Vos proposem una recepta que cal fer amb un poc de paciència. En concret al llarg de dotze anys. Per començar, cal una parcel·la privada propera al lloc d’emmagatzematge de fems, entre una carretera i un camí agrícola. Afegim un camí que no sabem qui l’ha fet, i deixem circular per aquest camí. Fem que repose una temporada, concretament quatre anys.

Si en aquest període apareixen deixalles o la mescla es floreix, no ens hem de preocupar, ja que la parcel·la té titularitat privada i les externalitats negatives associades són el problema de  tots i de ningú! Que ho pague el propietari! És privat!

Ara que està tot cuinat i hem format una amalgama, podem afegir un potenciador de sabor: un Pla Parcial al que s’aparella el consegüent projecte de reparcel·lació. Per tal d’afavorir una mescla completa podem esperar encara més, per exemple, fins que la bombolla immobiliària esclate i es faja inviable (o molt poc interessant) el desenvolupament urbanístic d’aquesta unitat d’actuació.

Deixem que passe el temps per tal que es mescle encara més el sabor, permetem que fermente. Ja tenim una massa mare, més que preparada per tal de donar un plat ben sabrós ple de polèmica i debat. Però no ens oblidem de assaonar encara més el plat, afegint una llarga temporada els contenidors de RSU del poble!

Ja tenim el plat preparat! Ara deixem que es vaja podrint, sense intervindre, perquè la titularitat segueix sent privada. Deixem, a més, que l’incivisme faja servir este terreny com abocador, i si els veïns protesten no els fem cas... que no tenen gens de paciència (sis anys de paciència, concretament).

I vostès, què opinen? S’ha de posar límit a les inaccions municipals; o s’hem de refugiar als procediments reglats per tal de no intervindre? Sols els hem d’informar que aquest plat té molt difícil digestió, cuine qui el cuine.