"Coneixement i vergonya” era la frase que deia un vell amic quan jo era una adolescent i me’n anava de festa. Açò mateix li diria jo als nostres governants, siguen del color que siguen, que tinguen “coneixement i vegonya”, en altres paraules, que tinguen trellat, consciència, i vergonya; que fagen el favor d’aparcar els seus interessos polítics i personals en favor dels interessos de la societat, del poble, de tu i de mi.
És que ara que contemple el meu poble des de la distància, a quasi 800 km, no deixe d’esperar, confiar i desitjar que li vaja millor enguany que al 2012. Però crec que això sols passarà si aprofitem la crisi actual, que no només és econòmica sinó també de valors i principis, per a canviar la nostra forma de pensar i de fer. Aprofitem-la per a reflexionar, per a replantejar-nos les coses, és a dir, per a buscar “el per què del perquè de les coses”. Així segurament podrem comprendre millor per què i com hem arribat fins aquest punt. També així, tindrem més probabilitats de trobar alternatives i possibles solucions als nostres problemes, dificultats i conflictes actuals.
Intentem ser objectius i crítics, i no sols amb els governants i amb els polítics, sinó també amb nosaltres mateixos. Estem en una democràcia, des del 1978, potser encara molt jove comparativament amb altres del nostre entorn. Aquesta democràcia ens dona la possibilitat de canviar els governants, això sí, cada quatre anys. El govern és qui marcarà la direcció de la societat que la triat. Si la societat no li agrada el que fa govern, no li queda més que esperar a les properes eleccions per a canviar-lo. Però mentre, fer-li vore les coses amb les quals la no s’està d’acord és com enviar-li un preavís: se’ls diu que potser la propera vegada no se’ls votarà, i amb la “por” e “intranquil·litat” que els pot donar la possibilitat no ser reelegits, poden canviar de parer i de direcció. Així doncs, encara que sols podem canviar el govern cada quatre anys, les seues polítiques poden ser redireccionades, encara que no sempre, clar.
La veritat és que les eleccions no ens cauen a prop. Ens toca esperar, però mentre podem anar dient-los el que sí i, sobre tot, el que no ens agrada. Com que “qui no plora, no mama”, plorem per mamar, diguem i demanem el que volem. Que cadascú trie la forma li resulte més còmoda. Però quedar-se a casa, deixar passar el temps i no implicar-se, no sol portar bon resultat. D’aquesta manera, els problemes potser que es solucionen o no, o potser tarden massa en solucionar-se, o potser les solucions no ens agraden. La inèrcia i l’immobilisme no soluciona res, ho sabem, no ens porta a cap lloc. Deixant passar el temps, cap arquitecte a après a construir cases sinó s’ha implicat dedicant-li mil hores d’estudi, ni tampoc cap llaurador ha vist créixer la seua collita sense alçar-se de bon matí, agarrar l’aixada i trencar-se el llom fent cavallons.
Però quan arribe el moment de votar, pensem-ho bé. És que algú li obriria la porta de sa casa a un lladre? O apostaria amb trampós? O li donaria treball a un malfeiner? Estaria bé deixar de votar a aquells que se’n porten els diners de tots i ens furten el nostre present alhora que hipotequen el nostre futur i el de les següents generacions.
El temps corre en la nostra contra. Ho veiem cada dia. El país no creix, s’estanca o recula, segons l’aspecte del que parlem. Disposa de menys diners, i s’endeuta per pagar deutes, factures, sous públics i per mantindré l’estat de benestar. Això ens conten. I davant d’aquesta situació, els governants prioritzen i prenen decisions. Ens diuen que no podem permetre’ns coses que abans sí, o que ara toca canviar-les: sanitat, justícia, educació, ajudes socials...
En 2012 la Sanitat, Educació i la Justícia s’han vist afectades de manera més que notable. Ara ens parlem d’una Sanitat Pública que no podem finançar, però si es gestiona de manera privada sí, és a dir, si una empresa privada pot guanyar diners amb la gestió d’un hospital públic, dic jo que no serà tan mal negoci, no? També ens diuen de mantindré les escoles concertades, sense plantejar-se reduir-les ni eliminar-les, encara que molts dels alumnes, sinó tots, ja cabrien de nou en les públiques. I el que ja és “el no va más”, que el poder judicial que passa a estar polititzat pels dos grans partits polítics estatal. Així com va a entrar els lladres, corruptes i de més gentola en la presó si el que jutja és amic seu o amic del seu amic? Ay!, se m’oblidava l’assumpte de la televisió pública espanyola. Una televisió que paguem entre tots nosaltres, i que ara passa a estar gestionada pel govern de torn. És pot així ser realment crític, imparcial o objectiu sense posar el teu lloc de treball en risc?
També el 2012 en ha deixat amb unes xifres desorbitades d’atur. Espanya està sobre el 26%, i Sagunt sobre el 28%. Sabien que a França, on visc, estan en 11% i es fa creus? Estan tant, que en acabar la primera reunió del Consell de Ministres, el 3 de gener de 2013, la paraula que tots ells repetien als periodistes era la mateixa: treball. El govern francès s’ha marcat com objectiu prioritari reduir la taxa d’atur i incrementar les polítiques encaminades a crear treball, i tots els esforços d’enguany aniran en aquesta direcció.
El treball és un dret constitucional i, al meu parer, una prioritat per a qualsevol ciutadà. La nostra gent es va quedant sense treball, els sous han baixat, mentre que a la vegada que els impostos estatals i municipals augmenten. Cada dia queden menys diners a les butxaques. Sense treball, els diners no arriben a casa, difícilment es pot omplir la nevera, calfar la casa els mesos d’hivern, comprar els llibres de l’escola, i clar està, difícilment es pot pagar la pujada del catastre o al pagament de la inspecció tècnica d’edificis. No creuen?
A Sagunt, tenim un veritable i seriós problema amb l’atur. Tinc ja tants coneguts que se’n han anat fora, que necessite més de dos mans per poder contar-los. Sí, els nostres jóvens se’n van. Molts d’ells és gent molt qualificada i formada, que pot aportar molt a la nostra societat, i altres, menys qualificats, també ens són importants, perquè la gent jove és el poble del demà, i si ens quedem sense ells, que serà de tos vostès? Qui cotitzarà? Qui pagarà les pensions de demà? Qui mantindrà els hospitals, les escoles, el bombers...? Les persones que ara estem fora potser tornarem o no, no es sap mai. Ens pilla en un moment de la vida on un comença a establir-se, se’n parella, es casa, té fills, forma una família, i tot això lliga a un lloc de manera forta. Tornar a recuperar-nos com a capital humà, no serà fàcil, al menys, si no se’ns ofereix una societat diferent a la que un dia ens va fer anar-nos.
Busquem, inventem, i si cal, copiem fórmules per crear treball. Acabem les nostres projectes econòmic-industrials. Posem en valor el nostre patrimoni històric, industrial, cultural i natural, que no és poc, i que altres matarien per ell. Ajudem als emprenedors a emprendre abans no tots emigren, i facilitem-los el crèdit, però sigam rigorosos a l’hora de concedir-los. Deixem per a un altre moment, les coses que ara no toquen, i que tots sabem quines són. Que no ens distraguem i no permetem que en distraguen, que Sagunt té ara assumptes de primer ordre sobre la taula i no estem per a tonteries ni per a perdre el temps.
El meu poble envelleix, es deteriora, el note perdut, desorientat... Aquesta és la sensació que em portí de Sagunt aquestos Nadals, sobre tot a l’eixida del darrer ple. Molta gent desencantada, desanimada, desesperança,... Però per sort, també hi ha altres que encara els hi queden forces per demanar, cridar, manifestar-se, agrupar-se, plantar-se, denunciar la injustícia, la insolidaritat, la corrupció, l’abús de poder, la mentida, l’engany... Als primers els envie molts ànims, però molts, i a aquestos últims, els done les gràcies per continuar resistint, per fer el que fan, per alçar la veu, reivindicar, plantejar alternatives o solucions, per esforçar-se per ells i per tots.
No voldria acabar ací la meua primera columna per a El Económico, no sense abans agrair a aquest periòdic l’oportunitat que m’ha oferit d’expressar-me lliurement i sense cap mena de condicionant. Que sapiguem que no em paguen per açò, ni jo tampoc els pague per a que em deixen fer-ho. No sé si els sembla suficient garantia d’imparcialitat, però en els temps que corren, quan hi ha diners pels mig, pareix que tot s’embruta.
Aniré escrivint-los i contant-los com veig les coses des de fora, a França, i com les veig quan estic a dins, a Sagunt, ja que de tant en tant torne a casa. Ja fa uns dies que estic a França, i mentre conduïa camí cap ací, recordava els dies que havia passat a la meua terra, i me’n anava trista, i no sols perquè deixava enrere família, amics i poble, sinó perquè m’havia donat compte que encara els governants i polítics no ha entès que Sagunt, València i Espanya necessiten urgentment “coneixement i vergonya”.
