Vaig nàixer en una població (Port de Sagunt) de la costa valenciana. Una de les poques (per no dir l'única) en les quals un percentatge molt elevat parla castellà, fruit de l'emigració constant que, des de principis del segle XX, i sobretot des de l'interior del país, va arribar a aquest municipi buscant un lloc de treball en l'empresa siderúrgica instal·lada. Els meus avis i el meu pare eren valencians, de Chelva, però la meua mare i la seua família procedien d'Albacete, per la qual cosa el castellà sempre ha sigut la meua llengua materna, i això que va succeir en la meua família, va succeir també en una immensa majoria de les famílies d'ací, fins al punt de convertir la població en un illot (quasi un escull) castellà, la qual cosa feia que, tant la convivència com les relacions personals, es desembolicaren en aquesta llengua.
Tanmateix, això no ha sigut mai un obstacle per a mi, i el valencià (crec que com correspon) ho he identificat com una llengua pròpia, perquè encara que diga que soc només valencià oient, no he tingut mai problemes a parlar-ho (encara que ho faça mal) en algunes converses trivials. És més, sempre m'ha agradat defensar-ho on fera falta.
El parlar més d'una llengua sempre t'enriqueix com a persona, perquè al cap i a l'últim una llengua és cultura, per la qual cosa no entenc a aqueixos «nacionalistes espanyols» que s'obstinen a desprestigiar les llengües del país que no siguen el castellà, però que, no sols les volen difamar en l'estat espanyol sinó que, a més, les volen menyscabar i desautoritzar en les seues pròpies comunitats (el gallec a Galícia, el basc a Euskadi i el català a Catalunya). No entenc com després es vanaglorien de parlar anglés o una altra llengua europea, quan menyspreen la pluralitat cultural que en el seu propi país existeix, i vulguen imposar el castellà per damunt de les llengües pròpies de cada comunitat.
Això és (salvant les distàncies) com el que fan els anglesos, que van a qualsevol país parlant només la seua llengua i pretenen que els altres els entenguen en anglés quan ells no s'han preocupat en absolut de dir ni tan sols «Bona vesprada» en la llengua del país en el qual estan, i sembla que no comprenen, per exemple, que a Alemanya es parle alemany o a França francés.
Recorde, sense anar més lluny, que no fa molt vaig anar a un concert d'un duo anglés (una parella de violí i baix), molt bons, per cert; i ell, entre cançó i cançó, soltava una llanda en anglés com de deu minuts, quan, si a l'auditori érem unes quatre-centes persones, a penes sis o set podien seguir la seua al·locució. Em va semblar una falta de respecte total, molt a l'estil anglés, per cert, que són tan xovinistes que pretenen ser el melic del món, que tots parlen la seua llengua, però sense que ells s'esforcen per parlar la de ningú.
És això el que pretenem que passe ací? Volem, com en els millors temps franquistes, eliminar totes les llengües que no siguen el castellà? Em sembla una falta total, no sols de consideració cap als altres, sinó de tolerància cap a la cultura en general i de respecte cap al diferent.
