Les últimes notícies sobre Bosal són molt preocupants, i ho són sobretot per l'incert futur a què aboca centenars de famílies que no saben si van a conservar el seu lloc de treball, o van a passar a engrossar la llarguíssima nòmina de desocupats de la nostra ciutat. Ens hem reunit amb els representants dels treballadors i divendres hem convocat un ple extraodinari per a demostrar el nostre suport polític i institucional concretat en una moció presentada pel mateix Comité d'Empresa.

Però el més greu és que no es tracta d'un problema puntual, sinó que s'emmarca en un context de decisions empresarials que amencen el futur  de Sagunt i la seua comarca. Sense anar més lluny, en la mateixa Junta de Portaveus a la qual acudiren els reprensentants de Bosal, estaven també convidats els delegats d'Arcelor Mittal, la més gran i emblemàtica de les indústries del municipi com a hereva de la gran siderúrgia del passat. En aquest cas la direcció de la multinacional exigix un augment de la productivitat que implicarà la reducció del nombre de treballadors, ja que no va acompanyada de les inversions necessàries que permeten aconseguir l'objectiu respectant la integritat de la plantilla.

 

I tot açò està passant quan encara no ens hem curat les ferides que va ocasionar el procés de tancament de Galmed l'any passat. A pesar dels esforços dels treballadors i del suport polític a tots els nivells, no vam aconseguir evitar la decisió dels directius de ThyssenKrupp, instal.lats en un humiliant prepotència que no podia dissimular l'arbitrarietat que suposava tancar la factoria de Sagunt, amb beneficis i clients consolidats, a canvi de mantindre les factories alemanyes, algunes ja obsoletes.

 

Si de cas la gran pressió exercida va servir en aquell cas per obtenir unes millors condicions per als treballadors i treballadores, però eixe no era i no pot ser el nostre objectiu principal. Ho vaig subratllar en la reunió mantinguda amb els representants d'Arcelor, perquè més enllà del dramàtic futur de les famílies que perden el treball, hi ha el futur incert de la nostra ciutat, que està veient com la crisi i el model econòmic que s'està imposant ens està desposseint de la nostra base industrial. Són diverses les grans empreses afectades en major o menor mesura: Ferrodisa, AGC, Ros Casares, Tumesa, l'antiga Pilkington, i moltíssimes més les xicotetes i mitjanes empreses que depenen directament de les grans.

 

Potser una de les nostres debilitats siga un cert monocultiu que ens fa massa vulnerables a determinades crisis perquè la majoria de les empreses estan relacionades: Galmed consumia al voltant d'un 20% de la producció d'Arcelor, i de fet, si la factoria de Thyssen reobrira part del problemes de l'empresa veïna se solucionarien. Si mirem al passat podem concloure que el conflictiu tancament dels Alts Forns fa més de trenta anys i els posteriors incentius a la instal.lació d'empreses no va servir per a diversificar la nostra indústria.

 

Quan afirmem que la posició geoestratègica de la nostra ciutat és immillorable com a nuc de comunicacions, amb un port importants i milions de metres de sòl industrial, només que repetim un tòpic, perquè el ben cert és que no sols alguns polígons estan buits sinó que a més algunes empreses volen anar-se'n. Analitzar les causes i buscar les solucions ha de ser la nostra prioritat. I algunes de les causes són evidents: les infrastructures ferroviàries no estan acabades i ni tan sols la carretera d'accés a Parc Sagunt i el mateix polígon estan finalitzats; el port marítim treballa molt per baix de les seues possibilitats perquè no té autonomia i els seus gestors han preferit potenciar el de València quan el nostre disposa de milions de metres per a zona logística a baix cost;  no hi ha una política de gestió del sòl industrial i tampoc iniciatives públiques que servisquen d'atractiu a les inversions privades, etc.etc.

Com sempre, al final hi ha la política, i més concretament l'absència d'una política industrial. Ja fa moltes dècades que els governants valencians del PP es dediquen a tirar per terra la nostra economia i no tenen temps per a pensar en altres coses. Mentre han estat dilapidant els recursos públics i encapçalant els hit parade de la corrupció a escala planetària, les nostres indústries han tancat i les taxes de desocupació s'han descontrolat per damunt de la mitjana estatal. Obnubilats per los eventos no ens hem adonat que travessàvem la frontera de la pobresa.

Cal per tant situar la política industrial com a eix d'una futura recuperació econòmica i Sagunt com  un dels eixos, per tradició i perquè darrere del tòpic hi ha una realitat que no aflora per culpa de la mediocritat dels gestors polítics, quan no directament per la marginació a què ens sotmet miserablement el PP.