Com diu una pàgina web que els recomane: www.nonosvamonosechan.net, així em vaig sentir jo, “espentada” a anar-me’n del país. En aquesta pàgina hi trobaran molts testimonis de jòvens, la majoria d’ells molt ben preparats, que ens contem per què un dia feren les maletes i com estan vivint el seu present lluny de casa.

Jo també creuí fronteres farta de contractes “basura”. Farta també d’estar “coaccionada” a col·laborar al màxim, el que suposava: fer hores extra, fer torns que ningú volia per estar mal remunerats, tindre les vacances d’estiu en l’hivern, treballar estant malalta, i per suposat, no quedar-me embarassada, entre altres perles. Açò a canvi d’una condicionada continuïtat laboral (empalmant contractes curts) o de la promesa d’un contracte més llarg o més estable que l’anterior. Coses que podien arribar més probablement si guardava silenci, si no protestava, i sobre tot, si feia fer vore que estava encantada amb el que m’estaven oferint. Però la veritat és que en la majoria d’ocasions, els millors contractes i les condicions de treball més favorables anaven a parar a mans del cercle més pròxim al “jefe”, que no sempre eren les persones millor preparades, més professionals, ni tampoc les més honestes.

Cansada de no tindre els mateixos drets que les persones amb contracte indefinit o fixe, posí l’esperança en traure’m plaça en l’oposició, la qual pareixia que mai es convocava, doncs (passaren vora 8 anys des de l’anterior convocatòria). Però quan l’oposició arribà, descaradament, estava amanyada. Es sabia quines persones anaven a tindre plaça, inclús que abans de fer el primer examen i independentment dels seus resultats i mèrits. Diguem-ne que me n’aní ben “contenta”.

Ara porte treballant 9 mesos en Avinyó, i he dimitit. Afortunadament de manera voluntària. Potser estaran preguntant-se què m’ha impulsat a dimitir? Els contaré la meua història, molt pareguda a la de tants altres.

Comencí treballant amb un contracte de prova, 3 mesos, i abans d’acabar-lo, ja em digueren de renovar. Com que jo no sabia si volia continuar, acabí signant un altre contracte definit amb la promesa que, a la seua finalització, i si les parts estàvem d’acord, signaria ja un indefinit.

Des del principi, i sobre tot, una vegada superat el període de proves, el meu “jefe” em digué que jo formava part del servei, que n’era una més. Però conforme passaven els mesos, jo veia que la cosa no era així. Malgrat les seues paraules, els fets em demostraven tot el contrari. A mesura que el temps transcorria, sentia que m’estava rovellant professionalment. Em dedicava, amb moltíssima més freqüència que els meus companys, a fer aquelles coses que eren considerades poc “desitjades”, poc “atractives” o poc “estimulants”. Desprès d’enviar-li molts S.O.S., això si, molt educada i suaument, les coses continuaven pel mateix camí i no semblava que anaven a canviar.

Ara fa uns quinze dies que m’avisaren per a signar el nou contracte. Per fi m’arribava el el contracte indefinit, com el “jefe” m’havia avançat en nombroses ocasions. Quin engany ! De nou un contracte amb caducitat, temporal! Jo els diguí que no signava, que dimitia, però, continuaré els mesos d’estiu per tal de no desbaratar la programació. Fa pocs dies, una altra companya ha presentat la dimissió. En un any, serem 6 (de 21 anestesiòlegs) els que haurem que hem dimitit. Desconec els vertaders motius dels altres, però en el meu cas, és que a mi no m’ixen els comptes. Viure lluny de casa i tindre un treball que no m’aporta, a més de sentir-me enganyada i discriminada, m’ha conduit a prendre aquesta decisió, i a dimitir.

Trobar un equilibri personal i professional no és fàcil, però jo encara crec que és possible. Jo tinc una professió que estime, però que m’ha costat molts anys, esforços i sacrificis, a mi i a la meua família. He treballat prop de Sagunt durant els darrers 5 anys, però amb contractes precaris, sense drets i amb la por constant de no ser renovada. Vaig decidir renunciar a viure al costat de casa, esgotant l’atur, i a l’espera que em cridaren de la borsa de treball o de l’INEM. Fa un any, mamprenguí a buscar faena. Tenia clar que ningú anava a picar-me a la porta oferint-me treball. Vaig donar-me un termini per a acumular el major número d’opcions, obrint al màxim el radi d’acció, estudiant a la vegada anglès i francès, enviant currículums a més d’un país, telefonant, fent entrevistes...

El treball que finalment trií, avui l’he descartat, però m’ha valgut per a acumular experiències i obrir-me noves oportunitats laborals. Ara parle millor el francès, conec més com funciona la societat francesa en general. Ja estic dins, i des d’aquesta posició serà més fàcil encertar la propera vegada. M’he presentat a l’oposició francesa, i ara em queda triar on treballaré, però aquesta vegada serà amb un contracte indefinit. Sóc conscient que puc tornar-me a equivocar, però crec que les probabilitats seran menors que fa un any.

Ja veuen, hi ha coses del món laboral que es repeteixen, a un o altre costat dels Pirineus: la coacció, la discriminació, el tràfic d’influències, la corrupció, les mentides, l’engany, las injustícies... Tot açò que existeix al món sanitari, també s’estén a altres àmbits de la societat, com veien cada dia als medis de comunicació. Me pareix que el que hi ha de fons és una dilució o desaparició dels valors i principis que deurien regir tots els aspectes de les nostres vides. Potser, durant molts anys, les conseqüències d’aquests comportaments han quedat amagades darrere de l’estat del benestar, però ara que falten diners o que no sobren, queden al descobert de manera flagrant. Estem patint els seus efectes molt directament, sobre tot els joves, i crec que ja és hora de recuperar el trellat. Hem de tornar a posar en valor la cultura de l’esforç i de la superació, la professionalitat, el respecte, la coherència, la justícia en majúscules, l’ honestedat...Hem d’intentar i reclamar que tot açò s’aplique de manera natural, tant individual o col·lectivament.

 

Quedar-me i acceptar no importa què ni com, envia el meu “jefe” el missatge de que jo, i per derivada, els espanyols, estem tan mal que estem disposats a tragar amb tot per un grapat de diners. Amb la meua dimissió vull en primer lloc recuperar el control de la meua vida, de la meua professió, i també vull fer-li saber al meu “jefe” que el que fa té repercussions. Me’n vaig perquè conforme estic, no és bo ni vull, seguir. Mentre em quede valor, dignitat i energia, em plantaré, encara que desprès tinga que començar de zero, en un altre treball, en una altra ciutat, en un altre país...

André Malraux, un filòsof francès del segle passat, ja digué: «el segle XXI serà espiritual o no serà». Deuria ser un segle per a qüestionar-nos a nosaltres mateixos, què hem fet, si volem continuar així, què volem canviar, què no acceptem i en què podem cedir, i , en definitiva, a què aspirem com individus, com poble i com humans. I si no ens qüestionem, malament acabarem.