El dia 8 de març és el dia de la dona i jo vaig patir, en primera persona, un “Maltracte de Gènere”. El pacient, un home de mitjana edat, algerià, francòfon, al que havia d’anestesiar, es girà en contra meua en els primers moments, cridant-me en veu alta i alçant el braços en actitud amenaçant, tot intentant agredir-me. Ningú del allí presents, infermeres, auxiliars i cirurgians, digué res. Així que, abans d’abandonar el quiròfan, vaig dir-los que em negava a anestesiar el pacient, que estava en el meu dret i que haurien d’esperar la decisió del meu Cap. Acte seguit, telefoní al meu Cap de Servei, que és un home de 41 anys, per explicar-li el que havia passat i quina decisió havia pres jo. Ell es personà en minuts i em digué: “Tranquil·la, és perquè eres dona”. 

 

Però el que més m’indignà, fou el comportament, el silenci i passivitat, dels meus companys. Perquè no dir res, no fer res, no parar les coses a temps, no posar-li les coses difícils a l’agressor, no establir una penalització o càstig (social, econòmic o d’altre tipus, com privació de llibertat, expulsió de la professió, expulsió del treball, suspendre l’operació,...etc.), és a dir, no adoptar una postura dissuasiva des de tots el punts d’actuació possible, no farà més que perpetuar i ampliar aquests comportaments en contra de la dona. Jo no poguí més que obrir-li una fulla d’incidències al pacient per deixar constància del fets. És el que està establert dins del sistema, i anar-me’n fora del Sistema Sanitari, al Sistema Judicial, no farà més que complicar-me les coses en el sentit emocional, econòmic y laboral.

 

Quina manera de celebrar-ho, no creuen. Per desgracia no és la primera ni serà l’última vegada que patiré “Maltracte de Gènere”, ni tampoc seré l’única dona que el patirà. 

 

Durant els meus anys d’existència planetària, no em caben en les mans les vegades que el sexe masculí ha fet de les seues sobre altres dones o sobre mi: maltracte psicològic, abús de poder, insults, extorsions, amenaces, acós laboral, acós sexual, abusos sexuals....etc. 

 

Abans em costava reconèixer aquests comportaments i em costava associar-los a un maltracte de gènere, però les experiències acumulades m’han permès ser molt més ràpida i precisa a l’hora de posar-li nom a les coses.

 

Recorde, fa ja alguns anys, haver anat al col·legi de metges de València a la recerca d’informació i ajuda al respecte, perquè no entenia el per què de moltes coses que em passaven. En aquell grup de metges, on parlàvem de les nostres experiències, tots eren de més edat que jo. Una metgessa ja jubilada, em va dir i mai ho oblidaré: “Àngels, el que passa, a les xiques de la teua generació, és que vos han fet creure que la discriminació front a la dona és cosa del passat, i no és així, no encara. Jo, quan comencí la carrera, seriem un 2-5% de dones a les aules, en la facultat de medicina, però teníem clar que s’enfrontàvem a un món d’homes, creat i controlat per ells, i que havíem d’estar preparades i alerta per a patir les conseqüències. Però a vosaltres, vos han fet creure tot el contrari, que esteu davant a una situació d’igualtat, i clar, amb aquestes, heu baixat la guàrdia”. Quanta raó tenia aquella dona, sincerament, doncs hui per hui, aquestes coses estan molt presents en la meua professió, vos ho assegure, i tinc la certesa que en moltes altres.

 

No importa quina edat tinga la dona, no importa on estiga treballant, no importa en quin país visca, ni quines siguen les seues aptituds ni capacitats: actualment, les dones encara no estem al mateix nivell que els homes. No hem arribat a la igualtat, igualtat entesa com igualtat d’oportunitats, igualtat de sous per a un mateix treball, igualtat de tracte, ...

 

Perquè encara avui, quan vas a una entrevista de treball et fan preguntes del tipus: Estàs casada? Tens fills? i d’altres, tot per a calcular si et quedaràs embarassada i si els “fotràs” d’alguna manera els seus càlculs i previsions laborals. I jo em pregunte: És que els homes no desitgen tindre fills o nets? No volem que les seues mares, dones i filles reben un tracte respectuós? No volem que quan elles es posen malaltes o es queden embarassades, puguen sol·licitar la baixa sense por? No volen evitar-los l’angoixa que produeix el no saber si seran readmeses o el no saber si renovaran el contracte per “culpa” de posar-se malaltes o quedar-se embarassades?

 

El meu desig seria no tindre que recordar una vegada a l’any que a les dones encara “se’ns considera menys”  que als homes. Potser hem avançat en alguns aspectes: ara ja votem, ja podem conduir soles, ja no cal demanar permís a pares o marits per a viatjar,...etc., però a Espanya i al nostre territori encara es maten dones per una qüestió de gènere, i el número de víctimes em posa els pèls de gallina. Com que  les coses encara no han canviat fins al punt que deurien, no tindrem més remei que continuar “celebrant”  el 8 de març per a no oblidar, per a no oblidar-les.