Quan era menut, allà pels primers anys del segle XXI, 2020- 2021 o inclús 2022, els xiquets i les xiquetes féiem una llista de desitjos per als Reis Mags. Quinsrecords! Encara puc sentir el tacte de la llapissera sobre la meua mà de xiquet innocent, la il·lusió del dia 6 de gener quan despertava i veia els regals sota l’arbre de nadal. Els petons que em donava la iaia quan, dissimuladament, perquè no ho veren els meus cosins ni els meus pares, em posava les estrenes a la butxaca mentre menjàvem tots junts, tota la família que ara trobe a faltar. El que donaria per poder tornar a eixos temps. Ja és massa tard. Se’ns acabà el temps tan prompte, com una sargantana, d’eixes que ja no en queden, se'ns escapà d’entre les mans.
Tot fou tan ràpid. O és que ens semblà ràpid? Recorde quan aquella pandèmia ala fi va acabar. El món era nostre. Ens sentíem capaços de tot, fins i tot de canviar el món a millor. La nova normalitat en deien. Ara em fan riure eixes paraules. Un món nou, ple de confiança, on podríem superar el que fóra si com en els temps de la pandèmia actuàvem tots units. Podríem crear societats més justes i igualitàries, on totes les persones fórem realment lliures de ser com volíem ser, d’estimar a qui el cor ens dictés, sense prejudicis de cap classe. Ai! Que poc en durà allò. Prompte n’oblidarem les promeses que a nosaltres mateix ens havíem fet i tornarem als vells hàbits: a tractar de solucionar els problemes dels llocs concrets a despatxos situats a centenars de quilòmetres d’on estaven els afectats i no des de les institucions més pròximes; així vam perdre les platges, l’horta i després tota la resta. Tornarem a barallar-nos amb disputes absurdes sobre fronteres imaginàries, sobre el que era de cadascú, oblidant la virtut de compartir amb els nostres congèneres i amb allò, vam perdre la nostra cultura, doncs oblidarem que n’era compartida.
Començarem a parlar, un altre cop, sobre la nostra individualitat i n’oblidarem escoltar els altres i així, s’esvaïren els amics i els veïns. Al remat acabarem per oblidar que tots érem iguals i que tots, amb independència de raça, color o religió, respiràvem el mateix aire i vivíem al mateix planeta. Oblidarem, al remat, que érem humans. I així, oblidant-nos de les coses importants de veritat, vingué la catàstrofe.
La catàstrofe... Creiem, amb l’eufòria del moment, que les advertències de laciència eren exagerades, que encara hi havia temps, que fins a 2050 ens donaria marge per millorar. Subestimarem la urgència del moment. Estàvem tan capficats en nosaltres mateixos, en mirar-nos el melic, que no s’adonaren del que se’ns venia i quan les coses començaren a posar-se lletges, ens consolàvem dient que sols els passaria als de l’altre lloc de la frontera, als de sempre, als pobres. No ens pesava en la consciència la fam dels vulnerables, estigueren dins o fora, no ens feia mal el patiment d’aquells que anaven fugint del desert i les bombes, d’aquells que buscaven aigua. Ficarem murs pensant que les rajoles, el ciment i un grapat d’homes armats mantindrien el mal fora. Com d'equivocats estàvem. Ara ho veig amb claredat, no havíem aprés res de la pandèmia.
Tant de bo haguérem escoltat, tant de bo haguérem emprat eixos recursos en coses de més profit. Els murs no aturen els processos naturals, el ciment de res val contra la força d’un planeta malalt i quant les coses es fiquen lletges de debò els homes armats deixen de donar seguretat i passen a fer por.
Si poguera tornar enrere, encara que fóra uns pocs anys, abans de què l’aire estornarà verinós i de què el desert i la sequera ho conqueriren tot. Si poguera dir-li al meu jo del passat i transmetre-li la importància de defensar el que és de tots, decomprometre’s de debò amb el futur. El futur del poble, el futur de la gent, el futur delplaneta i la natura. Tant de bo avui, últim dia de l’any 2045, quatre anys després des de la fi del món, els reis de l’orient em portaren per al dia 6 un viatge al passat. Tot fóra per recordar als de 2022 la importància que té el compromís, el compromís amb els que han de vindre després, amb els altres i amb nosaltres mateix. El compromís amb la terra o, fins i tot, el compromís amb el valor de l’honestedat a l’hora d’administrar el que és de tots. Eixos valors tan importants i que oblidarem tan prompte quan la pandèmia passà. Tant de bo poder tornar enrere, tant de bo res d’allò haguera passat mai. Tant de bo encara fórem a temps d’evitar-ho. Tant de bo encara fóra prou amb un poc de compromís.
José Francisco Gómez Rincón
Joves PV - Compromís