L’alliberament del peatge de la principal via que vertebra el nostre País és una de les millors notícies que els valencians i les valencianes hem rebut ens els últims temps, una de les poques bones notícies de fet. Ha arribat massa tard, però la injustícia era de tal magnitud que la solució no admetia més demora.
D’una banda, l’AP-7 comportava un sobrecost importantíssim per a una economia com la valenciana que en un gran percentatge depén del comerç exterior, principalment amb Catalunya i Europa. Tant les exportacions com el sector turístic estaven gravats per un peatge inexistent en altres vies de l’Estat.
I no sols pel peatge, sinó per l’absència d’alternatives tant per carretera com ferroviàries. Cap recordar que no existix ara per ara una autovia que travesse de nord a sud l’allargada geografia valenciana, com passa en altres territoris, on conviuen vies de gran capacitat amb i sense peatge, pràcticament en paral·lel. I a més no hi ha una xarxa ferroviària per a passatgers i mercaderies que puga resultar una opció realista. A Madrid, per exemple, l’A-3 és gratuïta i a més podem viatjar amb AVE, així ens resulta més fàcil anar a ofrenar velles i noves glòries i podem tornar més ràpid amb la cua entre cames.
De fet, podem arribar des de Sagunt a Huelva, Almeria, A Coruña, Saragossa i a mitja Espanya sense haver de pagar un euro de peatge, però on més falta ens fa, no. Quin pecat hem comés els valencians perquè ens tracten així? Totes les capitals andaluses i totes les castellanes, passant per les extremenyes i les gallegues, estan connectades per autovies lliures.
Per què no ho anàvem a estar nosaltres, els valencians, que per si fóra poc pertanyem al club dels pobres? Infrafinançats, marginats en inversions i damunt amb un peatge dels durs. Potser han llevat el peatge per por que ens rebel·làrem ( és broma!), o potser fa ja temps que la concessió està més que amortitzada i seria una broma de mal gust renovar-la. Per no parlar de l’impacte que en alguns municipis valencians tenia fins ara la travessia de la N-340, amb un intens trànsit que fugia de pagar l’impost revolucionari i interferia en la vida quotidiana de milers de ciutadans que han estat suportant durant dècades accidents i contaminació tercermundistes dins del recinte urbà.
Precisament Sagunt va ser la primera ciutat que va aconseguir el desviament de la N-340, i no amb la construcció d’una circumval·lació paral·lela a l’AP-7, sinó tal i com demanava la Coordinadora Pro-alliberament de l’A-7, traslladant el peatge al Pontasgo, és a dir, eliminant al mateix temps la travessia de la carretera i alliberant un tram de l’autopista. Corrien els anys noranta i no va ser un regal, sinó el resultat d’una mobilització de milers de persones que eixien al carrer i tallaven la carretera, un èxit sense precedents en la nostra ciutat i segurament en cap altra. Aquella plataforma ciutadana, liderada per Enric Ariño, va comptar amb el suport de tots els partits i de tots els col·lectius i va ser una demostració d’unitat i de força. Hui la carretera és una avinguda amb àmplies voreres i abundant vegetació, un espai amable que en res recorda el soroll i el fum dels anys huitanta. Però encara tenim treball pendent, una bona connexió amb l’autopista al nord del nostre terme, precisament en la zona del Pontasgo, que facilite un accés ràpid des de Sagunt, el Port i Canet, les Valls i la Baronia.
Des de Compromís ja hem fet la demanda i esperem la mateixa unitat i la mateixa força que demostràrem fa vint anys per aconseguir l’alliberament. Ara la connexió.
