Nunca entendí la costumbre de diferenciar las políticas económicas de las políticas sociales. Es como si unas no tuvieran que ver con las otras y no existiera una correlación entre ambas líneas y, por supuesto, en sus resultados. Al fin y al cabo, soy de la opinión de que la base de cualquier política social es una buena política económica que dé cobertura a aquello que pueda resultar necesario para mantener aquello que dimos en llamar Estado del Bienestar.

Nadie duda de que un estado proveedor de derechos es una garantía de que estos puedan prestarse a todos los ciudadanos, sea cual sea su nivel de renta o su estrato social, pero no es menos cierto que una política económica sólida permite a la ciudadanía acceder a servicios esenciales, al tiempo que aportar, vía tributación, más recursos a la Administración Pública.

No hay más que aplicar una sencilla fórmula matemática para ver que a mayor renta, mayor recaudación tributaria. Podríamos decir que ese es el secreto de la felicidad económica: los ciudadanos disponen de más recursos y la Administración también. Todos contentos.

Pero las cosas no son tan simples. Una mayor renta no siempre es sinónimo de un mayor poder adquisitivo. Precisamente, en los tiempos que vivimos, la elevada inflación en productos básicos de la cesta de la compra (alimentación, vestido, combustibles, …) hace que disponer de más renta no suponga la seguridad de poder adquirir más productos. Eso sí, curiosamente, esa situación provoca que la recaudación tributaria sea cada vez mayor y, con ello, la renta disponible de las familias decrezca proporcionalmente.

Por la vía del incremento de precios, la recaudación en impuestos indirectos, especialmente en el IVA, se incrementa, más aún cuando ni se revisa ni se prevé ajustar el tipo impositivo aplicable a la situación económica en que vivimos. Siendo una aplicación proporcional a su base imponible, cuanto más alta sea esta, más alta será la cuota tributaria y, como consecuencia inmediata, el incremento de los precios será también superior. Todo lo contrario de lo que la lógica paternalista del Estado nos debería hacer pensar.

Por el lado de los ingresos, una mayor retribución a los trabajadores supondrá una mayor recaudación por otras formas tributarias, especialmente por el siempre temido Impuesto sobre la Renta, caso en que su aplicación por tramos genera que el incremento pueda ser sustancialmente mayor a medida que las bases de cálculo vayan aumentando.

La conclusión es simple: la banca (el Estado) siempre gana. No es, por tanto, desdeñable la exigencia de una mejor prestación de esos servicios públicos que consideramos esenciales y que precisan de una nutrida Hacienda Pública.

No obstante, tenemos una enorme miopía tributaria que, probablemente con acierto, no nos deja ver el alcance de nuestra tributación. No somos conscientes de que cada acción que hacemos, incluso alguna que no precisa ni que hagamos nada explícito, puede tener una consecuencia tributaria. Pagamos impuestos por ganar dinero, por gastar dinero, por tener dinero, por dar dinero y por dejar dinero a nuestros herederos. Toda nuestra vida y hasta después de muertos. Visto así, el mismo dinero paga impuestos hasta cuatro veces, lo que merma sucesivamente la capacidad adquisitiva de una renta. Es decir, tenemos más dinero que antes, pero podemos comprar menos que nunca.

Añadamos a esto la presión hipotecaria derivada de la subida exponencial de los tipos de interés lo que, unido a la supresión de la deducción por vivienda que inventó Zapatero, deja la adquisición de un inmueble en un hecho casi heroico. Si la deseada nómina que se ingresa en los últimos dos días del mes vencido, se ve mermada en un elevado porcentaje el mismo primer día de mes, la capacidad de compra de las familias se ve minorada, y acongojada, desde ese mismo momento.

Analicemos, ahora, un posible círculo expansivo. Es lo mismo, pero “a más”. Una inflación contenida y unos tipos de interés moderados permiten una mayor capacidad de consumo. Y ese consumo generará mayor recaudación tributaria, pero, al mismo tiempo, aumentará el empleo y la seguridad en el mismo. Con ello, serán más las familias que dispondrán de una renta segura para pasar el mes y, además, tributarán más por ese IRPF y, también, por los impuestos indirectos derivados de su capacidad consumista. Es muy probable que, con esto, la recaudación no solo no decaiga, sino que aumente progresivamente. No en vano, había, hace tiempo, una marca de telefonía que tuvo como eslogan “cuantos más seamos, menos pagamos”, el cual es perfectamente aplicable a la gestión pública.

¿Tan difícil es hacerlo así? El problema no es tanto la dificultad como el esfuerzo que supone el cambio de modelo económico y tributario. Es cierto que tenemos una importante afección exterior a nuestra economía, pero no lo es menos que nuestra capacidad productiva es mucho mayor que el verdadero aprovechamiento que de ella hacemos. Habrá que apostar por considerar la economía como una política social y promover un verdadero cambio estructural de nuestro modelo productivo porque, visto con detalle, de ello depende que podamos ver nuestro futuro, en lo público y en lo privado, de color esperanza.

Carlos Gil Santiago
Alcalde de Benavites

És difícil saber quin és l'origen de la Confraria de la Puríssima Sang de Sagunt, i, encara més, els motius que van provocar la seua fundació. La dada és que ja en el segle XVI estava establerta en la sinagoga abandonada pels jueus ens aporta, almenys, una data a partir de la qual iniciar la investigació; per això és interessant reproduir el que s'ha dit per Antonio Chabret en la seua famosa obra Sagunto. Su historia y sus monumentos editada en 1888: «La Sinagoga estava en el barri de la Sang Vella, i va ser convertida en església de la confraria de la Sang de Crist després de l'expulsió dels israelites. Hui, només queden del temple hebreu quatre arcs ogivals en la part posterior de les cases núm. 7 a l'11 de l'indicat barri».

Els jueus espanyols van ser expulsats dels regnes hispànics en 1492. Els jueus de Sagunt residien, des de temps immemorials, en el barri del seu nom en el qual encara es conserva l'arc d'entrada, així com escasses restes de la sinagoga situada al carrer que hui es denomina Sang Vella.

Les banderes morades que obrin la processó del Sant Soterrar, recorden d'alguna manera els gremis que antigament existien a la ciutat i és possible que estes organitzacions, foren les que crearen en el seu moment la celebració de la Setmana Santa i més concretament el Divendres Sant.

Entre els segles XIV i XV s'estenen amb força per l'Occident cristià les manifestacions del Misteri de la Passió. A Castella, la idiosincràsia dels castellans va fer que estes corrents piadoses arrelaren molt prompte al poble.

També en els estats de la Corona d'Aragó ocorria una miqueta del mateix dos estaven millor preparats per a adoptar les corrents europees degut, sobretot, a les constants relacions culturals i mercantils de València i Barcelona amb els rics estats italians del Renaixement. No és estrany, doncs, que moltes confraries tinguen el seu origen entre els segles XV i XVII, temps de gran fervor religiós unit al sentit corporatiu, la manifestació principal del qual la trobem en els gremis, confraries i germanors.

Respecte a la vila de Morvedre, caldria pensar que seria una xicoteta població emmurallada i que la seua Confraria de la Sang tindria els seus inicis en la segona mitat del segle XV. Vegem per què.

Sabem que, en 1492, Fernando el Catòlic va concedir franquícies especials als quals repoblaren la Jueria de Morvedre. Esta repoblació no va ser quantiosa i va tardar molt més del que es pensava en principi. El famós barri, abans habitat pels jueus fins a la seua expulsió, va ser ocupat en part pel Gremi o Confraria de Paraires o Teixidors de lli, és a dir, menestrals dedicats a la fabricació de draps i teles.

És molt interessant la consulta de l'article de Santiago Bru i Vidal en la Revista de Setmana Santa Saguntina, número 9, corresponent a 1969 Consideracions entorn de l'origen de la Confraria de la Puríssima Sang, de Sagunt, on el cronista relata àmpliament el tema dels gremis.
Seguint a Bru i Vidal direm que és molt possible que estos paraires o teixidors de teles, procedents de València en la seua major part, siguen els fundadors de la Confraria; no seria estrany, i alguna cosa tindria a veure la Confraria de la Sang de Sagunt amb els paraires, quan 100 anys més tard, en 1606, una pedra que hi havia a casa d'un teixidor de lli, casa que formava part de l'antiga sinagoga hebrea, va ser traslladada a la nova ermita de la ’Sang’, tal vegada per creure els saguntins d'antany que esta pedra tindria un especial significat per als confrares, ja que pel que sembla procedia de l'antic domicili de la Confraria.

Quant als càrrecs, dins de les confraries, entre els teixidors o paraires existien uns de caràcter anual, el títol del qual era el de «majorals».

Els temps que estem narrant eren propicis per a esta mena de fundacions, gràcies a l'exacerbat fervor religiós del poble i la millor manera de desagreujar a Jesucrist era (segons Bru i Vidal) implantar en la mateixa sinagoga jueva, ara ocupada per uns paraires vinguts de València i qualificats cristians vells, la seu de la nova ‘Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist’.

Un altre possible domicili de la Confraria de la ‘Sang’ podria ser el desaparegut ‘Hostal de la Castellona’, una de les poques posades medievals que encara quedaven en peus en 1939 en el Raval del Salvador. Esta casa situada al carrer València, antigament «Camí Real de València», va ser residència de la coneguda família dels Vives de Cañamás, que els seus descendents ostenten el títol de Conde de Faura.

Després de la guerra civil, l'edifici va quedar quasi totalment en ruïnes i abandonat. En 1941 unes pluges van deixar al descobert uns vestigis de pintura mural a la qual no es va prestar la deguda atenció. Es tractava d'una representació del «últim Sopar», quasi completa, d'aproximadament tres metres de longitud per dos d'altura i la cronologia de la qual pot situar-se entre els segles XIV a XV. En 1944, les pintures de la ‘Castellona’ van ser recuperades i traslladades al Museu de Belles arts de València.

Albert Llueca i Juesas
President de l’Arxiu Camp de Morvedre

¡Hola, querida amiga! Permíteme decirte algo: necesitas espabilar de una fruta vez. Sí, así como lo oyes. No es que quiera ofenderte, pero es hora de que hablemos sobre ese victimismo excesivo al que te aferras, o tu encomiable, pero algo desproporcionado, afán de cuidar a los demás antes que a ti misma o tú infructuoso esfuerzo en agradar a todos… ¡Una fruta locura!

Me preocupa verte siempre tratando de solucionar los problemas de los demás mientras dejas de lado tus propias necesidades, a veces las básicas. ¿Te has detenido a pensar en lo importante que es priorizarte y asumir la responsabilidad de tu salud física y emocional? Sí, esos aspectos que parecen escaparse mientras te sumerges en el rol de Superwoman.

Y es que, amiga mía, querida mujer, no hay nada de malo en cuidar de los demás, todo lo contrario, pero no podemos negar que muchas veces nos olvidamos de nosotras mismas. ¿Acaso crees que puedes ser una persona efectiva y positiva en la vida de los demás si no te cuidas adecuadamente? ¡Claro que no! Es más, con el tiempo serás una carga, cosa que no es deseada por ti.

Es como esa frase famosa que dice: «Ponte la máscara de oxígeno antes de ayudar a los demás». No puedes ser una ayuda efectiva para tu entorno si no estás en óptimas condiciones tú misma. Y esto no solo se refiere a tu salud física, sino también a tu bienestar emocional.

¿Sabes lo mejor de todo esto? Que no solo te estarías ayudando a ti misma, sino también a las personas que quieres. Recuerda que eres un ser humano con una vida propia y que mereces disfrutarla plenamente. No te anules por los demás, porque al final te estarás perdiendo a ti misma.

Y no caigamos en la trampa de creer que el victimismo es una virtud. Querida amiga, debo decirte que no lo es. Solo entrena a tu cerebro a estar inmerso en una pena e incertidumbre crónica que no mereces.

Eres la sal de la vida, créetelo, todo se entrena incluso estar contenta.

Así que, amiga mía, es hora de que te saques ese traje y te pongas la capa de la protagonista de tu propia vida. Priorizarte no es egoísmo, ¡es amor propio! Cuídate, mímate y verás cómo eso se refleja en todas las áreas de tu vida.

Recuerda que no tienes que hacerlo todo tú sola. Aprende a delegar y a pedir ayuda cuando la necesites. Eres una mujer fuerte, pero eso no significa que tengas que cargar con el mundo sobre tus hombros.

Así que, amiga, espabila de una fruta vez. Y me reitero “Priorízate, cuídate y ámate a ti misma” . Tengo que advertirte que para hacer eso tendrás que cuestionarte y abandonar muchas creencias limitadores autoimpuestas. Pero valdrá la pena.

¡Te deseo todo el éxito del mundo, amiga, ya que cuantas más lo tengamos claro conseguiremos el cambio que queremos para el mundo!

(Me digo a mi misma cada día, desde el cariño, pero no desde la condescendencia, estas palabras).

Mariola Corega
Deportista

La Psicologia Social i Política és una de les branques de la Psicologia, reconeguda com a disciplina científica. I ens explica moltes coses, davant un món que pega voltes i canvia. Açò no és nou, com dia Heràclit, filòsof presocràtic: «Tot flueix, res no s'està quiet». Contínuament veiem com canvien els moviments socials, modifiquen els corrents ideològics, la tipologia de lideratges, els sistemes comunicatius i l'opinió pública o les formes de participació política. Ara, Crec que hi ha una variable que és prou estable des de l'antiguitat i eixa és l'ambició de poder en l'àmbit polític. La capacitat i el domini (Potestas) que una persona o grup pot exercir sobre altres persones, entitats, institucions, lobbies de pressió, actors socials o contingències que hi són en el marc establit. És a dir, exercir el control sobre tot allò i perpetuar-se en el poder, tant, individualment com el seu aparell polític, al qual pertany. Recordem tot allò del poder i la casta, "el aparato", les portes giratòries, la professionalització de la política, etc.

El grup polític Compromís i les persones que el formàvem, crec que entrarem a gestionar la nostra ciutat amb altre enfocament d'aquest tipus conceptualització de poder polític esmentat, assumint la responsabilitat política com una actitud d'empoderament per canviar el nostre poble i la societat valenciana. I de fet, estàvem més preocupats en capgirar les polítiques socials i posar en marxa projectes del futur per a la nostra ciutat, com vàrem demostrar en les darreres legislatures, que en la preocupació de tenir poder i control sobre la ciutadania, i sobretot, no hem tingut un planejament estratègic per influir en la ciutadania, mitjançant els mitjans de comunicació clàssics o més recents, com l'ús de xarxes socials i molt menys utilitzant recursos públics per guanyar una imatge positiva i un posicionament consolidat en el "mercat" sociopolític del nostre entorn.

Nosaltres, en el 2015, amb actitud positiva, tarannà emprenedor i tal volta una mica innocent, pensant que la ciutadania s'adonaria del nostre treball, dins de l'àmbit municipal, puc dir que començaren a impulsar una bona quantitat de projectes amb l'objectiu de millorar l'estat de benestar del nostre poble. Crec que la legislatura del 2015 al 2019 i després en les nostres àrees fins al 2023, vam fer un encomiable treball per impulsar aquest gruix destacable de projectes i iniciatives des de la nostra gestió a l'ajuntament i a la GVA. Cosa que requereix molt de treball i perseverança, perquè en l'administració, el més complicat és enllestir els projectes en la seua gestió administrativa prou embrollada i a més a més, dotar-los pressupostàriament, com nosaltres vam fer.

Tanmateix, el 2019, ens vam trobar amb altres socis de viatge que no mantenen la mateixa concepció de poder ni potser, de societat. Són membres d'aparells estatals que no tenen escrúpols en teixir teranyines com reflectia un cartell de falles, per aconseguir el màxim de vots, fent seu el que no els pertocava. Per obtenir major quota de poder, aquests partits fan servir mecanismes estudiats que atenen les teories del Màrqueting Polític o de Psicologia Social com la Teoria de l'Atribució, entre d'altres. L'objectiu, era fer creure, amb l'ús d'una curada comunicació per xarxes, fonamentalment i algun diari de capçalera, atribuir-se i fer seu el treball d'altres quan es tractava d'enllestir projectes que no els corresponien, en un gran percentatge, i alhora, també, generar una projecció de lideratge ben valorada.

No comparteix eixa manera de fer, inclús d'arrabassar amb altres forces polítiques. Encara que estem en una època de populisme i formes de fer política narcisistes, centrades en el jo i no en el nosaltres; on els missatges en xarxes socials es convertissen en sonalls que adormen el sentit crític d'una societat líquida. Tal vegada, pecàrem d'innocents, de ser uns romàntics, creure en la política de l'empoderament per canviar la societat. Tanmateix, alguna cosa haurem de canviar perqué no ens passe com en Parc Sagunt II, on Compromís té molta responsabilitat del fet que la Gigafactoria vinguera a Sagunt, sobretot per les necessàries gestions fetes per les nostres conselleries, i que no vam treure profit electoral. Com tampoc la ciutadania ens atribueix la compra de la Casa de romeu que nosaltres vam forçar. Alguna cosa ha fallat. Ara bé, nosaltres també aconseguírem en 2018 l'EDUSI, amb un finançament de 6,5 milions d'euros que debut a l'actual gestió ha provocat, com deia El Económico farà dues setmanes: «La pérdida de fondos europeos deja en la cuneta numerosas inversiones previstas para el municipio de Sagunto».

I ara, què?, si moltes obres estan bloquejades... què, eixirà l'any que ve un cartell de falla que pose: «El poble està bloquejat, qui el desbloquejarà, el desbloquejador que el desbloquege bon desbloquejador serà». Ja veureu com al remat, ens deixarem de tanta virtualitat i altres romanços, per necessitat.

José Manuel Tarazona Jurado
Membre de l’executiva de Compromís per Sagunt