Fins fa dos anys el castellà ha sigut el meu idioma preferent. És la meua llengua materna. Entrar a treballar com a assessor en Compromís m’ha fet prendre consciència de la necessitat de fer ús de la llengua i he pres com a lema dir “bon dia”. Crec que a punt d’arribar als dos anys de vida política nacionalista em puc permetre escriure un article sobre com és la vida d’un valencianoparlant en una ciutat com Sagunt. També ha d’entendre qui llig l’article que gran part del meu dia a dia el desenvolupe al nucli antic. Del nucli marítim destacaré que m’he dut més d’una grata sorpresa i que entre la gent més gran un percentatge prou alt m’ha contestat en valencià. Alguna cosa s’ha fet mal quan les noves generacions que han pogut aprendre la llengua fan zero ús d’ella.

No hi ha moment més preciós que despertar mirant la careta d’una criatura de quatre anyets a la que li cau la babeta del gust amb què dorm junt als seus pares. L’alce amb un “bon dia” i que em conta el seu somni en un perfecte castellà. La conversa a tres desdejuntant on tant jo com la mare fem ús preferent del valencià possibilita que la nena solte alguna en la seua llengua materna. I és que el valencià entre els més menuts, tot i que al cole se li parle en ell, està en perill d’extinció. Un breu repàs als estímuls que reben ens ajuda a entendre açò: la TV, xarxes socials, Youtube Kids, música, cinema, entre d’altres.

Deixe a Laura al cole escoltant com el 99% de xiquets i xiquetes es relacionen en castellà i em pose en el pitjor escenari possible per al valencià a mig termini (o curt). I amb eixa sensació vaig al treball. Entre les primeres tasques a realitzar està la de llegir notícies i publicacions de mitjans locals i autonòmics, fer una recerca d’esdeveniments i actes, i consultar el correu. Endevineu quin és l’idioma predominant en un 90% dels casos?

Baixe a fer-me un cafenet a un bar, agafar una beguda al quiosc, o a per alguna cosa al forn i ocorre una cosa molt curiosa que es repeteix en molts llocs del territori valencianoparlant: moltes vegades trobe més esforç per parlar valencià en gent vinguda de fora de la península que en persones que han après la llengua des de xicotets. Curiós, esperançador, i trist alhora. No creieu?

Puge al despatx o si és dimecres torne a la seu – aprofite per a recordar que fem atenció al públic els dimecres de 11.30h a 13.30h en el nostre local de la plaça Cronista Chabret i dissabte a la mateixa hora en la nostra seu del Port de Sagunt- i seguisc la jornada escrivint notes de premsa, gravant vídeos, creant argumentari, publicant en xxss, comunicant-me amb companys, executiva, militància, etc. És el moment del dia que em trobe més a gust emprant la meua llengua. Vaja... Que estic en la meua salsa!

Isc al migdia de l’Ajuntament, vaig a per Laura i em conta el seu dia en castellà. Hi ha dies que anem a dinar amb els iaios. Som molt familiars. Ací trobe vàries coses a destacar. Quan anem a casa dels pares polítics la iaia empra preferentment el valencià com a llengua vehicular amb la seua neta. Ella que havia sigut criada en valencià no va fer el mateix amb la seua filla. Inclòs va haver un principi de discussió degut a la meua insistència en que li parlara valencià a Laura. Lo del meu sogre em té enamorat! De pares castellans i murcians tracta de parlar amb la seua neta moltes vegades en valencià. Genial.

Mon pare ha recuperat el valencià a sa casa gràcies a Laura. La meua cunyada britànica amb el pas del temps ha entés la necessitat de preservar la llengua fins arribar a que em demane que li parle valencià a la meua neboda. I lo millor ma mare. De les Alpujarras granadines m’ha demanat que li instal·le el traductor al mòbil. El que no ha fet viure dècades a València ho aconsegueix una neta en quatre anys.

Vaig al súper i la cooperativa valenciana ja no etiqueta en valencià. La megafonia solta alguna en la nostra llengua. Arriba l’hora de pagar i la caixera s’adreça a mí en castellà. El meu “bon dia” fa que canvie al valencià. Es confirma que funciona esta senzilla expressió com a ferramenta!

Per la vesprada entrene a cracks en el Saguntino (entre ells a Laura) i m’adrece a Arseni, Adam, Youssef i Luka en valencià. Zero problema. Amb els pares i mares tampoc. Inclús ixe cas únic en l’escola de futbol els genera certa curiositat i ha donat per a tema de conversa alguna vegada sobre la bellesa dels idiomes.

Laura que, al entrenar-la, al treball, o al parc jugant, ha vist que puc relacionar-me amb la resta de persones en valencià s’adreça a mi i a sa mare al concloure el dia en la seua llengua materna. Quan això ocorre me’n vaig al llit amb la certesa que la millor manera de preservar una llengua és parlant-la. Vinga, demà més. I digues “bon dia”!

Albert Oliver Sáez
Compromís per Sagunt