Aquesta crisi està servint per a traure cap a fora tota la “merda” que durant anys a quedat amagada darrera d’una falsa prosperitat econòmica. Només cal posar la televisió, la radio o entrar en internet per vore amb quanta corrupció convivíem.
Últimament, em ve al cap una frase: La dona del César no sols ha de ser honrada, sinó també parèixer-ho. És el que pensat en moltes ocasions. Els polítics no sols ha de ser honrats, sinó també parèixer-ho, i més encara, també la Justícia, que a més de ser justa, deuria parèixer-ho. I de vegades, polítics i justícia no ho han semblat, sobre tot en els anys de bonança econòmica. Ni uns han tingut conductes irreprotxables ni altres, jutges, han semblat actuar imparcialment en contra d’aquestos. Semblava que entre uns i altres es tapaven, inclús col·laboraven, i si no era així, pareixia o s’afavoria.
Així passà en l’any 2009, quan el Ministre de Justícia, un polític del PSOE, el senyor Mariano Fernández Bermejo, fou pillat de cacera amb el senyor jutge Baltasar Garzón. En aquell moment, l’actual president del govern, el senyor Mariano Rajoy era el líder de l’oposició, i qualificava tot allò “d’acte obscè”, al mateix temps que li demanava a Zapatero que isquera a donar explicacions. I ara, és l’actual senyor President de la Xunta Gallega, polític del PP, el senyor Alberto Nuñez Feijoó, qui a mitjans dels noranta tenia una amistat amb un narcotraficant gallec, el senyor Marcial Dorado. La veritat és que Feijoó ja tenia una important carrera política, era el número dos de la Conselleria de Sanitat Gallega, i aspirava a més, i encara que haurien de passar alguns anys per a que es condemnara el senyor Dorado, ja es sospitava que mantenia activitats delictives. Jo insisteix: La dona del César no sols ha de ser honrada, sinó també parèixer-ho.
Amb tot açò, als ciutadans d’a peu, semblava que només ens queda la possibilitat de penalitzar els nostres polítics amb els nostres vots, que finalment representen la confiança que els hi donem per a que fagen del nostre territori i societat un món millor. Ara pareix que la Justícia desperta de cert estat de letargia, i moltes corrupteles i tripijocs (és a dir, “chanchullos”) estan eixint a la llum de mans de jutges, i ja no sols gràcies de periodistes. I jo dic: Benvinguda la llum! Ara premsa, ciutadants i justícia van de la mà per fer fóra als “malos de la pel·lícula”.
Amb totes les darreres notícies de corrupció, no cap dubte que estem pagant el preu de la desviació durant molts anys de grans sumes de diners, que anaven destinades a les arques públiques i, per tant, als serveis públics, i que al final o no arribaren o, només arribar, es desviaren a butxaques de “personatges” molt pròxims al Govern, a Partits Polítics, a Sindicats, a Administracions Públiques o a altres institucions, com la Monarquia. Així ho testimonien casos com el del extressorer del PP (Luís Bárcenas), el cas Urdangarín, el dels ERE d’Andalusia, el de CiU i els Pujol,...etc.
Milions i milions d’euros eixien d’amagades del país. Diners nostres, que desitje enèrgicament que hi tornen, i que els responsables d’aquestes conductes delictives siguen embargats i condemnats a penes exemplars i exemplaritzants, per ser directa o indirecta responsables de la situació espanyola actual, i per valdre’s del seu càrrec públic i dels diners de tots nosaltres. Ells ens endeutàrem, demanaren crèdits per mantindré les aparences i feren vore que tot anava bé, que vivíem en Estat pròsper, mentre ells, “els de la cassola” o els “quatre de la camarilla”, com diu ma mare, ens espoliaven des de dins enviant el nostres diners cap paradisos fiscals .
Ara, aquestos mateixos, ens diuen que els Serveis Públics que hem tingut durant anys, no ens els podem permetre en termes econòmics. Però açò va en “serio”? Potser ara no podem pagar-los, potser conseqüència del forat que ens han deixat, o potser sí podem pagar-los, sempre i quan es gestionen bé els pressupostos i partides destinades els serveis públics de primer ordre (baix el meu parer, sanitat, educació, justícia i serveis socials. I fer una bona gestió no vol dir fer gestió privada, i si els que governen opten per aquesta opció en lloc de la gestió pública, és que potser no es creuen capacitats. Doncs, si es declaren directa o indirectament incompetents per a fer una gestió eficient i eficaç, que se’n vagen.
De la nostra capacitat d’adaptar-nos a la crisis, dependrà la nostra supervivència, tant com a individus com societat. Estic quasi segura que vostès, a nivell domèstic ja ho estan fent. Els seus ingressos no els distribueixen de igual manera que abans. I jo em pregunte: com es possible que la nostra ciutat encara funcione igual que fa 4 anys? A Sagunt encara se li apliquen els pressupostos del 2009, que són els que marquen a quines partides van els diners i quines quanties se’ls hi dona a cadascuna. Si els ciutadans hem après a gestionar-nos amb un pressupost cada vegada més xicotet, l’Estat i les Administracions Públiques deurien fer el mateix, no creuen?
Jo ja comencen a estar cansada de titulars i declaracions sobre la necessitat imperiosa de fer reajusts i retallades. D’acord, però per què recauen sobre tot en certs Serveis Públics? Es retalla sobre tot en Sanitat, Educació, Ajudes Socials, Justícia... I què passa amb les és Administracions Públiques? Ens les podem permetre ? Són intocables o immodificables? Què passa amb Senat o les Diputacions, que pareixen una empresa pública de contractació de polítics sense cadira calenta? Per cert, s’han donat compte que malgrat que les Diputacions son Administracions Públiques, els ciutadans no tenim dret a triar els nostres representants?
No crec que aquestes altures tingam dubte de que contem amb un aparell administratiu excessiu. Contem amb tantes Administracions Publiques, que se’ns fa molt complicat saber a quina instància hem de recórrer en cada cas: si a l’ajuntament, al PROP, a Conselleria, a la Generalitat, a la Subdelegació de Govern, a la Diputació... I mentre mantenim tot aquest aparell administratiu, hem de vore com escoles, universitats, centres de formació, centres de discapacitats, hospitals, bombers, jutjats,... veuen reduïdes les partides pressupostàries.
Sembla que els nostres polítics, o bé tenen por, o bé no tenen el coratge suficient per assumir les conseqüències electorals derivades de prendre certes decisions, o bé pensen que els ciutadans no som capaços de comprendre algunes mesures. Jo ho tinc claríssim: necessitem més dones i homes d’Estat, i menys polítics de dubtoses aspiracions i motivacions.
