Els tòpics parlen de realitats, però a força de ser repetits no solucionen els problemes; és més, en ocasions distorsionen la mateixa realitat. Centenars de vegades se'ns ompli la boca afirmant que Sagunt disposa d'una situació geostratègica privilegiada, que les seus connexions viàries són envejables, que el nostre port és una garantia de competitivitat, que comptem amb recursos humans adequats per la seua formació, etc. etc...

La realitat parla de milers i milers de desocupats, de centenars de famílies en risc d'exclusió social, o directament ja en l'àmbit de la més absoluta precarietat. D'empreses que han tancat, prop de 400 entre 2009 i 2014, d'autònoms que s’han donat de baixa, més de 600 en el mateix període. El nostre teixit industrial està profundament afectat per la crisi, no vam poder evitar el tancament de Galmed l'any passat i el futur d'altres empreses com Bosal o Tumesa estan en l'aire. I quan no es parla de tancaments es parla de reduir la nòmina o la plantilla, com és el cas d'ArcelorMittal. En els últims anys s'han anat perdent centenars de llocs de treball, especialment en el sector industrial.

Com és possible que la realitat estiga tan allunyada del tòpic? Ahir vaig tindre l'oportunitat d'intervindre en l'acte organitzat per Asecam i vaig intentar manifestar la meua disconformitat amb algunes de les afirmacions que s'hi van pronunciar. O més bé, amb algunes de les realitats que s'hi van ocultar, potser per conveniència o potser per ignorància.

La realitat és que els nostres polígons industrials nous estan buits. Entre Parc Sagunt I i Camí de la Mar hi ha més de quatre milions de metres quadrats pràcticament deserts. Per no parlar dels sis milions de metres de Parc Sagunt II que ni tan sols s'han iniciat. En el cas del primer només operen tres empreses, les quals van obtindre la llicència, ni més ni menys que quan el que firma aquest article era regidor d'urbanisme. Han passat anys i panys, i el que és més increïble és que el polígon i els seus accessos no estan acabats per la imperdonable desídia dels responsables dels governs estatal i autonòmic. Per no parlar d'una política de preus absolutament fora de la realitat del mercat.

I mentrestant els responsables municipals fan propostes tan imaginàries com la Zona Franca o el clúster de l'automòbil. S'omplin la boca de promeses, de projectes i de fantasies, que a mesura que passa el temps es transformen en patètiques irrealitats. Potser podríem preguntar on està l'inventor de la Zona Franca compartida entre Paterna i Sagunt? Imputat i dimitit.

També podríem parlar d'infrastructures. La necessitat  d'accelerar la construcció del corredors mediterrani és un clam entre l'empresariat valencià, que observa estupefacte com el govern central del PP prioritza altres inversions que van en contra de la lògica, de les directrius europees i, el que és més greu, dels interessos valencians. Sense una bona connexió ferroviària els nostres ports perden competitivitat i la nostra economia està morta, però ahir, alguns dels ponents en l'encontre d'Asecam sembla que negaven l'obvietat i defenien que el que realment importava era la connexió cantàbrica, una opció també molt necessària però absolutament insuficient.

Si de veres volem impulsar la nostra indústria i la nostra economia potser seria millor que ens deixàrem de tòpics i ens posàrem a analitzar per què no vénen més empreses o per què algunes se'n van. Ocultar les nostres febleses potser ajude al PP a dissimular la seua nefasta gestió, o a ocultar el seu deute amb la nostra ciutat, però en absolut ajuda a solucionar els problemes. Infrastructures adequades, un port amb capacitat de gestió, una política fiscal justa i estable, una oferta de preus adequada al mercat, una tarifa energètica moderada i una política industrial activa i avançada. La iniciativa ha de ser política, perquè les empreses no poden lluitar soles contra les lleis de la realitat.

Quico Fernández Carrasco
Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Sagunt