L’altre dia un amic em comentava que hi havia llocs de la ciutat per on ja no s’atrevia a passejar de la ma de la seua parella, doncs ambdós estaven farts de sentir comentaris homòfobs i racistes i d’haver d’accelerar el pas per por a una possible agressió. És molt trist això d’haver de renunciar a fer coses que t’agraden per por a patir violència o per no voler sentir els improperis que et dediquen uns idiotes a tu i a la persona amb la que has decidit compartir la teua vida.

El que em contava el meu amic em recordà al que tantes voltes he sentit a les converses informals amb les meues amigues: quant eres dona i tornes a casa després de gaudir de la nit, si vas sola, sempre has de caminar a pas lleuger i amb les claus de casa a la ma. Mai saps si darrere d’algun cantó hi ha esperant-te un agressor sexual. És complicat ser dona i voler fer una vida normal i lliure en una societat masclista; és complicat ser homosexual en el context d’una societat homòfoba. Jo, home blanc i heteronormatiu, segurament mai experimentaré eixe terror cada cop que xafe el carrer, però com a esser humà puc empatitzar amb elles i ells.

Quant en conten o sent estes coses soc capaç de posar-me en les sabates d’aquells que pateixen este tipus de situacions i la veritat és que en eixos moments la indignació s’apodera de mi i en venç. M’indigne, perquè el que estes situacions posen de relleu és una injustícia. Haver de renunciar a passejar per un carrer determinat o no poder gaudir d’una nit de festa per por a que t’agredeixen és una completa falta de llibertats i com a tal ha de ser entesa i fer-nos mobilitzar per acabar amb les situacions d’aquest tipus, per compromís cívic, però també per justícia i respecte al nostre propi ordenament jurídic.

L’Estatut d’Autonomia del País Valencià, la Constitució Espanyola o la Declaració Universal dels Drets Humans, fonamentant-se en les més elementals regles del liberalisme polític, reconeixen a tothom el dret a viure la seua vida com millor els semble, sempre i quant no lesionen la llibertat de terceres persones. En este sentit és un deure humà de la societat i dels poders públics dels Estats garantir eixe dret a la llibertat amb independència de les circumstancies contingents del subjecte particular. En altres paraules, és un deure de tots nosaltres, i de l’Estat, garantir-li al meu amic el dret a passejar de la ma del seu nuvi per qualsevol carrer. Si el meu amic ha de renunciar a donar el seu passeig romàntic se li està privant d’un dret fonamental per raó de la seua orientació sexual.

El problema que circumstancies com la del passeig romàntic del meu amic posen de relleu és que el mode liberal d’entendre la llibertat no és suficientment ampli i no ho és perquè el liberalisme, com a teoria política que inspira el nostre ordenament jurídic, no permet als poders públics orquestrar una intervenció a gran escala per corregir situacions com estes. En altres paraules, el liberalisme polític no permet lluitar contra l’homofòbia o el masclisme, doncs això suposaria una intolerable intromissió en la llibertat ideològica dels particulars. El liberalisme polític pensa que ser masclista és un exercici de llibertat ideològica encara que eixa manera d’entendre el món, en la pràctica, dificulte la llibertat d’altres persones.

En este sentit, el cànon liberal, falla i crea palpables injustícies: serveix per garantir que jo, home blanc heteronormatiu, puga anar al bar a fer-me una canya, però no que el meu amic homosexual puga anar a pegar una volta pel carrer. Cal, doncs, canviar el mode d’entendre la llibertat perquè esta ha de ser alguna cosa més que anar a fer-se una cervesa al bar, però alhora és el poder fer alguna cosa tan senzilla com passejar de la ma de la teua parella homosexual i negra sense por a patir una agressió. A Compromís així ho entenem i en treballem per aconseguir que totes i tots puguem ser com vulguem ser, sense por, sense complexos. Esta és la nostra llibertat: la llibertat de debò.

José Fco. Gómez Rincón
Compromís per Sagunt