En el Món que ens envolta és vertaderament difícil trobar un marc legal que camine a tanta velocitat com camina el mercat laboral cap a la degradació més absoluta. La suma d’atacs amb què, a cara descoberta i a plena llum del dia, el gran capital corrupte ha atemptat contra les nostres vides i els nostres drets laborals sembla no acabar mai. Ens diran que és passatger, que veiem la llum al final del túnel i que tot millorarà, però la tossuda realitat que vivim cada dia, i un xicotet repàs al nostre entorn, fa que constatem de seguida que les mentides tenen les potes molt curt.

No solament han lesionat el nostre present, també han hipotecat el nostre futur i condicionat greument la vida dels nostres fills. Si visquérem en un país normal, en una democràcia avançada, estaríem, fins i tot legalment i democràticament, obligats a parar aquest destrellat.

O no és intolerable que en un país on en els últims 10 anys ha crescut un 60% el nombre de multimilionaris alhora que cada dia veiem més i més gent que viu de la caritat, les classes populars no tinguem garantit un lloc treball digne en el futur? O és que veiem normal què després de rescatar amb diners dels nostres impostos a la banca, que regava d'or les jubilacions dels seus directius i alguns polítics, ara ens diguen que no tenim garantides les pensions de jubilació? Hem de conviure amb la xifra aberrant de l’atur del 20%, percentatge ja cronificat, que indirectament llança el missatge que eixa part de la població no té possibilitat de trobar una forma digna de guanyar-se la vida, avui, en 2018, en Europa.

Són o no són aquestes esgarrifadores dades un motiu més que suficient per a interpel·lar al conjunt de la ciutadania i que prenga els carrers i recupere la democràcia que alguns fa temps que han segrestat?

Fins i tot atònits i noquejats com estem, encara hem de veure com la insaciable ànsia aglutinadora de poder i riquesa del capitalisme ha tret una nova figura ‘motivadora’ per a aquells treballadors que, desesperats, solament preguen perquè no els falte en taula un plat de calent als seus fills... La cultura del esfuerzo li diuen. O traduït al llenguatge del carrer; espavilat, treballa més hores, amb més càrrega, amb més pressió, per menys diners, sense drets, i amb la inseguretat que si algun dia t’equivoques, o a qui siga se li gira el nas, te’n vas a casa en una mà davant i l’altra darrere...

Si no ho evitem, hauran triomfat. Eixa nova falsa cultura de l'esforç, ha fet interioritzar als treballadors que tot allò que abans eren drets, aconseguits mitjançant vagues i lluita sindical, ara són privilegis i, a més, ens volen fer creure que els treballadors no els mereixen -els privilegis- perquè no han fet res per a gaudir d’eixa misericòrdia... Han inoculat el virus. Aterridor. Se'ns pregona una cultura que beu de l’individualisme, de la insolidaritat, de la peremptòria necessitat de sobreviure ni que siga, fotudament fins i tot, aixafant al qui tens al costat, de la vomitiva insolidaritat amb el company combinada amb la transigència amb aquell que t’esclafa.. Tot plegat, un drama.

Malgrat tot cal insistir en la reivindicació dels nostres drets laborals, els de tota la classe treballadora, perquè solament en la insistència i en la coherència de mantenir-nos ferms, podrem trobar la victòria. Alliberar-nos del virus capitalista i substituir la falsa ‘Cultura del Esfuerzo’ , per l'esforç que sempre ha caracteritzat la classe treballadora i que ha anat lligat a una reivindicació de drets, a l'autoestima.

Per tot això sempre el 1 de maig cal eixir al carrer, l’1 de maig i la resta de l’any, perquè enfrontant-nos a l’enemic que ens enfrontem, cada dia ha de ser 1 de maig.

Domènec Garcia Angles
Portaveu de Junts per Faura