Algunes declaracions a manera de despedida són com una espècie de testament que posa negre sobre blanc la gestió del propi patrimoni i en alguns casos deixen en evidència el malbaratament de l’herència rebuda de les generacions anteriors, molt honesta i brillant si la comparem amb la dels hereus, o hereves.
De fílies i fòbies ningú no n’estem lliures, és cert, però en l’àmbit de les responsabilitats institucionals o públiques, almenys per elegància o cortesia, s’hauria de dissimular el sectarisme, especialment quan el sectarisme ja és tan evident que no cal explicitar-lo fins al punt de produir vergonya aliena.
En la didàctica de l’argumentació els professors de llengua ensenyem que no es pot negar íntegrament les raons dels que defensen les idees oposades a les nostres, que és millor estratègia fer concessions a la tesi contrària. Quan es desqualifica radicalment la persona que es vol atacar, sense reconéixer ni la més mínima aportació, el més ínfim valor positiu, és perquè se’l considera un enemic des del principi fins al final.
No tenim ni tot el temps ni totes les ganes de fer un repàs exhaustiu de la història política d’esta ciutat, ni tan sols de la política industrial, però entenc que les persones que lligen este periòdic, veïns i veïnes, treballadors, autònoms, sindicalistes, empresaris o desocupats, mereixen relats més objectius i ajustats a la realitat.
No seré jo qui pose en dubte l’important paper dels sindicats en general ni de la Sra. Cortijo en particular en la lluita per la industrialització ni en les iniciatives per evitar la destrucció dels llocs de treball i en defensa dels drets de treballadores i treballadors; al marge de les diferències en la manera d’enfocar els problemes no sempre coincidents, però sempre legítimes. Totes i tots tenim dret a equivocar-nos i a rectificar, excepte, és clar, els que es creuen en possessió de la veritat i dels carnets que identifiquen la ideologia dels que no pensen de la mateixa manera.
En els últims anys hem assistit a moments crítics que amenaçaven la supervivència de certes empreses i de centenars de llocs de treball: Pilkington, Bosal, Galmed i altres menys conegudes. No recorde cap d’estes crisis en què Compromís i jo mateix no hàgem estat implicats a fons, donant suport a la plantilla i aportant solucions des de l’Ajuntament o des de les administracions que podien cooperar, ací, a València, a Madrid o a Duisburg. Potser la Sra. Cortijo no se’n recorde o potser tinga una memòria selectiva, però jo sí ho recorde perfectament, com recorde les intervencions de Joan Baldoví o el Conseller Climent. Potser pensa que no tenim pedigrí, que també podria ser.
Però amb pedigrí o sense, crec que ens mereixem una miqueta de respecte, o almenys una mínima dosi de memòria. Tant li costava reconéixer que alguna cosa positiva hem aportat per aconseguir la instal.lació de noves empreses en la nostra ciutat? Només és qüestió de repassar l’hemeroteca i veure com estàvem en 2015: Parc Sagunt era un erial i Camí de la Mar un desastre, amb un total de cinc o sis empreses entre els dos polígons, i a més construïdes feia molts anys.
La reindustralització va ser el primer objectiu que ens marcàrem i des del primer dia com a alcalde ens proposàrem desbloquejar el gran Parc inacabat i moribund i solventar els problemes dels altres polígons. I Sagunt va omplir titulars destacant l’èxit d’aquella gestió en col.laboració amb la Generalitat i l’APV. En un temps rècord acabàrem el polígon i les parcel.les començaren a vendre’s: Mercadona, Crown, Inditex, Importaco, Arnedo, i moltes altres que estan en funcionament, en obres o en projecte; de fet el sòl està ja esgotat i estem treballant en el projecte de Parc Sagunt 2. Desconec què és el que la Sra. Cortijo ha aportat a este projecte, sé que ella haguera preferit un altre tipus d’empreses, però lamente no haver pogut trobar indústries del seu gust.
No sé si jo també tinc una memòria selectiva, però no recorde cap etapa de la història recent de la nostra ciutat en què s’haja invertit més en projectes industrials reals. No sé si exagere, però dubte que la nostra gestió es puga qualificar de política antiindustrial. No sembla massa lògic ni creïble aconseguir la instal.lació de tantes empreses i al mateix temps “cargarse a la industria”, com assegura la Sra. Cortijo. Estic tant segur que carregar-se la indústria és tan descervellat com que atraure tantes empreses és un gran èxit, i com que ambdues coses no poden donar-se simultàniament, hauríem de concloure que la Sr. Cortijo distorsiona la realitat, bé perquè li interessa negar-la o perquè no considera indústries les empreses que s’estan instal.lant a la nostra ciutat.
Sí hauré de concedir la raó a la Sra. Cortijo en un tema: el seu amor per Lafarge ha quedat perfectament demostrat, com el meu amor per Romeu està fora de tot dubte. Reconec la meua passió per les muntanyes, els boscos i la natura, reconec que de vegades sóc vehement en la defensa de les meues conviccions, en la lluita pel meu poble i el seu medi natural, i també del patrimoni públic, com és la muntanya de Romeu, que alguns pretenen privatitzar en benefici d’una humil multinacional. La declaració del Paratge Natural formava part del consens entre les forces progressistes i d’esquerres, però no sempre s’ha aconseguit arribar tan lluny com ho hem fet recentment. I no crec que la continuïtat de l’empresa estiga en joc per això.
Les fílies i les fòbies són males conselleres, però quan s’expressen de manera tan desinhibida mereixen una resposta que potser jo hauria preferit estalviar-me. La meua posició i el que represente humilment en esta ciutat, no m’han permés el luxe del silenci.