Al Camp de Morvedre, com a tantes altres comarques, l’arribada de l’hivern és moment de celebracions. El calendari tradicional agrari estava vinculat amb l’acabament de la collita de l’oliva. També es relacionava amb la necessitat d’acostar-se a diversos sants amb poder taumatúrgic perquè protegiren la fertilitat de les terres i la salut de les persones. L’existència de Sant Antoni, doncs, estava connectada amb tota eixa realitat. Esta és la causa per la qual se celebrava en moltes de les nostres poblacions. Però a Estivella, i algun lloc més de la comarca com el mateix Sagunt, Sant Blai s’ha viscut sempre com la festa major de l’hivern, sense que Sant Antoni tinguera gran vigència. El fet que s’invoque a este sant és sobretot pel seu poder curatiu. Així es beneïxen elements com l’oli i les coquetes amb la intenció que protegisquen especialment la gola però alhora per immunitzar-se d’altres malalties epidèmiques que recorrien les societats antigues.
A Estivella no se sap bé l’origen exacte de la festivitat, ja que no s’ha conservat un document fundacional d’alguna confraria. Però el ben cert és que va nàixer a principis del segle XVIII.
Es coneix que en l’any 1726 apareix en els pressupostos municipals una partida dedicada a la festa. Es va constituir en patró de l’hivern de la mateixa manera que Sant Joan era el de l’estiu. Eixa raó explica que no tinguera una confraria pròpia. En el registre de 1775, que es conserva a l’Arxiu Nacional de Madrid, s’enumera que les dos que n’existixen al municipi eren: la de la Mare de Déu del Roser i la dels Sants de la Pedra. Sant Joan ni Sant Blai no en tenien per ser patrons, la qual cosa feia que foren directament subvencionades per l’Ajuntament.
El que sí sembla clar és que la ubicació en una capella lateral, darrere de Sant Abdon i Senent, significa que va sorgir posteriorment a estos.
La documentació municipal del segle XVIII ajuda a entendre no sols la dotació econòmica sinó el programa d’actes i la qualificació de la festa com a patronal. De tot allò enumerat se sap que la pólvora era un element destacat. Es comprava a Petrés i els focs es buscaven a Rafelbunyol. En 1752 diu que es va pagar “de ir por la pólbora a Petrés para el día de la dedicasión y san Blas…” i “de ir a Rafelbuñol para que isieran los fuegos un día para las fiestas de dedicasión y San Blas”. Una partida destacada era l’emprada per a les coquetes i per a l’oli que s’hi beneïa. Així en 1776 s’especificava la despesa d’oli i blat “para tortas y pan benditos”.
A més solien pagar-se cantors foranis tot i que en algún casos se subvencionaven cantants de la localitat. En 1777, per exemple, s’especifica que el secretari va pagar a “Bautista Matheu y a Joaquín Matheu para cantar el día de San Blas”. Finalment cal dir que en molts d’estos pagaments s’insistix en la qualitat de patronal de la festivitat. En 1801 es deia “por la fiesta de San Blas, Patrón de este pueblo”.
Al llarg del segle XIX es va crear algun tipus d’entitat dedicada a l’organització de la festa. Realment poc se sap de les seues característiques. Però la seua existència es coneix perquè en 1883 es constituí una Societat de Socors Mutus com a associació catòlica. En el preàmbul diu que “disolvió el Sr. Director la antigua asociación y constituyo la nueva”. Esta es va encarregar no sols de les activitats en nom del Sant sinó sobretot de l’ajuda als socis en l’assistència sanitària i en les pensions, quan no podien treballar. Va estar vigent també en el segle XX. Una crònica periodística de 1931 deia que “… se celebró en esta población la festividad que a su Patrono dedica anualmente la Sociedad de Socorros de San Blas…”. Segons el pressupost anual de l’entitat, les funcions religioses, les serenates i les calderes eren o més o menys destacades. Almenys se sap que ja des del segle XIX les calderes, com en altres festivitats destacades, formaven part de les activitats.
Després de la guerra d’Espanya, Sant Blai a Estivella va sobreviure gràcies a l’esforç de José Blasco Aparicio que feia possible la festa tots els anys. Posteriorment va aparéixer una comissió que la va dur endavant fins al 2013. Des d’aleshores una colla de jóvens continuen la tradició. En estos moments estan constituïts com a associació i fan que no es perda.
En definitiva, Sant Blai a Estivella ha perviscut al llarg dels anys. La festa ha format part de la història d’este poble i encara hui es manifesta amb un bon present.
Lluís Mesa i Reig
Cronista oficial d’Estivella
