Que estem eixint de la crisi i que estem en plena recuperació econòmica? Se’ns insisteix que les polítiques d’austeritat no afecten a l’estat del benestar. Molts s’empenyen en amagar-nos el vertader preu que la societat està pagant. La Sanitat Pública, com pilar fonamental d’aquest estat de benestar, està patint molt amb aquest tipus de polítiques...
Ara fa unes setmanes, la meua iaia ingressà à l’hospital de Sagunt. Era un diumenge. S’havia fet una fractura de fèmur, el que es coneix més freqüentment com trencar-se el maluc (la cadera). Però a la iaia no l’operaren el diumenge, ni tampoc el dilluns, ni el dimarts, sinó el dimecres. Tres dies d’hospitalització, amb moltíssim dolor, abans l’operació, i per què? Tot es redueix a una sola paraula: retalls.
Amb els retalls, les contractacions es veuen seriosament disminuïdes. Els professionals jubilats no es reposen en la mateixa proporció. Els contractes indefinits estan en vies d’extinció, mentre que els temporals són el pa nostres de cada dia. I com tenen caducitat, quan es renoven, s’aprofiten per canviar les condicions prèvies i així costos. Els pose dos exemples clarificadors en dues autonomies, una del PSOE i una del PP. Comencem per Andalusia, governada el PSOE de de fa més de 35 anys. Acabe de passar un mes a Sevilla, en un gran hospital universitari, on estava fent unes pràctiques d’un màster. Allí, els pocs nous contractes que es fan, quasi sempre temporals, i les renovacions es fan al 80%. Metges, infermeres, administratives, i totes els que no té plaça en propietat, es veuen afectats per aquesta mesura. Això vol dir que la seua setmana laboral es redueix de 5 a 4 dies, o bé es disminueix la durada de la jornada laboral diària, fent-los entrar més tard o eixir abans. A la llarga, aboca a menys consultes, menys quiròfans i llistes d’espera més llargues. Anem ara a una comunitat governada pel PP: Castella la Mancha, on sempre havia governat el PSOE, i des de la darrera legislació, tenim a la senyora de Cospedal. Ella també retalla amb un estil diferent. Fa estalviar diners a l’Autonomia augmentant les jornades laborals dels treballadors, dins una legalitat poc clara, a la vegada que els disminueix el seu salari. Açò permet contractar a menys personal.
Mentre es redueix en personal, el treball assistencial, lluny de disminuir, augmenta. Perquè hi ha més clients, més gent dins de la Sanitat Pública. Qui abans tenia una mútua, ara freqüentment, no. Alguns ja no se la poden pagar; altres vegades l’empresa que la proporcionava, ha tancat; i en no poques ocasions, el treballador ha perdut el seu lloc de treball, i per tant, la mútua que tenia associada.
D’una o una altra manera, l’equació és: menys personal disponible per a més pacients. Per tant, la solució és fàcil: menor temps dedicat al pacient, menor qualitat assistencial, i més llista d’espera. I quan les llistes d’espera es fan insuportablement llargues, la gent ix al carrer. Es publiquen noticies on s’evidencien les deficiències. Llavors, els polítics s’afanyen en callar aquestes veus crítiques donant-los el que reclamen. Que hi ha dos anys d’espera per a una ressonància, doncs, ací va un camió a l’aparcament de l’hospital a fer ressonàncies com a xurros. Camions que es lloguen a empreses que desprès passaran el rebut a l’hospital. Tot per no contractar el personal que cal i de la manera que cal, ara ens toca abonar factures a una empresa privada per un servei que la Sanitat Pública ofereix de manera eficient. Sevilla i Ciudad Real són exemples on passa açò de les ressonàncies, però n’estic segura que altres centres presenten problemàtiques, sinó iguals, paregudes.
Per continuar reduint costos, també s’està modificant l’organització de les guàrdies o assistència continuada. Disminueixen al màxim possible els efectius en general, i a més, es substitueixen, també al màxim possible, les guàrdies de presència física per guàrdies localitzades. Açò representa un estalvi directe molt gran en les nòmines. La diferencia de preu entre un tipus i altre de guàrdia pot ser de fins unes cinc vegades. Però també hi ha un estalvi indirecte també molt important, al permetre contractar menys personal. Com que no hi ha descans de seguretat desprès d’una guàrdia localitzada, el metge acudirà a treballar a l’endemà de la guàrdia, evitant-se així la contractació d’altres facultatius. Ara el metge ja no està a l’hospital, sinó a sa casa, i sols es desplaçarà en cas de que l’avisen. Fent açò, és més probable que només vaja a l’hospital en cas d’emergència, deixant les urgències per a més tard, sobre tot si apareixen per la nit. La diferència entre una emergència i una urgència quirúrgica radica bàsicament en el temps en que es pot demorar una operació. Una emergència quirúrgica deuria operar-se el més prompte possible, en cas contrari, la mort és segura al cap de poc de temps, poques hores. Un exemple d’emergència seria una perforació intestinal o una gran hemorràgia desprès del part. En el cas d’una urgència quirúrgica, el marge de temps per a operar no és tan curt. Però està demostrat que quan més prompte s’opere una urgència (sempre i quan no hi haja ninguna contraindicació), millor pronòstic per al pacient, menor probabilitat de complicació i de mort. Pensem en el cas d’una apendicitis aguda. Quan més tarde en operar-se, més probabilitat hi ha que es perfore l’intestí, complicació molt greu i mortal.
El mateix passa amb la fractura de fèmur. El retràs en operar-la implica major anèmia, major probabilitat de trombosis venosa, major probabilitat d’embòlia pulmonar,... en definitiva, major probabilitat de mort. Tres dies tardaren en operar a la iaia...
Al reduir els efectius que estan de guàrdia al hospital, els que queden tenen més treball, i no donen a basto. On abans hi havia dos anestesiòlegs, ara freqüentment només hi ha un. L’anestesiòleg està “pluriempleado” i “multiatareado”. Es fa càrrec de la maternitat (posant una epidural, en una cesària, en un part...etc). També poden estar passant planta fent els preoperatoris d’urgència (de pacients que s’operaran a l’endemà) i també podem trobar-los en els quiròfans. Impossible acudir a tot. Si açò sumem que cada dia més cirurgians estan en sa casa de guàrdia, el resultat passa per que cada cop és i serà més freqüent que les urgències es posposen per a un altre dia, i cada dia el retràs serà més important.
Però no hem acabat amb estratègies per a disminuir costos. Ara que ve l’estiu, molts hospitals decideixen reduir la seua activitat hospitalària, tancant quiròfans i plantes d’hospitalització (tancar llits). L’objectiu es donar les vacances al personal i al mateix temps evitar contractar substituts. Però dona la casualitat que en les zones més turístiques, les poblacions es veuen molt incrementades. Així que més possibles pacients i més treball, però menys quiròfans i menys llits disponibles, com també menys personal.
Conseqüència directa de tot açò: els hospitals es saturen, el temps d’espera en les urgències s’allarga, la llista d’espera per a operar-se augmenta alhora que la qualitat en l’atenció a l’usuari es veu deteriorada. L’ambient hospitalari es crispa amb pacients i familiars amb la paciència quasi el límit i personal més irascible.
Amb aquestes polítiques, les infraestructures també es veuen seriosament tocades. Per economitzar al màxim, es deixen d’invertir com toca en manteniment i/o renovació de les infraestructures. Com a l’hospital de Sagunt, on troben habitacions convertides en saunes per culpa aires condicionats espatllats amb finestres que no obrin. Allí, les olors de tot tipus s’acumulen i concentren. Són habitacions compartides en molts casos, on arriben a hi conviure fins 4 persones. Habitacions compartides amb bany compartit, on arribarem a trobar insectes que còmodament hi vivien i feien niu darrere els taulells trencats. Amb aquestes condicions d’allotjament, el més probable era agafar una infecció. Cosa també que li passà a la iaia: pneumònia nosocomial, o dit més fàcil, infecció pulmonar agafada a l’hospital.
I el material hospitalari no s’escapa dels retalls. El material es substitueix d’un dia a l’altre. El criteri, en moltes ocasions, obeeix única i exclusivament a criteris econòmics: comprar el més barat possible, siga al preu que siga, i comprar les menors quantitats possibles. Freqüentment, la substitució es fa sense avís previ, sense formació prèvia, sense poder triar entre distintes opcions, sense l’acord entre el personal que el va a usar i el departament de compres. Al final açò fa que es consumeixen més unitats, i com que els estocs són cada dia més xicotets, no poques vegades, no es disposa del material que es necessita quan es necessita. Com li passà a la iaia: sols hi havia una cadira amb rodes per als postoperats de maluc (cadera) en tota la planta d’hospitalització de trauma. Així que sols un pacient podia eixir de la habitació mentre els altres quedaven empresonats dins el seu quarto.
El Sistema Sanitari Públic es deteriora d’amagades. Jo ho resumisc en poques paraules: mala gestió (existent des de fa anys) i retalls. En època de bonança, la mala gestió passava més desapercebuda. Es malbaratava en molts sentits. Per posar-los un exemple: Jo tenia un company de feina, anestesiòleg, que cobrava per ser el Cap de la Reanimació. Però el més greu era que aquest senyor cobrava per una càrrec que no exercia, per una faena que no feia. En aquell hospital mai va existir una Unitat Reanimació. El gestor i el director mèdic, n’eren sabedors. Però el gestor també estava col·locat per influencies polítiques, igual que al meu ex-company, al que se li havia assignat aquell càrrec per ser molt amic d’un alt càrrec del PP, amb el qual jugava a pàdel. Açò és corrupció??? Desfalco?? Com es dirà açò??
Que no ens venen la milotxa, dient-nos que la gestió pública no funciona, que els hospitals serien millors gestionats si es fera a través de gestió privada. Però mentre diuen això, es posen en ridícul i fan pública la seua incapacitat professional. Ells són els últims responsables, vulguen o no, doncs són ells qui col·loquen als seus gestors hospitalaris. I ara busquen donar la gestió dels hospitals públics a empreses privades, en ocasions molt vinculades amb els seus interessos personals. Però senyors polítics, si són vostès els que han decidit directament sobre la gestió sanitària! Però si són vostès qui han triat i col·locats al seus gestors a dit! Son vostès els que els han dit el que han de fer, perquè en cas contrari, corren el perill per perdre la seua cadira.
Propose: hospitals públics: sí, de gestió pública: sí, però gestors independents del poder polític, que ocupen el seu càrrec desprès d’haver passat per un concurs-oposició. Gestors amb contractes revisables en funció dels objectius establerts per una mesa on participen totes les parts implicades: Societat Civil de l’àrea d’influència de l’hospital, Conselleria de Sanitat i Personal de l’hospital on exerceixen. Perquè fer les coses com sempre, ens portarà el mateixos resultats de sempre, que ja coneguem i que ja patim, no creuen?
