Les persones que ens hem engrescat en un projecte polític i que, gràcies a la confiança dipositada en nosaltres i el partit que representem, tenim un lloquet a la Casa del Poble, un seient que ocupem amb orgull i dignitat, ens trobem de tant en tant amb dificultats en la nostra tasca, que poc o res, tenen a veure amb els problemes que afecten directament les nostres veïnes i veïns.

El plens municipals, la màxima expressió democràtica, allà on resideix la sobirania del poble, el lloc on els partits polítics presenten propostes i accions d'interès per a totes i tots, de vegades, es converteixen en fòrums de retrets, de mentides, d'informacions esbiaixades i espectacles on queda palesa la manca de voluntat per treballar pel poble que els ha escollit.

Fa poques setmanes, vaig assitir al ple d'un municipi de la Plana Baixa, on Esquerra no té, de moment, representació, però tot i així, presentàrem un prec per debatre un cas de vexació linguïstica a un veí del poble per part de la Guàrdia Civil. Els atacs a la nostra llengua són constants i cal denunciar-ho allà on calga. I els ajuntaments, en primera instància són els que han de pronunciar-s'hi. Doncs bé, tots els que ens aplegarem a l'edifici consitorial, presenciàrem in situ com regidors i regidores dels partits del govern, PSOE i PP - de vegades no saps qui és de dretes i qui és d'esquerres - es comportaren d'una manera indigna i molt lamentable. En un moment com ara l'actual, on la tasca política i els seus representants són en el punt de mira de la ciutadania, aquest circ de retrets, on el discurs populista i demagògic del «i tu, més» és el fil conductor del debat, fa que qualsevol justifique, i amb raó, la desafecció cap a la política i els seues representants. I, això no es pot ni s'ha de permetre. Vull pensar, per higiene democràtica, que aquests fets són aïllats i no ocorren sovint, que la democràcia no crea aquests personatges als quals importa ben poc el benestar dels seus veïns i el progrés de la seua comunitat.

És ben cert que de vegades la política municipal, i molt més en xicotetes poblacions, té un component agredolç, una penyora que hem de pagar: estimem el que fem i ens apassionem per defensar tot allò que creiem just i pot millorar la societat, però ens enfrontem amb discussions i debats estèrils amb companys d'altres partits que, en alguns casos, són amics i a més ens uneix un vincle familiar. I això és una feixuga càrrega i motiu suficient per pensar a plegar.

Sovint, m'han dit que sense rèdit econòmic, el temps que dedique a fer política, el que deixe de gaudir amb la família i amics, és temps perdut, i res més lluny de la realitat. No hi ha rés més bonic que defensar i treballar pel meu país, el País Valencià, i fer tot el possible per recuperar tot allò que per justícia i història diferents governs ens han pres: diners i progrés, llengua i cultura, i el més important de tot: dignitat. En una societat fracturada com la nostra, tots els esforços són pocs i si volem reconstruïr el nostre País amb garantia de futur i progrés, ens cal més gent que s'hi pose a treballar immediatament. I per això, amb humilitat. Veí i veïna, et demane, que m'hi acompanyes en aquest camí. Un camí farcit de reptes, de lluita i treball; un camí que serà de poques roses i moltes espines, però un camí que ens ensenyarà a ser més digne, més just i més lliure. Benvolgut veí, estimada veïna, vols vindre amb mi?