Li devia un matí en família a la companya i la filla. I el passat diumenge va ser el dia reservat per a gaudir amb elles. Un passeig per la muntanya de Romeu seria l’activitat escollida. El bon dia que havia eixit (realment dolent per al moment de l’any) convidava a mànega curta, ulleres de sol i disfrutar de la natura. Recordar moments de la infantesa i veure’ls reflexats en els primers descobriments de la nana era tota una motivació.

En arribar a la caseta dels pares va resultar que a la filla - a la qual el seu iaio li ha muntat tot un parc d’atraccions en la nostra parcel·la - no li semblava bona idea això de caminar molt. “Tenint un llit elàstic gegant per a saltar, gronxador, tobogan, caseta i més, per què hauria jo d’eixir del terreny del iaio?” Pensaria la nana.

Així que el matí en família es convertia en passejada amb la companya. La veritat, és que una bona conversa amb la parella mai està de més. I, encara que l’activitat va resultar molt agradable, van ser vàries les coses que em van grinyolar mentres caminava. Coses de les quals n’era conscient, però l’altre dia les vaig patir totes en poc temps.

El primer de tot va ser la contaminació acústica que pateix Bonilles. Hi ha gent que pretén normalitzar els nivells de soroll de la ciutat en un entorn natural com Romeu. Quan vivia en la muntanya dels pares recorde la calma que es respirava. Açò, clarament, està relacionat amb l’augment exponencial de persones que han decidit fer vida allà, sobretot arran de la pandèmia, on més d’una família es va adonar que vivia en una caixa de mistos i necessitava aire lliure i terreny. En un any, volaren les cases en venda, quedant habitades quasi la totalitat de les vivendes del polígon 20. Ara que pense, els temes que vull destacar estan relacionats amb el que he dit.

Una altra problemàtica és la constant circulació de vehicles, i damunt a unes velocitats res recomanades per a camins rurals sense voreres, marges, ni mesures de control del trànsit, fent molt perillosa la passejada o l’ús de vehicles no motoritzats per a les famílies del barri.

A banda d’això, el fet que crec més destacable de l’altre dia és la durada del trajecte des de ma casa fins al bosc. El que completava quan era un infant en cinc minuts, l’altre dia ens costà vint. I no és perquè m’haja fet major i necessite més exercici... El tema és que el que fa anys podia creuar en línia recta ara roman tancat. El més cridaner són els terrenys localitzats en el bosc on clarament no és viable una edificació, i encara així es tanquen... Entenc que hi ha una ordenança que acomplir, però no lleva que em vinga la tristesa de pensar en els camins i racons que la meua filla no podrà descobrir per si mateixa. Encara recorde quan amb els amics i cosins pujàvem a la tenda de la tia Maria – “la Cantina”- que hi havia dalt de la muntanya, per un caminet. Eixe camí ja no existeix, com tants altres. Per cert, una tendeta que feia un servei gegant al barri. Podies comprar el pa del dia, menjar-te un gelat, jugar al futbolí amb els amics, etc. En definitiva, era un espai de trobada per als veïns i veïnes.

I raonant sobre tot açò que estàvem quan vam arribar a casa i vam trobar a la nostra filla asseguda dins el llit elàstic amb cara trista i un mòbil en la mà. El iaio, que havia d’acabar una feina a l’hort, va creure que era una bona idea deixar-li l’aparell. Aleshores, per a què tants jocs i zona d’esbarjo per a les netes, si a la fi la solució a l’avorriment de la nena era el mòbil? La veritat, va ser una escena molt trista i decebedora, però a la vegada resultà molt il·lustrativa sobre la situació de Bonilles. A dia d’avui, l’entorn on m’he criat s’ha convertit en un barri compartimentat, on existeix una manca de contacte entre el veïnat i els més menuts no es relacionen ni juguen uns amb els altres. No resulta esta situació un reflex de cap a on anem com a societat?

Esta va ser la principal motivació que em va portar a decidir-me a formar part de la nova directiva de l’associació cultural i esportiva Bonilles: habilitar un espai de trobada on el veïnat poguera compartir un temps d’esbarjo, ple d’activitats culturals i socials, en unes instal·lacions on poder fer esport i passar un temps en família. Recorde el zenit del poc temps que he pogut programar activitats per al barri en eixe espai. Va ser el dia que els nens i nenes van ajudar a una pirata a descobrir un tresor que es trobava ocult dins de la parcel·la. Realment emocionant. Després de 20 anys, era la primera vegada que veia reunit un grup de més de cinc xiquets i xiquetes jugant en la zona.

Bonilles, com la resta de disseminats de la ciutat, necessita de polítiques que afavorisquen la cohesió social del barri, i açò no ha de passar obligatòriament per esperar a urbanitzar-lo (el gran elefant en l’habitació d’esta ciutat). Mentrestant, es pot avançar en l’habilitació d’espais de trobada en la natura, la millora i ampliació dels punts d’informació, o impulsant activitats socioesportives des del consistori i associacions. El que està clar és que arribar a casa per a tancar-se i encendre el Netflix, no és el camí per a crear una societat més humana i cohesionada.

Albert Oliver Sáez
Secretari de Dinamització de Compromís per Sagunt