Som conscients que el món canvia i evoluciona molt ràpidament. I en aquest món, adaptar-se (siga en l’aspecte que siga) és sinònim de supervivència. I si aconseguim fer les pertinents adaptacions bé, i a temps, l’adaptació pot arribar a ser sinònim de progrés.
Personalment, el meu sistema educatiu, el que em tocà viure (1981- 2007) em digué: “Estudia, i acumula coneixements. Treu una carrera universitària, quan més llarga millor i, quan l’acabes, tindràs quasi segur treball. És molt recomanable continuar amb un doctorat, una tesis o un màster, etc, perquè així arribaràs a tindre un millor lloc de treball. Però si vols que siga estable, ben remunerat i amb drets laborals, millor oposita”. És així com molts amics meus, enginyers, advocats i altres professionals, han acabat convertint-se en professors d’institut, bombers, o secretaris municipals. I els que no “volien” o no “valien” per estudiar (disculpen l’expressió), és a dir, per fer carrera universitària, eren enviats a FP (Formació Professional) per aprendre un ofici o per fer temps fins a tindre els 16 anys i eixir legalment del sistema educatiu. D’aquesta manera els primers xiquets de la democràcia, avui som, o bé adults molt ben preparats o bé adults sense a penes formació. En tots dos casos, la majoria compartim una mateixa realitat: treball precari o pitjor encara, atur. I en aquestes circumstàncies, les frustracions personals i professionals estan molt presents.
El sistema educatiu oblidà posar en valor les qualitats individuals de cadascú per tal d’homogeneïtzar-nos en conjunt. No va saber identificar, motivar i potenciar, o no va fer-ho a temps, els talents de cadascú. Propicià la creació d’una societat uniformitzada a base de formigues comuns, més o menys formades, amb més o menys títols o diplomes, però formigues comuns a la postra.
Però no tots podem ser formigues comuns. No tots podem ser funcionaris. No tots podem ser treballadors assalariats. Algú haurà de ser una formiga reina. Algú haurà de dirigir, innovar, gestionar, emprendre.... Algú haurà de fer nous formiguers, no? I si la formiga reina és algú eixit d’un sistema educatiu on es posen en valor l’esforç, la igualtat d’oportunitats, el mediambient, la cooperació, etc. per a mi, millor. Si és algú compromès amb la nostra societat i amb el nostre territori, dues vegades millor. Ja sabem el que passa quan en casa nostra s’estableixen les grans multinacionals que només busquem beneficis econòmics i financers. Ja sabem, i ja estem patint a Sagunt, com empreses d’aquest estil, a la mínima d’oportunitat legal, peguen a fugir o obrin un ERO (expedient de regulació d’ocupació).
Però hem de ser conscients d’on veníem, d’una dictadura que utilitzava l’educació com adoctrinament de la societat. A finals dels 70, érem una societat jove i plena d’il·lusions, que tenia com a prioritat consolidar la pau entre els seus ciutadans. Aprofitàrem el moment per guanyar la democràcia. Però desprès de més de 30 anys, els sistema educatiu continua, en molts aspectes, aplicant les mateixes fórmules de sempre o paregudes. Ja coneguem el seu resultat: taxes de fracàs escolar molt elevades, i un nombre d’atur juvenil sense parangó. Continuem formant en gran mesura formigues comuns, i molt poques formigues reines. I seguim veient tots els dies com molts joves se’n van fora del país, com també feren els seus avant-passats.
Segons Albert Einstein, una de les definicions de bogeria consisteix en fer les mateixes coses una i una altra vegada i esperar resultats diferents. Per tant, si volem acabar amb tot açò, el sistema educatiu haurà de canviar, per no trobar-nos amb el mateix problema en les futures generacions. No podem perdre més temps. És hora que els models del passat donen pas a noves fórmules d’ensenyament, acompanyament i motivació.
Hi ha aspectes del sistema educatiu que hem de conservar, i pels que paga la pena lluitar. Donar oportunitats i ajudes a les famílies més humils n’és un d’ells. Potser els criteris s’han de revisar, no dic que no, però aquesta mesura va fer possible que els pares que no tenien recursos econòmics pogueren donar als seus fills una educació i formació superior a aquella que ells tingueren. Les classes socials deixaren de ser obligatòriament heretables de pares a fills. Per a mi, fou el principi del naixement de la nostra classe mitja, tan en perill últimament.
No podem fugir més: el sistema educatiu s’ha de canviar. La seua adaptació al món actual serà decisiva si volem de tindre una societat més equilibrada, diversificada i flexible. Així, també tindrem, molt probablement, un sistema econòmic i laboral més equilibrat, diversificat i flexible. Per a mi, és un assumpte de tal magnitud i importància que només es pot fer des del consens de les totes les forces polítiques i socials. Deixem d’utilitzar el sistema educatiu com instrument ideològic i com arma política contra l’adversari. Deslliguem-lo de la política. Convertim l’educació en una qüestió d’Estat, i de primer ordre, d’una vegada per totes.
