Divuit mesos després d’aquella jornada de lluita del 29-S de 2010, de nou ens trobem amb altra convocatòria de vaga general per al proper 29 de març convocada pels sindicats de classe UGT i CC.OO junt als sindicats ELA-LAB en el País Basc i CIG en Galícia. També s’han sumat a la convocatòria els sindicats CNT i CGT, la Intersindical-STE, USO, Solidaridad Obrera, entre altres. En 2010 el govern de Zapatero va aprovar un pla d’ajustament i una reforma laboral que van desencadenar la convocatòria d’una vaga general. Des d’aquell moment fins l’actualitat hem obervat una reforma del sistema de pensions, una privatització de les caixes d’estalvi, una degradació dels serveis públics, una constitucionalització imposada del pagament del deute i una degradació de l’estat de benestar agreujada per un augment de la taxa d’atur sense precedents mentre el govern rescatava a la banca de la crisi generada per ella mateixa i feia pagar els efectes d’aquesta als treballadors i treballadors del nostre país. Ara, el govern espanyol, amb el suport del PP, CIU, UPN i Foro Asturias, ha aprovat una reforma laboral que augmentarà la desocupació, la pobresa i la desprotecció dels treballadors a costa d’augmentar els beneficis i el poder de decisió de les empreses.
Dos vagues generals en un període de temps molt breu que evidencien la continuïtat de les polítiques neoliberals dels dos grans partits d’aquest país, el PP i el PSOE, si bé amb diferències d’intensitat i rapidesa, i que estan aprofitant la crisi per a desmantellar l’estat del benestar, els serveis públics i per a degradar els drets socials i laborals assolits pels treballadors i treballadores d’aquest país durant dècades de lluita. En aquest cas la vaga general es planteja com una necessitat de fer front a la Reforma Laboral aprovada pel govern del Partit Popular mitjançant el Real Decret-Llei 3/2012 del 10 de febrer. Aquesta mesura, aprovada de forma unilateral i menyspreant el diàleg i la concertació social, és un clar atac al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, el més agressiu dels darrers trenta anys. Ens trobem amb una reforma que no sols no crearà ocupació sinò que afavorirà la seua destrucció, abarateix i facilita l’acomiadament i al mateix temps precaritza l’ocupació i reforça el poder empresarial.
Aquest abaratament de l’acomiadament es concreta en els casos declarats com improcedents en la reducció de la indemnització de 45 dies i 42 mensualitats a 33 dies i 24 mensualitats. Una reforma que anul.la la negociació col.lectiva, eliminant l’autorització administrativa per als ERO, i els convenis d’àmbit superior al d’empresa deixen en bona part de ser vinculants: s’elimina la prolongació de la seua vigència en absència d’un nou conveni, es facilita la despenjada patronal dels convenis, i inclús el seu compliment directe, autoritzant els empresaris a disminuir els salaris i augmentar la jornada. D’esta manera es retrotrau la relació laboral a la relació individual entre empresari i treballador, sotmés al xantatge permanent de la facilitat d’acomiadar, sense indemnització durant l’any de prova dels nous contractes en empreses de menys de 50 treballadors (suposant una excepció al màxim de prova permés per l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors, que era de 6 mesos per als treballadors tècnics i de 2 mesos per a la resta), i per a les altres, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, i un màxim de 180 dies, amb tan sols haver-se produït una disminució d’ingressos o vendes, sense arribar a tenir ni preveure pèrdues, durant tres trimestres, situació generalitzada en un contexte de recessió com l’actual. Una reforma que tindrà majors efectes des d’una perspectiva de gènere.
Una inseguretat d’acomiadament que també afectarà al personal de les Administracions Públiques i, que, en darrer terme, ens afecta a tots de forma paral.lela a la degradació del sector públic. Aquesta reforma obri la porta per a què empreses públiques i administracions puguen acomiadar de forma col.lectiva per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció com qualsevol empresa privada, amb una indemnització de 20 dies de salari per any amb un màxim de 12 mensualitats. Per altra banda es modifica el contracte de formació, que passa de ser dels 16 als 21 anys a ser dels 16 als 25 anys, podent encadenar aquest tipus de contracte en la mateixa empresa i cobrant el salari mínim.
Una reforma que ens porta a una precarització de l’ocupació, a la consolidació dels minijobs (importat directament del model alemany amb uns efectes dramàtics sobre els treballadors i que serveix per a eliminar a centenars de milers de treballadors de les llistes oficials d’atur) a un augment de l’atur, a una rebaixa salarial agreujada per la privatització dels serveis d’ocupació públics que poden quedar-se inclús amb més del 30% del salari del treballador, a una flexibilització del mercat laboral que ens porta directament al model xinés, adorat per la patronal i per les directrius del capital financer que es palesen de forma clara en la gestió del govern actual. En realitat, el principal objectiu de les reformes que venim sofrint, inclosa la reforma laboral, no és la creació de treball, sinò cumplir els objectius de dèficit imposats per la UE, mantindre liquidesa per a pagar els interessos del deute als acreedors internacionals i millorar la competitivitat de les empreses, augmentar la taxa de benefici per a competir en el mercat internacional, és a dir, facilitar l’explotació de la mà d’obra i convertir al treballador en una mercaderia més. En resum, un frau en majúscules.
Com deia abans, es tracta de l’intent d’implantar el model xinés, a costa del treball, de les clases mitjanes i de l’Estat del Benestar. Un model que supose per una part seguretat absoluta per als beneficis empresarials i el capital financer, mentre per altra banda genere inseguretat vital, laboral i econòmica per als treballadors, i per als pobres aturats marginació, exclusió, pobresa i fam. Un model amb l’únic objectiu que no és la creació de llocs de treball sinó la competitivitat empresarial en un mercat internacional cada volta més afectat per la sobreproducció i el decreixement constant de la taxa de benefici.
En aquest sentit, la vaga general del 29-M es planteja com una fita que ha de centralitzar tota l’oposició a aquestes polítiques i tota la mobilització social que hem viscut els darrers mesos. La vaga del proper 29-M no ha de ser una acció aïllada sinò el punt i seguit de les mobilitzacions per a canviar les polítiques socials, laborals i econòmiques, i construir un sistema de relacions socials i laborals més just i més digne. Una jornada de lluita que ha de ser continuació i punt de partida. Hem d’aconseguir entre tots i totes que siga una gran jornada de lluita i mobilització per a consolidar un gran moviment popular que seguisca lluitant, perquè ens trobem amb una dinàmica política que va a seguir plantejant nous retalls socials, retallades salarials, augments impositius i qüestionament de drets constitucionals, entre ells el dret de vaga. Aprofitem aquest dret des de la legalitat. Per tot açò, i per la dinàmica política que s’observa a l’horitzó, el proper 29-M, Vaga General.
Dos vagues generals en un període de temps molt breu que evidencien la continuïtat de les polítiques neoliberals dels dos grans partits d’aquest país, el PP i el PSOE, si bé amb diferències d’intensitat i rapidesa, i que estan aprofitant la crisi per a desmantellar l’estat del benestar, els serveis públics i per a degradar els drets socials i laborals assolits pels treballadors i treballadores d’aquest país durant dècades de lluita. En aquest cas la vaga general es planteja com una necessitat de fer front a la Reforma Laboral aprovada pel govern del Partit Popular mitjançant el Real Decret-Llei 3/2012 del 10 de febrer. Aquesta mesura, aprovada de forma unilateral i menyspreant el diàleg i la concertació social, és un clar atac al conjunt de treballadors i treballadores del nostre país, el més agressiu dels darrers trenta anys. Ens trobem amb una reforma que no sols no crearà ocupació sinò que afavorirà la seua destrucció, abarateix i facilita l’acomiadament i al mateix temps precaritza l’ocupació i reforça el poder empresarial.
Aquest abaratament de l’acomiadament es concreta en els casos declarats com improcedents en la reducció de la indemnització de 45 dies i 42 mensualitats a 33 dies i 24 mensualitats. Una reforma que anul.la la negociació col.lectiva, eliminant l’autorització administrativa per als ERO, i els convenis d’àmbit superior al d’empresa deixen en bona part de ser vinculants: s’elimina la prolongació de la seua vigència en absència d’un nou conveni, es facilita la despenjada patronal dels convenis, i inclús el seu compliment directe, autoritzant els empresaris a disminuir els salaris i augmentar la jornada. D’esta manera es retrotrau la relació laboral a la relació individual entre empresari i treballador, sotmés al xantatge permanent de la facilitat d’acomiadar, sense indemnització durant l’any de prova dels nous contractes en empreses de menys de 50 treballadors (suposant una excepció al màxim de prova permés per l’article 13 de l’Estatut dels Treballadors, que era de 6 mesos per als treballadors tècnics i de 2 mesos per a la resta), i per a les altres, amb 20 dies d’indemnització per any treballat, i un màxim de 180 dies, amb tan sols haver-se produït una disminució d’ingressos o vendes, sense arribar a tenir ni preveure pèrdues, durant tres trimestres, situació generalitzada en un contexte de recessió com l’actual. Una reforma que tindrà majors efectes des d’una perspectiva de gènere.
Una inseguretat d’acomiadament que també afectarà al personal de les Administracions Públiques i, que, en darrer terme, ens afecta a tots de forma paral.lela a la degradació del sector públic. Aquesta reforma obri la porta per a què empreses públiques i administracions puguen acomiadar de forma col.lectiva per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció com qualsevol empresa privada, amb una indemnització de 20 dies de salari per any amb un màxim de 12 mensualitats. Per altra banda es modifica el contracte de formació, que passa de ser dels 16 als 21 anys a ser dels 16 als 25 anys, podent encadenar aquest tipus de contracte en la mateixa empresa i cobrant el salari mínim.
Una reforma que ens porta a una precarització de l’ocupació, a la consolidació dels minijobs (importat directament del model alemany amb uns efectes dramàtics sobre els treballadors i que serveix per a eliminar a centenars de milers de treballadors de les llistes oficials d’atur) a un augment de l’atur, a una rebaixa salarial agreujada per la privatització dels serveis d’ocupació públics que poden quedar-se inclús amb més del 30% del salari del treballador, a una flexibilització del mercat laboral que ens porta directament al model xinés, adorat per la patronal i per les directrius del capital financer que es palesen de forma clara en la gestió del govern actual. En realitat, el principal objectiu de les reformes que venim sofrint, inclosa la reforma laboral, no és la creació de treball, sinò cumplir els objectius de dèficit imposats per la UE, mantindre liquidesa per a pagar els interessos del deute als acreedors internacionals i millorar la competitivitat de les empreses, augmentar la taxa de benefici per a competir en el mercat internacional, és a dir, facilitar l’explotació de la mà d’obra i convertir al treballador en una mercaderia més. En resum, un frau en majúscules.
Com deia abans, es tracta de l’intent d’implantar el model xinés, a costa del treball, de les clases mitjanes i de l’Estat del Benestar. Un model que supose per una part seguretat absoluta per als beneficis empresarials i el capital financer, mentre per altra banda genere inseguretat vital, laboral i econòmica per als treballadors, i per als pobres aturats marginació, exclusió, pobresa i fam. Un model amb l’únic objectiu que no és la creació de llocs de treball sinó la competitivitat empresarial en un mercat internacional cada volta més afectat per la sobreproducció i el decreixement constant de la taxa de benefici.
En aquest sentit, la vaga general del 29-M es planteja com una fita que ha de centralitzar tota l’oposició a aquestes polítiques i tota la mobilització social que hem viscut els darrers mesos. La vaga del proper 29-M no ha de ser una acció aïllada sinò el punt i seguit de les mobilitzacions per a canviar les polítiques socials, laborals i econòmiques, i construir un sistema de relacions socials i laborals més just i més digne. Una jornada de lluita que ha de ser continuació i punt de partida. Hem d’aconseguir entre tots i totes que siga una gran jornada de lluita i mobilització per a consolidar un gran moviment popular que seguisca lluitant, perquè ens trobem amb una dinàmica política que va a seguir plantejant nous retalls socials, retallades salarials, augments impositius i qüestionament de drets constitucionals, entre ells el dret de vaga. Aprofitem aquest dret des de la legalitat. Per tot açò, i per la dinàmica política que s’observa a l’horitzó, el proper 29-M, Vaga General.
Jose Vicente Berchi Cuenca
Esquerra Unida-Partit Comunista Les Valls
Esquerra Unida-Partit Comunista Les Valls
