de moriscos que eren els que van quedar després de l'expulsió de 1591. És fàcil suposar el perímetre de la xicoteta població en els primers anys del segle XVII; la plaça de l'Església, el carrer Major, el carrer Alonso Sánchez Coello i poc més. La casa palau, reconstruïda, pel senyor Juan Vives de Cañamas, era sense cap dubte l'edifici civil més important del lloc.

En el moment de l'expulsió La Vall de Segó comptava amb a penes 1.800 habitants, d'ells 360 eren els que residien a Benifairó de les Valls i en el seu annex d'Albasset. La població morisca, abans mudèjar, habitava unes determinades zones en les viles i ciutats. En La Vall de Segó tota la població era morisca, sent un cas únic de supremacia mudèjar la pròpia Morvedre. En 1258 encara s'anomena el "barri dels cristians".

Després de l'expulsió de 1609 les terres van quedar abandonades i els pobles deshabitats. Un d'ells era Benifairó de les Valls que de ser una població habitada, en la seua totalitat, per moriscos va passar a estar totalment abandonada fins a la seua repoblació en 1610.

Els nous pobladors

En l'Arxiu del Regne de València, en el llibre número 18 del Real Justícia de 1572, es conserva una concòrdia entre el senyor del lloc de Benifairó de les Valls i els seus pobladors. Una de les proves requerides en aquella ocasió era la carta pobla concedida per Joan Vives de Cañamas als seus nous pobladors el 28 de setembre de 1610.

El senyor territorial va presentar la documentació que va ser transcrita per l'escrivà del Justícia Civil de la ciutat de València; "por la que consta de la legalidad de la Escritura de nueva población del lugar de Benifayro de les Valletes... Que por el presente escrivano como, á Archivero Interino del Archivo y Registro de la Justicia Civil de esta ciudad registro, á continuación de este auto la dicha Escritura de Concordia y Capitulaciones atorgada en tres partes del procurador General del Señor de dicho lugar de Benifayro de les Valletes nuevos pobladores de otra que recibió Francisco Miguel Bonet escrivano en veinte y ocho de setiembre mil seiscientos diez que se eshivido por el conde Faura...".

L'escriptura de població està dividisca en 16 capítols i al llarg d'este articulat s'enumeren, amb tota sort de detalls, cada una de les obligacions dels nous pobladors de Benifairó de les Valls.

El senyor Juan Vives de Cañamas va concedir el 28 de setembre de 1610 carta de població als nous pobladors del lloc de Benifayro dels Valletes. Els nous pobladors van ser: Joseph Alfonso, Joan Moya, Francisco Vidre, Bernardus Prunera, Jacobus Perez, Bernardus Gastons, Nicolaus Sevilla, Joanis Francés, Andreas Lurango (architectus), Joanis Vidre, Jacobus Vidre (filius), Matias Vidre, Joanis Ximenez (tabernarius), Ferdinandus Moya, Joannes Peres (filius), Ximeni Peres y Josephus Castillo.

Cada poblador era el cap de família que només podia cultivar una fanecada de terra per a alimentar a les cavalleries, així com alguns pagaven "trenta sous per unes casses y terres... pagadors en los dies de Nadal y Sant Joan..." Els nous pobladors ni els seus successors no podien arrancar arbres que siguen propietat del senyor del lloc. Tampoc podran plantar parres ni "llidoners" sense permís. Per Nadal els nous pobladors hauran de pagar al senyor territorial i als seus successors deu gallines cada un i dos cabrits en el dia de Pasqua. Els nous pobladors tenen l'obligació de moldre tot tipo de gra en el molí de la baronia, així com coure pa en el forn propietat del senyor del lloc. Les oliveres eren cultius antany propis de La Vall de Segó i no és estrany trobar en l'escriptura de població una clara referència a ells en els següents termes: "Que los dits vasalls tinguen obligació de fer lo oli de les olives que culliran, aixi que les terres que sels estabiliran com a altres quansevols terres que adquiriran, encara que sien del realech, en la almacera y molí olier del present lloch".

La residència en el lloc era per als nous pobladors obligatòria: "Que los dits vasalls cascu de aquells tionguen obligació de fer residencia personal, domicili, habitació o cap major en lo Lloch de Benifayro sols pena de comis". Igualment hauran de respectar; "al regim y govern de aquell conforme los vasalls antichs".

Amb questes i altres condicions es van regir els primers pobladors de Benifayro de les Valletes després de l'expulsió dels moriscos a tenor del Reial Decret de 1609, donant lloc a la població, l'actual Benifairó de les Valls.

Albert Llueca i Juesas
President de l’Arxiu Camp de Morvedre