Des de Sagunt a Sogorb i des d'Almenara a Puçol coneixien molt bé al "tio Dimoni". Només que la seua dolçaina sonara acudien els xicots del lloc, les dones se cridaven unes a altres, amb a més gojós i els hòmens abandonaven les tavernes per a veure-li passar.

-El "tio Dimoni!... ha vingut el tio Dimoni!.

I ell, amb la mirada vaga, perduda i esbufegant sense parar la seua dolçaina, acollia l'ovació amb indiferència. El nostre personatge era popular. La dolçaina vella i esquerdada era la seua eterna companya de corregudes, la que, quan no rodava pels pallers o per baix de les taules de les tavernes de mil pobles, apareixia baix de l'exilia, com si la naturalesa li haguera concedit al "tio Dimoni" un tercer braç. Les dones es burlaven d'ell i els xiquets li feia blanc dels seus jocs. La dolçaina li havia donat fama, el malnom, però no cridava tant l'atenció com les grans borratxeres que agarrava en les festes en què participava. No hi havia poble que no coneguera al "tio Dimoni". La seua fama de músic li havia convertit en un personatge indispensable en les festes dels pobles. Els clavaris el reclamaven perquè amb el seu instrument alegrara les nits festives. Sempre se li veia arribar, riu amunt, sempre dreçat, silenciós, amb la dolçaina baix lo braç. Al seu costat, el tamboriner, algun pillet arreplegat en el camí.

En tot el Terme General de Morvedre no es coneixia un dolçainer com el "tio Dimoni". Però quants disgustos li costava als clavaris el gust que tocara en les seues processons i festes!. Des que entraba en el poble calia vigilar-lo, amenaçar-lo perquè no abandonara la processó per a entrar en les tavernes. Abans de començar la processó els clavaris el vigilaven i detenien el seu braç quan volia agafar el porró. A pesar de tot, i de totes les precaucions preses, més d'una vegada, anant dreçat davant de l'estendard de la confraria de torn escandalitzava els veïns interpretant la Marxa Reial enfront de la primera taverna que eixia al seu pas. Els xiquets es reien de la gravetat amb què anava davant de la creu processional, ensenyant-li de lluny un got de vi invitació a què contestava amb un maliciós senyal, com si diguera; "guardalo per a després".

Després de tocar en la processó la seua dolçaina, el "tio Dimoni" començava la seua festa, lliure de la vigilància dels festers entraba en possessió de la seua llibertat en la taverna. La tavernera sentia's afalagada amb la presència de tan "il·lustre" hoste que portava després de si a gran concurrència. No hi havia prou mans per a omplir els porrons de vi, el "vermel" de Morvedre que tanta fama va aconseguir fora de les nostres fronteres. Totes les mirades estaven fixes en el "tio Dimoni" i el seu inseparable instrument.

Era tot un espectacle. Una vegada finalitzat el seu repertori grotesc, el "tio Dimoni", incontrolat per l'alcohol, llançava's en el seu món imaginari. Imitava la xarrada de dos teuladins, el murmuri dels camps de blat en un dia de vent, el llunyà sonar de les campanes. Eixa era la seua forma de viure en llibertat. Costava molt traure-li paraula. D'este personatge només se sabia, per rumors, que era de Benicalaf i que allà vivia en una vella i atrotinada casa que conservava per que ningú li donava dos "duros" per ella.

El "tio Dimoni" no havia treballat  mai. Havia nascut per a borratxo. Mentres tinguera la dolçaina baix el braç no li faltaria un rosegó de pa i dormia com un milionari, quan acabava la festa, i després de bufar i bufar el seu vetust instrument, queia com un bolic en qualsevol racó de la taverna o el paller. El pillet, tamboriner de torn, arreplegat riu amunt, tan begut com el "tio Dimoni", queia rendit als seus peus com si es tractara d'un gosset falder.

Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesa