Als ulls dels cronistes, els elements relacionats amb les tradicions dels nostres pobles i els seus rituals, religiosos o no, resulten del tot interessant. Són ingredients de la història que han participat de la formació dels municipis. No obstant això, també constituïxen signes que espenten a la reflexió i a la crítica. No s’ha d’oblidar que el fet tradicional no és etern i s’actualitza en la mida que les societats evolucionen.
Tots estos enunciats són especialment actuals perquè en uns pocs mesos s’han experimentat canvis relacionats amb la resposta dels ajuntaments a les invitacions a actes confessionals i amb la utilització dels símbols de l’estat, com ara els himnes, en els actes religiosos. Una realitat que ben bé s’ha viscut de prop al Camp de Morvedre.
Realment la nova actualització de la relació entre la comunitat catòlica i la societat civil dels pobles nos ens hauria d’estranyar a cap comarca. La convivència ciutadana va experimentar una transformació amb l’arribada de la Constitució. L’estat va deixar de ser confessional, com així fou aprovat majoritàriament. Però eixe desig no es va desenrotllar el 1978. Va deixar-se per a més avant la separació íntegra entre els càrrecs polítics i les activitats religioses. Tanmateix, quasi 40 anys després, és un temps més que suficient per actualitzar la relació entre la religió i el poder civil, especialment en les comunitats rurals. El sistema constitucional separa clarament la dimensió civil i la religiosa. Establix la plena autonomia de cadascú i torna el protagonisme de les activitats religioses als feligresos i a les seues jerarquies. La seua promulgació posà fi al ”nacionalcatolicisme”.
Eixe fet no suposava, per exemple, que les corporacions deixaren d’assistir a actes tan tradicionals com les processons, sempre i quan foren convidats. Però sí significava que la part presidencial d’un acte convocat per l’església no fóra compartida per un alcalde o alcaldessa. Hi ha molts llocs i moltes maneres d’acompanyar. Des de vore passar de manera respectuosa l’acte processional en un lloc oficial fins a participar-ne com la resta del veïnat en el seu interior. Per molt destacat que siga el festeig d’una advocació per al poble i per molt religiosa que siga la primera autoritat municipal, cal dependre a conéixer quin és el lloc de cadascú. En eixe menester estan encara les autoritats que no saben què fer per desmarcar-se de les activitats religioses sense generar excessiva tensió amb el veïnat i la comunitat religiosa. De fet en cada poble els alcaldes i regidors han actuat de manera diferent.
També relacionat amb el tema dels actes religiosos està la interpretació de l’himne d’Espanya, en l’entrada o eixida de les imatges processionals. El símbol de l’estat se suposa que es reserva per a la presència de destacades autoritats o importants actes oficials. Les activitats d’una confessió religiosa no estan vinculades amb les convocatòries civils. És important que la població es lleve del cap la idea heretada de passats temps segons la qual el màxim respecte a un patró o una verge suposa la interpretació de l’himne estatal. El més lògic és que una música solemne religiosa aprofite per retre homenatge als sants de cada poble. Així passa, per exemple a Estivella on des de quasi vint anys la banda de música interpreta una destacada peça quan ix una imatge en processó.
En definitiva, en poc de temps hem estat testimonis de situacions i realitats que en res hauria de resultar estranyes dins d’un sistema constitucional com l’espanyol. Els pobles del Camp de Morvedre han de viure amb normalitat uns canvis que naixen de la llei de llei que tots ens donàrem. El fet que s’haja tardat molt a aplicar-se d’una manera més estricta no significa que siguen incorrectes les noves actituds dels governants municipals. Així que està bé posar-les en pràctica, sempre amb tolerància a la principal confessió religiosa de l’estat. Les processons i les misses de festa ocupen un lloc destacat en cada poble. De ben segur que d’eixa manera continuaran per anys amb esta nova situació. L’únic que hem de fer, tots i totes, és adaptar-nos des del respecte perquè la comprensió siga més intensa i la convivència més saludable entre l’església i el poder civil.
Lluís Mesa i Reig
Cronista oficial d’Estivella
