És innegable que a l’ésser humà li resta molt per assolir ser una espècie capaç de governar-se a sí mateixa en termes d’equitat, respecte, sostenibilitat, i justícia. També és cert que ens creiem els “amos del cortijo” i ens comportem amb l’entorn que ens rodeja, la nostra llar, d’una manera que no convida a ser molt optimistes respecte al futur que ens espera.
Hi ha un capítol al Cosmos, versió Neil deGrasse, en el que el famós divulgador científic ens mostra un calendari còsmic del nostre univers que sempre m’ha impressionat. Per adaptar-ho al calendari gregorià que emprem, deGrasse li atorga el valor de mil milió d’anys a un mes, i a cada dia 40 milions. Segons esta representació, i perquè es feu una idea, fa 5 segons que va nàixer Jesucrist (important líder anarquista) i 2 segons que les dos meitats del globus terrestre foren descobertes. Ha sigut ara mateix, a l’últim segon del nostre calendari còsmic que hem començat a emprar la ciència per revelar els secrets de la naturalesa i les seues lleis: quatre segles (un pet còsmic) des que Galileo va fer ús per primera vegada del seu telescopi fins que Neil Armstrong deixà la seua petjada en la Lluna.
Doncs encara hi ha gent que, tot i plantant-li en la cara esta imatge tan potent del calendari proposat per la sèrie Cosmos on es demostra lo recent del nostre raciocini, es pensa que el sistema polític, econòmic, i social actual és el més convenient per regir les nostres vides. Este pensament té un nom: conservador. Atenent al calendari, i a lo recent del desenvolupament racional (tal i com el coneguem) del nostre cervell, podem donar-los en part la raó. El sistema capitalista a hores d’ara sembla ser el més adequat per al homo sapiens sapiens. És una projecció seua. I és que en gran mesura és una espècie egoista, irrespectuosa amb la resta d’éssers vius, ambiciosa, vanitosa, etc. Però, si comparem l’evolució racional dels humans amb el temps en una gràfica... El creixement és exponencial i em fa tindre esperances en un futur més just i solidari. Crec en el progrés.
El cas és que vivim en un estat “democràtic” definit com a monarquia parlamentaria, tot un oxímoron, que acull a totes les sensibilitats polítiques que s’emmarquen dintre de la llei. Entre partits que representen estes sensibilitats és normal la discussió, oposar-se fermament a determinats postulats o combregar amb idees afins. Per governar la nostra ciutat ha sigut necessari als últims anys arribar a acords entre diferents partits polítics. Esta situació no agrada a una quantitat important de la ciutadania, costant-li molt entendre el valor que té un govern amb diverses sigles. Al nord d’Europa és una cosa que tenen ben assentada, i és que un govern amb vàries formacions augmenta l’exigència a l’hora de negociar i obliga a una auditoria mútua constant, a més de millorar la relació i enteniment amb altres sensibilitats.
Per altra banda, hi han persones que són conscients del valor d’estos governs, però creuen que una vegada s’ha tancat un pacte la crítica pública passa a ser tabú. I ací trobem una manifesta mancança de maduresa política. El pilar fonamental d’un equip de govern és el contracte que tenen entre els partits que ho composen i la ciutadania: l’acord programàtic. A banda d’això cada organització té la seua identitat, i no hi ha d’haver cap problema en que un partit s’adrece al seu electorat de manera pública per tal d’explicar determinades decisions o posicionaments, sempre que es faça amb honestedat, sense entorpir la labor de govern, adjudicant a qui pertoca les medalles oportunes i, per suposat, els pals.
I ací entra en joc el poder mediàtic. Mentre les dissensions dins de l’esquerra solen veure’s com vertader cataclismes i obrin portades d’amenaça de trencament de pactes, en la dreta sembla que no existeixen i passen desapercebudes. Bé, a la seu pagada de manera fraudulenta es pot trobar penjat el cap de Casado. Alguna dissensió sembla podem trobar en la dreta, inclús internament... A l’estat espanyol tenim governs d’extrema dreta formats per diversos partits. Propose un exercici molt senzill: tirar d’hemeroteca i comparar com arribaren els blocs nomenats d’esquerres i de dretes a les eleccions d’on sorgiren segons les portades dels diaris.
No cal anar-se’n molt lluny. Podem observar com van ser tractades mediàticament les eleccions italianes de la setmana passada. Sobre l’esquerra s’han llegit expressions com “falta de lideratge”, “fragmentació”, “desacords”, mentres que de la dreta s’ha pogut veure “unitat”, “responsabilitat”, “lideratge”, etc. Sense oblidar les imatges emprades per publicar sobre cada bloc... Importantíssim! La realitat, és que tant la dreta com l’esquerra arribaven amb un ventall de sensibilitats ideològiques que obligava inexorablement a posar-se d’acord entre elles per tal de governar. I això sempre és enriquidor. Per cert, guanyà (com en la majoria de les eleccions) l’abstenció, i el centre -esquerra guanyà en número de vots a la dreta – extrema dreta, però els diaris et diran que hi hagué consens i Meloni va arrasar.
Per cert, sabeu qui és l’amo de la televisió més vista a l’estat espanyol?
Albert Oliver Sáez
Compromís per Sagunt
