Fins els ous!

No diré el nom de la plaça, ni tan sols el nom del poble. Potser la por, o simplement la mancança de costum de denunciar públicament aquest tipus de situacions, m’obliguen a obviar-ho... però, hui volia compartir i publicar aquesta desagradable situació que vam viure ahir.

 

Estava a aquesta plaça quan em vaig trobar amb un conegut, policia nacional de professió, acompanyat d’altre company de professió (qué soy compañero coño, que soy compañero!) tots dos de paisà, gaudint a l’igual que jo del seu temps lliure i del ball a la plaça. La situació es podia haver quedat en anecdòtica, una més a sumar a les interminables situacions que escoltes allò de “es que... eres muy maleducado, en tu facebook, solo escribes en valenciano”, “eres muy maleducado, siempre hablas valenciano”. Si, mira, resulta que és la meva forma d’expressar-me... Tu no ho entens, i ara t’estic parlant en castellà... però tenim més opcions!!! Si véns a treballar ací, estaria genial que algun dia et preocupares per aprendre i respectar que la gent s’expresse en el seu idioma... Seria genial que l’Administració Autonòmica es preocupara un poc per vetllar pel respecte a la diversitat lingüística d’aquest País...

 

Dic anecdòtica, dic una més, perquè sembla que els valencians hem d’estar justificant-nos a tota hora pel simple fet de parlar el nostre idioma... quines coses tenim!!! Què coses tan complicades demanem!!! Parlar, pensar, sentir i actuar en valencià (valencià iber, català, valencià, LAPAO, o jo que sé ja)... veges tu!!

 

Però, la situació va donar un pas endavant. El company atrevit per les altes hores de la nit, supose que pels efectes d’una ignorància supina va dir allò de que el valencià és un dialecte del castellà, i que a Espanya (eixa unitat indivisible, gran i lliure entenc) es parla castellà. Pel simple fet de dir que anava errat en la seva afirmació, em vaig trobar amenaçat per aquest altre. Empentes, alarits,... fins que vàrem optar per marxar davant d’un cercle ja format per diverses persones preocupades pel desenvolupament de la situació.

 

Camí a casa, xerrant al cotxe amb qui m’acompanyava anit, venia contant-li la nostra situació. Fins quin punt hem de suportar aquest menyspreu directe? Fins quin punt podem tolerar la facilitat per la violència dels que suposadament vetllen pel benestar i la seguretat general? Tant complicat es fa respectar la diversitat?

 

Tenim o no tenim dret per parlar, pensar i sentir en valencià?? Tot això, em porta a pensar en aquella gran frase de l’Ovidi “t’adones amic? Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català... És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”