El descrèdit de la política entre els ciutadans està més que justificat en un moment i en un país en què els casos de corrupció formen part del menú diari. La imputació de diputats, alcaldes i regidors és una constant que ha fet de la classe política l’objecte del rebuig de la immensa majoria de ciutadans. Hui en dia els representants elegits  en aquesta democràcia postfranquista no mereixen la mínima consideració i se situen en les profunditats de les enquestes sobre l’empatia ciutadana per sectors d’activitat. I és igual que acostem l’orella a una conversa de barra o a una tribuna acadèmica: hi ha unanimitat en contra dels que es dediquen a la cosa pública.

Curiosament, la majoria dels que posen els polítics en la picota han votat en les últimes eleccions, i evidentment la majoria han votat polítics i polítiques corruptes. Una altra cosa és que quan els van votar ho saberen o no, però es necessita ser bastant ignorant per a no tindre almenys alguna sospita. I és que ací, en aquest País on vivim els valencians, el currículum d’alguns dels que ens governen està plagat d’escàndols i misèries des de fa dècades. O com diu la llei, el desconeixement no ens exhimix de la pena, i el pitjor és que la pena la patim tots i totes, i sobretot els que mai no els hem votat.

No seré jo qui pose la mà en el foc per ningú, però la realitat és que el PP que ens governa, a València i a Madrid, se’n du la palma. Els imputats populars a les Corts Valencianes són la tercera força parlamentària, en companyia dels expresidents de la Diputació d’Alacant i Castelló, l’expresident del partit i expresident de la Generalitat,  consellers i fins i tot vicepresidents, alcaldes i alcaldesses i desenes de regidors …i els que encara estan per caure. Més que un partit el PPCV sembla una associació de malfactors que busca l’enriquiment dels seus membres i la ruïna dels valencians. I podríem continuar amb Bárcenas, Gürtel, el Bigotes i tots els tresorers que el PP ha tingut, sense oblidar-nos de l’autista de Pontevedra, que non fala pero sap parar la mà com el primer. Tanta missa i s’obliden dels manaments, especialment del seté i el huité.

És cert que els socialistes no ajuden massa amb els xanxullos d’Andalusia, però seria injust situar-los al mateix nivell al rànquing. I el pitjor de tot és que els populars, els seus voceros i els seus fidels votants més o menys recalcitrants han trobat l’excusa perfecta per expiar les pròpis culpes: la corrupció és cosa de tots, és inherent al poder. N’hi ha qui no es talla i proclama als quatre vents: tos els polítics són uns xoriços. És una bona teràpia per a llavar la mala consciència d’haver votat polítics que tard o d’hora han de passar pels tribunals, però implica una complicitat absoluta amb la corrupció: tu votes els teus corruptes i jo els meus, i en pau!

I clar, si tots tenen la culpa, qui paga la pena? Ningú. Pensar que tots els que ens dediquem a la política som iguals no sols és una injustícia, és sobretot una perversitat que serveix de coartada als corruptes i de justificació als seus col.laboradors necessaris. En la política, com en la vinya del Senyor, n’hi ha de tot. I és molt senzill destriar les males herbes.

Per cert, les conclusions oficials de la Comissió d’Investigació Angel Perales són un bon exemple de model de centrifugació de responsabilitats, però jo els assegure que alguns tenen la culpa, amb noms i cognoms, i d’altres no.