Assistim palplantats com ninots de falla com l'Estat del benestar se'n va per les clavegueres de la vergonya, al racó de les misèries. Som moltes les persones vinculades al món de la política i als moviments socials que hem dedicat un esforç ingent a denunciar que les mesures d'austeritat adreçades als ciutadans i ciutadanes pels distints governs de torn eren i són sinònim de pobresa per uns i d'enriquiment per altres, els de sempre. Així doncs, ara tots ens preguntem, amb la tristesa dibuixada a la cara i el temor instal·lat a l'ànima, què serà de nosaltres i de les pròximes generacions si aquesta situació socioeconòmica no millora. La cosa pinta lletja, siguem realistes.

Retallades en educació, sanitat, igualtat, investigació, cooperació. Tots els sectors i col·lectius més necessitats estan patint les injustícies d'unes politiques neoliberals ferotges, fetes ad hoc per anorrear els sectors més febles i desafavorits de la societat. Vergonya ,cavallers vergonya. Però, si no volíem caldo, ací van dues tasses, en forma de reforma laboral. Podríem omplir fulls i fulls desenvolupant fil per randa tots els punts d'aquesta reforma i com afectarà els drets de la classe treballadora, però es pot resumir amb una sola paraula: esclavatge.  

Durant anys i panys  no hem fet un altra cosa més que treballar i pagar religiosament impostos per tindre el dret a gaudir d'un estat de benestar que la classe treballadora ens hem guanyat amb dignitat i molt esforç. I ara, tots aquests drets desapareixen com un macabre espectacle de màgia.  Fins a quan hem de seguir escoltant a aquests politics pocavergonyes venuts als grans mercats que s'ha de retallar en drets assolits després d'anys de lluita mentre l'església catòlica segueix rebent mensualment la insultant quantitat de 13 milions d'euros? I que podem dir de les grans fortunes, de les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV), de la lluita contra el frau fiscal, de la fiscalitat a les grans empreses, dels bancs sempre xuclant de la mamella de l'Estat i alhora ofegant estalviadors i xicotets empresaris, amb el vist i plau dels dos grans partits? Aquests  privilegiats no juguen en aquesta partida? Perquè ells estan lliures de retallades i, en canvi, reben fons i suport institucional? Perquè seguim mantenint amb els nostres diners una família reial que s'ha enriquit descaradament i que a hores d'ara és titular de portada de tots els periòdics pel cas Urdangarín? Perquè no retallen en despesa militar i en ambaixades luxoses? I molts més “perquè” fins a l'infinit.

Ens esperen temps en què el coratge i la lluita ha de ser el plat principal del nostre menú diari i les mobilitzaciones per defensar els nostres drets han de ser tasca quasi obligada. No hem de romandre quiets davant totes les agressions que estem patint els treballadors i treballadores: sols ens queda organitzar-nos i lluitar. Vicent Andrés Estellés va escriure: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu”. Que així siga.

Anna Martínez i Martínez
Membre Executiva Esquerra Republicana del Camp de Morvedre