El mes passat es van presentar els llibres dels premis Ciutat de Sagunt 2020. Vaig fer-ne immediatament un tast ràpid dels tres: la novel·la El carrer era de terra, de Josep Usó; el poemari Cossos afeblits, d’Àngel Fabregat; i l’obra teatral Crims (L’herència Hamlet) de Manuel Molins. Però he començat per la peça teatral, per dos motius. Un d’objectiu, racional: Molins és actualment -junt a Rodolf Sirera- un dels autors teatrals més rellevants de la dramatúrgia en valencià-català, amb una trajectòria que començà al teatre independent de finals dels 60 i ha continuat de manera prolífica com a professor i autor.

La seua admiració per Shakespeare, i en concret per Hamlet, l’ha dut a crear una tetralogia (Mirades sobre Shakespeare) en què el pren d’inspiració, i de la qual Crims és la quarta i última obra. La protagonista, Birthe, és empresonada -mentres espera el juí- per assassinar accidentalment la seua parella quan el descobreix abusant de la filla de dotze anys. Li proposen de representar el paper principal de Fortimbràs, una hipotètica obra teatral de Karen Blixen -sí, recordeu bé: “Yo tenia una granja en África...”- escrita durant la dominació nazi de Dinamarca i casualment acabada de trobar. Dubta, però finalment accepta de ser Judith Christensen, la dona que en nom de la llibertat assassinarà Fortimbràs, el guerrer despòtic a qui Hamlet va fer hereu del seu regne d’Elsinor. Teatre dins del teatre, alternant escenes a la presó dels nostres dies i la representació -al Teatre Reial de Copenhagen, davant de les màximes autoritats daneses- d’una obra inventada per Molins en versos alexandrins. Amb reflexions sobre temes intemporals i universals: l’abús de poder, l’alliberament a través de la mort, la discutible funció de les presons...

El segon motiu és més personal, més íntim. Manuel Molins va ser el primer professor “oficial” de Valencià del Camp de Morvedre – de la comarca i de l’IES que aleshores era Nacional de Bachillerato de Sagunto-, el 1983, acabada d’aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament. El valencià s’incorporava al món acadèmic després d’haver tornat a ser oficial l’any anterior, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. No ho era des del Decret de Nova Planta, 1714. Poca broma! A poc a poc anà recuperant espais en la societat, sobretot en el món educatiu i cultural, no tant en la gestió administrativa pública. Hi havia un ambient d’il·lusió perquè el valencià recuperara àmbits de prestigi reservats exclusivament al castellà, reivindicació unida a la necessitat d’un canvi a Espanya que reconeguera la realitat plurinacional i plurilingüe de l’estat. Que “l’especial protecció de les altres llengües espanyoles” que diu la Constitució no fora només un afegitó folclòric.

Des de la dècada dels 60 hi hagué un moviment social i polític que reivindicava una realitat i una cultura que no era la de l’Espanya franquista. Manuel Molins començà a formar-ne part a finals de la dècada des del teatre independent. Moltes altres persones, des d’àmbits molt diferents s’hi sumaren: el meu primer mestre de valencià va ser un bondadós capellà, Rafael Guinart, i després ho va ser Manuel Civera als cursos Carles Salvador; un empleat de correus castellonenc i la seua esposa, Toni i Mari (q.e.p.d.), impulsaren la representació de sainets, una falla i un grup de danses; una nova llibreria -amb Rafa i Marga- mostrava a l’aparador un món de lletres i música inexistent fins aleshores...

Gradualment els anhels xocaren contra la realpolitik espanyola: Guerra i Abril Martorell retallaren a Madrid l’Estatut aprovat a València, una de les conseqüències del colp d’estat del 1981; la dreta s’enrocava en la defensa del secessionisme amb l’ajuda de Las Provincias (riu-te’n, de les fake news d’ara), mentres el PSOE valencià plegava veles resignat als designis de la superioritat; els mitjans de comunicació -els estatals i els provincials- han transmès, i hem assumit, la idea que de llengua nacional, important, autènticament “espanyola”, només n’hi ha una, i que les altres estan molt bé mentre no creen problemes, és a dir, disputen el terreny al castellà. I si no, per a això està la justícia, per a evitar “las imposiciones”.

L’altre dia em va sorprendre la meua acompanyant despegant un adhesiu del cartell de “Bon dia” que penja a l’ajuntament. “Aquí estamos en España”-deia, acompanyat de la bandera pàtria. “Joder, no me había enterao”-vaig pensar. Anem arrere com els carrancs. Necessitem tornar a recuperar la il·lusió en una societat que entenga que dins de les seues reivindicacions ha d’incloure la continuïtat d’una cultura i una llengua tan digna i important com qualsevol altra. I que això depèn sobretot dels valencianoparlants, però que no ho podrem aconseguir sense la solidaritat de tots els valencians, vinguen d’on vinguen. Tots a una veu. I llegiu en valencià, llegiu “Crims”.

Lluís Alcaide i Balaguer
Portaveu de Compromís per Sagunt