Aquesta setmana en què tots els valencians hem celebrat el nostre dia, també hem de prestar atenció a una data que per A o per B sempre queda en segon lloc. I per descomptat, no em referisc al dia de la «Una, grande y libre», sinó al 10 d’octubre, dia mundial de la salut mental.

Des de fa ja un temps i més encara arran de la pandèmia, la salut mental s’ha posicionat com un dels temes estrela i recurrents dels discursos polítics de l’esquerra. Sembla que ja han passat segles des que Iñigo Errejón demanava al Congrés dels Diputats millorar les polítiques públiques adreçades al benestar emocional, i al crit de «Vete al médico» un diputat del PP estigmatitzava i minimitzava un problema que segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta quasi 1000 milions de persones, doncs 1 de cada 8 persones al món malauradament sofreix algun tipus de trastorn mental.

El posicionament està clar i l’argumentari també. Actualment ens trobem en una situació on els sistemes de salut mental tenen greus deficiències en matèria d’informació, recursos i serveis. I sota aquest sistema deficient, per a millorar la salut mental col·lectiva s’han de treballar des de tres grans eixos. En primer lloc, en aprofundir en el concepte de salut mental i ensenyar a la població a manifestar amb normalitat i sense por que “està bé no estar bé” i que els poders públics no et van a deixar caure. En segon lloc, fer canvis estructurals en espais del nostre entorn (llars, escoles, hospitals, al carrer) per a previndre possibles problemes i promoure societats obertes i tolerants que no estimulen aquests tipus de trastorns. I en tercer lloc, millorar i enfortir els sistemes públics de salut mentals, i això implica incrementar el nombre de professionals a la sanitat pública, i teixir xarxes comunitàries de serveis i suport accessibles, assequibles i de qualitat.

Com he dit, tenim clar els discursos, que ben sovint venen acompanyats d’esgarrifoses dades, com que (1) Els trastorns més comuns tant en homes com en dones són l’ansietat i la depressió, i van augmentar un 25% durant el primer any de pandèmia; (2) Que el suïcidi és la primera causa de mort no natural en joves, i en general representa més d’una de cada 100 morts; (3) Que els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos a atendre la salut mental o (4) Que en quasi la meitat dels països del món sols hi ha una psiquiatra cada 200.000 habitants. Disculpeu per l’excessiva il·lustració numèrica, deu ser deformació professional.

Tanmateix, amb els discursos clars i les dades empíriques indiscutibles, és el moment de deixar-los un poc a banda i PASSAR A L’ACCIÓ. Des de l’OMS asseguren que per millorar la salut mental, per part de l’administració són necessaris tres tipus de compromisos polítics: exprés, institucional i pressupostari.

En el cas de Sagunt, el nou govern municipal al seu programa electoral apostava per la salut mental com una de les seues línies polítiques claus. Entenem que per tant, sí que existeix aquest compromís exprés i institucional. Però que passa amb el compromís pressupostari? O el que és el mateix, que passa amb el compromís real? Durant la campanya electoral el PSOE Sagunt anuncià la conversió de l’antic aulari de la Plaça Ibèrica en un centre de dia de salut mental infantil-juvenil i dotar-la de materials, amb l’objectiu d’acompanyar a la població més vulnerable. Una bona i necessària mesura que hui en dia, no sabem si estarà en els pressupostos de 2024 que -com és la tònica habitual dels excompanys de govern- estan fent-se esperar massa un any més. Veurem si compleixen, o torna a ser la POSE habitual d’algunes mesures beneficioses per a la ciutat que no s’acaben de materialitzar, però que tan bé queden al anunciar-les a xarxes socials.

En qualsevol cas, per a tota mesura que supose incrementar l’atenció a les persones que estan patint, com no pot ser d’una altra manera, Compromís donarà el seu suport. No en va portàvem al nostre programa general 27 propostes concretes per tal de pal·liar aquest problema. I és que no hi ha salut sense salut mental, tampoc a Sagunt. Per això, els poders públics han de fer valdre les seues competències i passar a l’acció per a mitigar un mal que ens fa a ser a moltes persones un poquet més infeliços.

Belén Català Estada
Compromís per Sagunt