“Considerando haber perdido los reinos de Aragón y Valencia, y todos sus habitantes, por la rebelión que cometieron [...] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban [...] añadiéndose ahora la circunstancia del derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas [...] He juzgado conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios”

El fragment que acabem de reproduir del Real Decreto de 29 de junio de 1707 que comporta la “Derogación de los fueros de Aragón y Valencia, y su reduccion a las leyes y gobierno de Castilla”, més conegut com a Decret de Nova Planta del Regne d’Aragó i del Regne de València, no podia ser més eloqüent. Ni més contundent. El pretendent borbònic a les corones dels regnes hispànics castigava així els valencians per la gosadia d’haver volgut defensar els Furs que ens havia atorgat Jaume I, fent-ne jurament davant les Corts Valencianes, reunides per primera vegada, el 7 d’abril de 1261.

Demane disculpes per aquesta llarga introducció històrica, que molts coneixeu i molts volen ignorar mentre segueixen ofrenant noves glòries a Espanya. Però és just i necessari que ho recordem avui ara que celebrem el 25 d’Abril de 2014. Just i necessari, expressat amb tota la solemnitat del llenguatge bíblic, que recordem la pèrdua de les nostres llibertats nacionals com a conseqüència de la derrota d’Almansa de fa 307 anys. Com ho recorden els socarrats de Xàtiva, Cocentaina, Vila-real i molts altres pobles valencians que van ser incendiats per la misèria venjativa d’aquell sàtrapa borbònic, Felip V, l‘Incendiari o el Piròman.

307 anys d’ofrenar noves glòries a una Espanya que ens ha menyspreat des del primer moment de la seua constitució moderna “por justo derecho de conquista”. Aquesta és la veritat històrica que volen ignorar aquells que diuen que “España es la nación más antigua de Europa”; que, com en temps de la Enciclopedia Álvarez del dictador Franco, repeteixen fins a provocar les nàusees de qualsevol historiador rigorós la fal·làcia d’una Celtibèria inexistent; que es creuen hereus dels hispanoromans sacrificats a Sagunt o del lusità (portuguès) Viriato o de l’astur Pelai.

Qui és el qui tergirversa la història, senyors Rajoy i Alberto Fabra? Qui menteix i fabrica mentides històriques per seguir justificant l’espoli fiscal que patim els valencians, senyora Rosa Díez? Qui s’inventa faules èpiques segons les quals podríem pensar que Déu va crear Espanya, senyor Rubalcaba? Potser no l’he llegit bé i resulta que el Llibre del Gènesi bíblic és la prova fefafent de la falangista “unidad de destino en lo universal” amb què tots vostès continuen identificant Espanya.

El doctor Pere Bosch i Gimpera, historiador honest com pocs, en la conferència inaugural del curs 1937-1938 de la Universitat de València, no ho podia dir més claret: “Espanya no ha existit d’una manera palpable com a entitat conjunta fins al segle XIX, però la seva existència traspua tots els moments de la seva Història, perquè depèn d’afinitats profundes i essencials [...] No s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representant exclusiu dels espanyols o de la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres”.

Aquest era l’esperit que imbuïa els modernistes catalans, com el poeta Joan Maragall; aquesta ha estat la paciència amb què els pobles no castellans de la Península Ibèrica, valencians inclosos, vam fer la nostra aportació a l’anomenada transició democràtica que ja s’ha revelat com a continuïtat de la Nova Planta borbònica amb una sacrosanta Constitución de 1978 que s’adora com un ídol totèmic transmissor de veritats universals. Una constitució que, pel cap baix, cap dels qui tenim menys de 50 anys vam tenir l’oportunitat de votar.

Aquesta és la situació a què hem arribat amb el mal d’Almansa: perpetuació de la supremacia castellana, entesa de manera quasiètnica; minorització de la llengua catalana, amb la progressiva aniquilació de l’ensenyament en valencià; ofec de la població a base d’impostos que se’n van a Madrid i no reverteixen en la millora de les condicions de vida dels valencians; negativa del sacres sacerdots de l’España, Una, Grande y Libre a deixar que el poble expresse la seua voluntat de decidir el seu futur polític a les urnes.

Arribats en aquest punt, el País Valencià no pot aguantar ni un dia més ofrenant glòries a una Espanya que es mira les teranyines del seu melic imperial i corrupte. El País Valencià necessita decidir el seu futur polític en llibertat. El benestar dels nostres fills i la nostra supervivència com a poble diferenciat en el concert de les nacions en depèn.