Dilluns passat À Punt va emetre el documental La mestra. És la història d’una experiència d’introducció del valencià i la renovació pedagògica iniciada al final del franquisme (1974) al poble de Barx i que finalitzà a principis dels huitanta com una conseqüència més de la guerra bruta de la dreta en l’accidentada transició valenciana: denúncies, cartes infamants a Las Provincias, intervenció de l’administració educativa -en mans d’UCD-, que arribà inclús a prohibir l’ús del valencià a l’hora del pati. Al final la dreta va guanyar amb el pacte madrileny Alfonso Guerra – Abril Martorell: l’Estatut perdia el nom de País Valencià, la senyera amb l’escut del Consell (sense el blau de la capital) i tota referència a la unitat de la llengua. De tant en tant -sobretot quan perilla la pèrdua del poder- la nostra dreta no té escrúpols a utilitzar-ho tot, fins i tot la convivència entre els ciutadans. Abans i ara trauen al carrer les forces de xoc, les mediàtiques i les altres.

A pesar de tot, l’actual Estatut encara diu al seu preàmbul que «la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana». Molts dels actuals membres del govern valencià s’escaroten quan senten País Valencià, i reaccionen airadament en defensa de la particularitat valenciana davant del perill català, en defensa d’un valencià que ni usen ni tenen cap interés a promoure. El conseller d’Educació del PP -que no n’amolla ni una en valencià- demana a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua una “valencianització” -és a dir, una vulgarització- de l’estàndard normatiu que es veu que és la causa del rebuig de molts valencians al valencià. Hummm!!! Començarà ell a donar exemple? Per què no va a la RAE (Real Academia Española) a fer una proposta similar, que acoste la llengua culta i administrativa a la parla popular castellana? I per què no a l’andalusa?

El mateix dilluns 6 de novembre el nou conseller de Cultura valencià, Vicente Barrera, explicava -en castellà, per descomptat- que el pressupost de la seua àrea no anava a donar un duro a cap entitat cultural «que fomente el procés», és a dir, a tota aquella associació que promoga l’ús del valencià i el coneixement i estima per la nostra cultura. Des d’Escola Valenciana fins a la Federació d’Instituts Comarcals del P.V. (on hi ha el Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, per exemple). I importants retallades a fundacions de promoció del llibre valencià, mentre augmenta considerablement les subvencions a les entitats secessionistes que defenen posicions anticientífiques ja superades per la major part de la nostra societat.

La deriva radical del PP contra la diversitat cultural i lingüística d’Espanya arran de les reivindicacions catalanes ens ha dut a haver de suportar estos espantalls «salvapatrias» que ens volen tornar arrere en el temps, a una visió simbòlica unitària de l’estat que fa segles que intenta imposar com a «espanyol» allò que és castellà, des de Don Pelayo i Covadonga fins a San Isidro Labrador. El passat ple municipal el PP local proposà «recuperar» la festa de S. Isidro Labrador com a patró de l’agricultura. Deixant a banda el tema del santoral en una institució pública al S. XXI, de veres no hi ha cap llaurador al PP que els haja dit que Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, sempre han sigut els sants protectors dels llauradors saguntins i valencians? De fora vindran... Vull imaginar que és ignorància, falta de cultura «valenciana». Ara, que amb estos representants que ens han posat té mala solució.

En fi, lluitem per «recuperar» la modernitat, pacíficament però fermament, després dels anys de «novillades» que ens esperen. Recuperem el País Valencià.

Lluís Alcaide Balaguer
Portaveu de Compromís per Sagunt