Ahir vaig viure un fet molt difícil de digerir per a la gent que creiem de veritat en la democràcia. Difícil i extraordinàriament complex d’explicar sense caure en tòpics ni exposar-te a rebre tota mena d’etiquetes desqualificants.

 

Vaig acudir al tanatori Camp de Morvedre de Sagunt perquè havia faltat un amic, una persona extraordinàriament estimada en la ciutat, pel seu caràcter modèlic i per la seua relació amb la docència i la música. Com que hi havia estat president durant molts anys de la Societat Musical Lira Saguntina, va acudir la Banda de la Lira per retre-li el darrer homenatge al seu expresident, pensant en interpretar una partitura, de marcat caràcter fúnebre, en acabar l’acte d’acomiadament dins el saló que hi ha a l’efecte en el mateix tanatori.

 

Però vet ací que també hi havia una família que va copsar totes les instal·lacions de dins del tanatori, de l’exterior i de l’aparcament, amb una quantitat de gent enorme que campava a tot plaer per arreu del recinte. Quan aquesta gent de vestits blancs i negres, de cabells negres atzabeja i de pell citrina s’hi va assabentar que s’hi anava a interpretar música, s’hi va revoltar, amenaçant en muntar-ne una de grossa i copant el lloc de la terrassa, amb aspecte molt bel·ligerant, on pensava interpretar la Banda. Segurament perquè el culte evangelista que practiquen no els permet fer música en un soterrar.

 

La Banda Musical Lira Saguntina, els familiars, el cotxe del difunt, i tots els acompanyants ens vam veure en l’obligació de traslladar-nos a un extrem del jardí, just en la porta d’entrada del recinte, per acabar l’acte amb la interpretació de la Lira. En plena interpretació musical no ens vam lliurar de passades de cotxes que anaven i venien, de dones travessant pel mig amb carrets de nadons, de xiquets berenant i bevent, en una mostra evident de falta de respecte total. Ningú els hi va dir res, perquè ningú no s’hi va atrevir, com passa sempre amb aquesta gent que manté les seues normes, els seus costum i la seua forma de vida, sense cap intenció de sortir-se’n dels guetos en què viuen, ni d’incorporar-se a la societat majoritària de què formen part, amb les mateixes lleis legals que tots observem i que han de servir per viure en harmonia i en llibertat.

 

En acabar l’acte, el plat del dia entre els assistents fou l’actitud d’aquesta gent, amb la convicció generalitzada de què cal acabar amb aquestes conductes impositives i intimidatòries, perquè en cas contrari, fins i tot per anar a acomiadar-se’n d’un amic difunt, haurem de reclamar la protecció de la força pública en defensa de les nostres llibertats.

 

Una vergonya