Quan Jaume I d’Aragó va conquistar la plaça de Morvedre que estava en poder dels moros subdits de l’infant Pere de Portugal, va deixar com a governador del castell i plaça a un noble de confiança: el, ja vell, N’Alfonso de Lizana.

Tenia el noble Lizana una filla anomenada Berenguela, jove i no menys excelent per la seua hermosura que per les seues virtuts. Entre els aspirants a la seua mà, estaven els germans Jorge i Armengol de Montcada, aquest últim el major i molt paregut físicamnt a Jorge.

El cavaller N’Alfons de Lizana veia quasi extinguit el seu llinatge per falta de fills varons i va voler que la seua filla li donara nets valents, per tal cosa, al só de trompetes i tabals va fer pregonar l’edicte de que Berenguela no seria esposa sino de famos guerrer i amb la condició dacometre arriscada empresa. Era esta, res menys que arribar a Jerusalem, donar mort a tres sarracens i traure com trofeu els seus caps.

Tal condició solament l’acceptaren els dos germans i rivals i ambdos van marxar a Terra Santa per a cumplir la voluntat del governador de Morvedre, N’Alfons de Lizana.

Jorge i Armengol de Montcada van eixir del port de Morvedre amb direcció a Génova amb el fí d’allistar-se a un cos de la Creuada que anava a rescatar el Sant Sepulcre. El preferit de Berenguela, En Jorge de Montcada, va conquistar prmpte el trofeu exigit, encara que no oblidava que el seua germà per tal d’eixir-se amb la seua era capaç de la traició. En efecte, Armengol, que no hi havia lograt destacar en el combat, envidios del triomf del seu germà, va voler robar-li el trofeu dels tres caps i ademés donar-li mort abans de que puguera tornar a Morvedre.

Armengol va tendir una trampa a Jorge de Montcada i amb l’ajuda d’uns rufians, va atacar encontra del seu germà i acompanyants. La superioritat numèrica va fer sucumbir a Jorge, al que Armengol li va robar quant duia damunt, especialment la caixa que contenia els tres caps dels sarracens exigides com a trofeu per N’Alfons de Lizana, deixant a la seua victima al desert.

Poc després, Armengol de Montcada, amb el trofeu robat i aprovitant del gran paregut físic amb el seu germà, de qui estava enamorada Berenguela, va decidir fer-se pasar per el seu germà Jorge pesentantse davant d’ella i el seu noble pare, el governador del castell i plaça de Morvedre.

Una vesprada estava contemplant el mar la filla de Lizana, quan va vore amb gran guirigai apropar-se a veles esteses sobre blanc els estandarts de les armes de Aragó i Montcada. Des de la nau es va dirigir després l’impostor, amb acompaáment del dels seus servidors que transportaven la caixa amb els tres caps fins a la casa d’Alfons de Lizana, a qui va mostrar complaent el trofeu per ell exigit, postrant-se als peus de la gentil dama, que li va donar a besar la seua blanca mà.

Ràpidament es prepararen els desposoris i va arribar el dia de la boda. El seuit dels cotraients que deurien acompanyarlos fins a l’esglèsia de Santa Maria era lluit i numeros amb el grup de dames i nobles cavallers. Multitut de joglars i trovadors entonant cantics, recitaven versos i dançaven alegrement. La novia, Na Berenguela, anava ricament vestida als lloms d’un blanc cavall amb unes riendes de seda i or que duia agarrades el seu pare.

El fals novio Armengol de Montcada lluia també un ric ataví, seguit de pages i sevidors així com escuders. Els habitants de Morvedre s’agrupaven per completar el corteig, en tant que les campanes de Santa Maria voltejaven.

La cerimonia havia començat. El sacerdot va preguntar al novio: “Jorge de Montcada, voleu per esposa a Berenguela de Lizana”, de repent s’escolta un fort rumor de la gent interrumpint la cerimonia. Un jove amb inumentaria morisca ràpidament va creuar el temple i arribant a l’altar va agafar la mà de la novia diguent amb veu ferma: “Si, vul”. Una gran sorpresa va regnar en l’esglèsia. Berenguela es va desmaiar als braços de son pare i el fals novio, reconeguent la veu del seu germà va aprofitar l’ocasió per a fugir.

Després es va aclarar la situacó: Jorge de Montcada no havia mort al caure atravessat per l’arma homicida pagada per el seu germà Armengol. “Un àrab que per alí pasava, vent que encara alentava, va venar les seues ferides i colocant-lo al seu cavall el va dur a la seua tenda”. Alli es va restablir i al cap d’algún temps amb els vestits que li va facilitar el seu protector, va regresar a dures penes a Morvedre, aplegant a temps per a impedir que li robassen el seu nom i la seua esposa l’impostor Armengol. En quan a este ningú va saber res d’ell.

«Un caramelet»

Es tradicional, des de temps inmemoriables, que els confrares en la processó del Sant Soterrament, el Divendres Sant, enteguen als xiquets, el “caramelet”: tradició tan significativa que seria quasi imposible el abolir aquesta costum en la nostra Setmana Santa a punt ja de cumplir més de cinc-cents anys de vigència.

El repartiment de caramels es tan tradicional con la resta dels actes que tenen lloc durant la Setmana de Passió, així doncs, els xiquets extenen la mà al temps que demanen, això sí en valencià com deu de ser, de forma inconfundible “un caramelet” al pas dels confraresamb vesta negra, cola i portant en la seua enguantada mà, l’hatxa, la cara coberta i en silenci entregant al peticionari el “caramelet”.

Coneixem diverses versions de les causes que motivaren a l’arraigo i costum de donar caramels el Divendres Sant Saguntí. Una d’elles, la més fiable, ens la va contar Tarsilo Caruana, persona ampliament vinculada a la “festa”. Segons el nostre comunicant fins ben entrada la década dels 30, el Divendres Sant es celebrava d’idèntica forma a l’actual amb la salvetat de que els pasos eren bastant més xicotets, es seguia la tradició d’entrar en totes les esglésies, ès a dir, entraven els pasos i els confraresen l’esglèsia del Salvador i en el convent de les monges servites se Santa Anna i al Peu de la Creu, en la de Santa Mariasols entrava la Vera Creu al pareixer per la dificultatde pujar les escales de la porta principal de l’esglèsia de Santa Maria. La tradició conta que en cada esglèsia, grups de xiquets ajudaven als confrares a arreplegar-se les coles així com a l’eixida extendre-les i com a pagament d’aquest servei, els confrares entregaven als xiquets uns “caramelets”.

Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesas