La pobresa s’ha instal·lat al País Valencià. Sí, diguem-ne País i... deixem-nos “d’imbecil·litats”, per fer-li cas al propi inventor del terme “comunidad”. Torne: s’hi ha instal·lat i, sembla, que per una llarga temporada.

Les xifres són demolidores : la pobresa  ha augmentat en el període 2008-2011 el doble que en la resta de l’Estat espanyol  enfilant-se fins al 18%; la taxa d’atur pessiga perillosament el 30%; aturats i aturades de llarga durada han passat de l’1,7% al 12,6% en els darrers 7 anys, i l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que mesura l’esperança de vida, en caiguda lliure fins a ocupar el dotzè lloc entre les comunitats autònomes. Vaja, que amb aquestes dades, es miren per on es miren, qualsevol s’espanta.

El País Valencià, “el Levante feliz” que en diuen alguns, ha tocat fons  sense remei i ni és feliç, ni menja perdius, ni lliga els gossos amb llonganisses: fa cua als menjadors socials i busca restes de menjars als contenidors de la cantonada. L’època  dels grans esdeveniments i les fanfarronades de quatre descervellats que es fan dir polítics, la corrupció i l’amiguisme prenent-se el vermut a les institucions valencianes, han fet un forat ben gran a la caixa dels diners de totes i tots els valencians. Això, per descomptat, ho sabem tots; no hi ha res de nou. Però com aquest article va de xifres i taxes que deixen palesa l’angoixant situació econòmica que patim tots els que vivim al País Valencià, cal seguir fent més números.

Des d’Esquerra Republicana denunciem des de fa anys l’ofec econòmic a què ens sotmet els diferents governs espanyols en forma d’espoli fiscal. Ens, a nosaltres, a tota la gent que vivim ací, sense considerar raça, sexe, llengua, militància política, ni condició: al voltant de 6.000 milions d’euros a l’any  se’n van a Madrid i no tornen en inversions a casa nostra per un concepte colonial de “solidaridad interterritorial” que no toleraria cap lloc a d’altres països com ara Alemanya. I, si davant la fallida econòmica  ens cal un baló d’oxigen per tirar endavant, el mateix espoliador, la mateixa sangonera que no en té mai prou, ens deixa uns diners, (una mena de regalet  enverinat) amb uns interessos que, en els propers anys, suposaran enfonsar-nos  més encara en la misèria. Fan ganes de riure, per no plorar, en veure com hem de pagar i callar per uns diners que ens han pres i són nostres. Fins quan hem de seguir així? A què esperem per plantar-nos i dir prou a aquest robatori? Imagineu el que podríem fer amb tot el que generem i enviem cada any al Reino d’España? Les retallades en sanitat, educació i serveis socials serien innecessàries, i la gestió dels nostres recursos en mans de gent honrada que mira pel País i la seua gent, significaria eixir d’aquest escenari de pobresa.
 

Els valencians i les valencianes som un subjecte polític que ha de gestionar els nostres diners, els nostres impostos. Per a què? per fer polítiques d’esquerres, per canviar polítiques de desballestament de la societat de benestar, per tindre les millors escoles públiques i l’atenció mèdica, per superar desigualtats...

 

No hi donem pals de cec ni demanem, poregosos, noves fórmules com ara els partidaris d’un finançament “responsable”: responsable amb què, amb qui?  Ja sabem quina és la resposta des dels diferents governs, tant de Madrid com des del Palau de Benicarló: tornar a pagar i callar. Els nostres diners a casa nostra. Sense ells, impossible una societat pròspera i socialment més justa.