L’altre dia vaig anar a pegar una volta per la partida de Montíber per gaudir de l’aire fresc i els aromes que desprenen els camps de conreu quan és ben de matí i encara no pega fort el sol. És un olor peculiar. Jo no l’he ensumat en cap altre lloc, sols al camp: no està als boscos, que en tenen el seu propi aroma, tampoc als parcs de les ciutats i molt menys als polígons industrials. No sé si en japonés hi ha paraula per anomenar-lo, però jo dic que eixe és l’olor de la meua infantesa.

Recorde que eixe és l’olor que feia el camp de mons pares quan, de xicotet, anàvem tota la família a passar un dia de pasqua a fer una paella o una torrada. És l’olor d’aquells dies en que amb els meus cosins jugàvem amb la terra argilosa i fèiem boles de fang que desprès deixàvem prop del foc per que s’enduriren. En aquells dies passejàvem fins a unes bases properes on entre algues i herbes era possible veure alguna granota o als cullerots en diferents fases de la seua transformació en gripaus adults, tal i com ens explicaven a l’escola. Recorde també, acompanyar la iaia o la tia a buscar entre les branques dels tarongers nius de pardalets: “no els toqueu que si no la mare no els voldrà” ens deia la iaia. No ho sabíem aleshores, però així ens ensenyava ella uns valors importants: els del respecte per tota vida, siga humana o animal.

En aquells temps Montíber era viu, els camps de tarongers estaven en plena producció i en pasqües esclataven de color blanc de flors mesclats amb el verd de les fulles. Quan et movies entre aquelles branques l’olor de la flor del taronger es quedava a la roba i te l’emportaves a casa junt al record d’haver fet una guerra de taronges amb la família, d’haver jugat, com es jugava abans, a l’aire lliure i gaudint d’una natura, que si bé estava domesticada, com en tota agricultura, era una natura viva i de la que era possible aprendre coses valuoses, veure, amb els cullerots i els ous dels ocells, com allò que s’explicava a coneixement del medi era real, que la natura tenia uns processos fascinants i que es podien veure al camp.

Quan hi vaig tornar l’altre dia, ja com un adult, no vaig poder evitar sentir certa nostàlgia i veure com l’ànima se’m queia als peus al comprovar que aquelles terres de conreu, entre les que hi havien tantes coses interessants, ara sols hi ha abandonament i misèria. Res en queda dels amfibis, ni dels pardalets: no hi ha nespres, perquè no hi viu ja el nesprer de les meues pasqües i de les camises de serps que abans se’n veien sols en queda el record. L’agricultura valenciana de tota la vida, aquella que ens donava de menjar els millors productes, està en crisi per la falta de rendibilitat de la mateixa: competència deslleial de tercers països, plagues, mesures polítiques insensibles i un etcètera per totes i tots conegut, l’han destruït i ja no hi ha joves que vulguen seguir els passos del iaio i el pare i viure de la terra. El camp se’ns mor per abandonament i negligència.

Ja sabia abans d’anar a Montíber que la cosa estava malament, ho sé de sobra perquè ho he viscut, però aquell dia sols volia pensar que encara que la desídia política i els interessos empresarials d’un capitalisme assassí m’estaven deixant sense els records de la meua infància, encara podria ensumar aquella olor que tan m’agrada: l’olor de quan era un vailet en pasqua abans de comprendre el que significava “anar a buscar pasqüera o pasqüer”. L’olor de la innocència i de la possibilitat de que, com deia Ginés de los Ríos, aprendre sobre la vida en el llibre de la natura. Ara però, amb la gigafactoria de Volkswagen ja ni això em quedarà. Montíber es mor i la macro central fotovoltaica en serà l’últim clau del seu taüt, el taüt on soterrarem les possibilitats dels xiquets del futur de saber què significa ser un xiquet feliç.

José Fco. Gómez Rincón
Compromís per Sagunt