Passat dimarts caigué un immoble en el Carrer Armengol de Ciutat Vella. Un immoble denunciat des de 2003, que tant veïns com grups polítics haviem denunciat en diverses ocasions. La casa es vingué avall amb un soroll que va fer trontollar el Barri de Sant Ramón, un lloc que dies abans cel.lebrava les seues festes precisament també en eixe carrer.

Un enderrocament deixa nues les cases, quan una casa es cau queda al descobert la pell interior de la vivenda, les cambres, els llocs on s'habita i en aquesta ocasió han deixat veure els efectes que te l'abandonament d'un barri històric i protegit. Hem pogut veure més que una vivenda, una infravivenda, un habitatge en condicions d'habitabilitat qüestionables que, finalment s'ha vingut avall. Un habitatge ocupat per famílies amb dificultats econòmiques i socials. Però no només els arrendataris, també els arrendadors. Hem d'agraïr que la sort jugà del costat de les persones i que en el moment de l'enderrocament no hi havia ningú ni a l'immoble, ni transitant pel carrer, per què podriem estar parlant de persones sepultades i qui sap si de desgràcies majors.
Aquest enderrocament és al mateix temps un avís i una evidència. Un avís per posar l'atenció en que no és l'únic immoble en aquestes condicions a Ciutat Vella, i una evidència de quin pot ser el futur d'un barri històric, si no s'actua en ell. L'avís ens ha de fer reaccionar davant la urgència, però la evidència ens ha de convidar a reflexionar respecte de quina és la política de revitalització que tenim a Sagunt en un entorn protegit com el casc històric.

Respecte de la urgència, s'ha aprovat una moció per tal de revisar tots els expedients i els immobles en condicions de ruïna de la ciutat. Però respecte de l'evidència, el debat és a llarg termini i implica també la visió que es te del que deu ser un barri vell. Per què una política de recuperació del patrimoni que no tinga en compte la vida de barri, pot portar-nos a tindre una casa dels berenguers, un museu de la moreria, un teatre romà, etc, etc en un barri deprimit i amb greus dificultats socials. Per què no podem oblidar que tota Ciutat Vella és un entorn declarat Be d'Interès Cultural i per tant te la mateixa consideració que un monument històric, i la seua recuperació ha de ser prioritària. La recuperació patrimonial, en aquest cas no pot limitar-se a la intervenció arquitectònica, te una vessant social i econòmica a tindre en compte.

Per que una zona antiga, amb un traçat i una arquitectura característiques, és una mostra de la història i la identitat de la ciutat però al mateix temps, els motius que generen la seua protecció i conservació, impliquen també una responsibilitat i unes limitacions i incomoditats que en altres zones de la ciutat no es donen. Aquestes incomoditats fan fluir la població cap a altres zones que tenen majors comoditats i espais urbans més avançades. I el teixit social d'una zona antiga també te unes característiques determinades que s'han de considerar.

Els habitants d'una zona antiga solen ser en la seua majoria gent major, i si ho barregem amb el fluxe de població cap a zones noves, mesclem una situació social que mereix atenció. No es pot demanar la recuperació dels immobles a càrrec dels propietaris quan la situació social és peculiar. Invertir en la recuperació de ciutat vella, sense aportar els recursos públics necessaris per facilitar no sols la rehabilitació arquitectònica, si no també el relleu generacional aboca a un progressiu abandonament del barri. A més, a més, en una situació econòmica com l'actual la rehabilitació d'aquestes zones suposa una alternativa d'ocupació, però són necessàries ajudes públiques que ho incentiven i ho faciliten a aquelles persones amb més dificultats. Són recursos que tenen un triple aprofitament, l'arquitectònic, el social i l'econòmic. Però no només, es pot deixar en mans de la voluntat dels propietaris, a través de requeriments i inspeccions la revitalització d'un barri que conserva i és senyal de la nostra identitat.