La pràctica totalitat de la ciutadania que va poder votar la Constitució del 78 ha desaparegut, o forma part del que es coneix com a classes passives, o està a punt de jubilar-se. Poca broma amb això, perquè la majoria de les persones que vivim, treballem i votem en este país, no hem tingut la possibilitat de decidir aspectes bàsics per a la nostra convivència i per al nostre benestar. Estem sotmesos a l’imperi de la llei, com se sol dir solemnement, però no ens donen l’oportunitat de revisar, d’actualitzar el que una altra societat, la del tardofranquisme i la predemocràcia, va aprovar en un context que no té res a veure amb l’actual, més de quaranta anys després.
En aquells anys, totes les institucions de l’estat estaven encara en mans dels vencedors de la Guerra Civil i dels responsables de la dictadura més longeva d’Europa, des del govern a l’exèrcit, passant per la judicatura. La mateixa societat que havia contemplat plàcidament la mort natural del Caudillo, havia votat majoritàriament en les generals del 77 els líders i els partits que provenien del règim feixista. Es vivia una etapa de trasvestisme polític sense comparació en cap altre país. Es canviava la camisa blava per la blanca i el cavaller falangista es transformava en un demòcrata de tota la vida.
En l’essència d’aquella “modèlica” transició podríem trobar algunes claus de la indecència actual. El blanqueig d’una dictadura tan llarga i tan cruel es va resoldre com un acte de conciliació entre dos bàndols, quan la guerra feia quaranta anys que havia acabat. Es va posar al mateix nivell víctimes i botxins, i així es va legitimar una Constitució que naixia viciada per la por i la prudència, que va acontentar els còmplices de la ignomínia i els partits que anaven a aprofitar l’oportunitat sense afrontar el conflicte que haguera suposat exigir justícia als responsables de tants i tan greus crims contra la humanitat.
Aquella novena Constitució espanyola, aprovada el 6 de desembre de 1978, està pràcticament intacta, com un text sagrat, llevat de la reforma exigida pel Tractat de Maastricht, i de la nefasta reforma de l’article 135 pactada entre el PP i el PSOE pel procediment d’urgència i sense referèndum, durant el govern de Zapatero en 2011, i que establix un sostre de deute constitucional. En quaranta anys només dos canvis, un obligatori i l’altre fatal. No ha passat res en els últims quaranta anys? És que no hi ha hagut transformacions importants, no sols en la societat o en els valors i drets personals , sinó també en l’àmbit científic i tecnològic?
I encara més, ni s’ha modificat ni s’ha aplicat en tota la seua literalitat. Els articles que tracten del dret a la vivenda digna o a un treball, i en general tots aquell que tracten aspectes socials, estan redactats de manera que el seu incompliment no genera sentències contra els infractors; en canvi altres es porten al peu de la lletra i més enllà, i es descarreguen com un martell sobre persones i pobles que aspiren a ampliar el seu horitzó de llibertat.
Ni què dir d’articles que ens afecten a les comunitats autònomes, especialment a la nostra. Sembla que la solidaritat siga un deure constitucional, que la suficiència financera per a prestar serveis públics està garantida, i a l’hora de la veritat, la Constitució és paper banyat. Com es pot justificar que el nostre País que suposa més d’un 10% de la població i del PIB, i que té una renda per sota de la mitjana d’Espanya, siga un contribuïdor net a la caixa comuna? Com pot ser que sent més pobres que la mitjana de la població espanyola la nostra comunitat siga la més infrafinançada? Per què no hi diu res el Tribunal Constitucional?
En les preguntes s’entenen les respostes. La Constitució espanyola és ambigua i s’interpreta des de postures ideològiques. Cal una reforma en profunditat tant pel que respecta al desenvolupament dels drets i llibertats individuals, com pel que atén a l’aprofundiment en la descentralització territorial en la línia d’un model, si més no, federal.
