Imprimir esta página

De llegenda (I). La serp de pedra

Escrito por Albert Llueca Juesas
Viernes, 05 Junio 2015 13:00

Pels camps de Morvedre i els pobles comarcans rondava, des de feia molts anys,  una enorme serp que era el terror dels pacífics llauradors de la comarca. En uns fangars pròxims al camí que conduïa a Barcelona, l'antiga Via Augusta,  i a uns cinc quilòmetres de Morvedre es trobava la gruta, domicili de tan molest veí. Els valents jóvens del lloc s' aprestaven en sort per a lluitar i exterminar la bèstia, però sempre fracassaven en el seu intent, acabant més d'un en l'embafe del rèptil. Els murvedrins ja estaven acostumats a conviure amb aquella enorme bèstia que pareixia ser invulnerable. Rara era la vegada que els carros, al seu trànsit per les proximitats de la seua cova, acabaren feliços el seu viatge, no sense abans els destrossara engolint-se a més dels passatgers, inclús els cavalls i tot allò que se li posara per davant.

Els pacífics llauradors de Morvedre van deixar de cultivar la vinya. Ja no eixien al camp, perquè treballant sentien moltes vegades com si se'ls acariciara l'esquena i un terrible eriçó s'apoderava d'ells impedint-los fugir. En va disparaven les seues rudimentàries fletxes i les seues llances que rebotaven en la seua dura pell. Tot era inútil.

La gent no eixia de la vila murallada, per la qual cosa la famolenca i inquieta serpent buscant menjar va arribar fins a les mateixes muralles de Morvedre. Els seus habitants s'aguaitaven àvides per contemplar, des de lluny, alguna cosa tan mostruosa com era aquell rèptil. Els xiquets corrien d'una banda a l'altra, cridant 'la serp, ja ve la serp", amb l'horror de les seues mares al pensar que si entraba en la fortalesa el mal que podria produir. En més d'una ocasió va aguaitar per les espilleres. Des de les almenes els braus murvedrins li llançaven tota sort d'objectes punçants però sense aconseguir el seu objectiu, només cosquerelles pareixien que li feien al rèptil. Alguns dies va romandre la serp al peu de les muralles recorrent els camins pròxims. La "senda dels lladres" era ruta obligada per a arribar als sembrats i proveir-se d'aigua del Palancia.

Es va fer un últim intent per a acabar amb aquell terrible "hoste". Un grup de valerosos jóvens va eixir del recinte murallat armat fins a les dents, però no va poder acostar-se massa, era tal l'horror que els produïa la sola contemplació d'aquella bestiola que no van tindre més remei que córrer abandonant les armes, no sense caure en la gola de l'animal més d'un valent murvedri.

¡Quantes vegades, i sense cap resultat, van eixir de la fortalesa els sacerdots portant en processó als seus sants protectors!. Però no hi havia forma; amb tan sols veure moure's l'herba, sentir el fort alé que produïa la bèstia, quedaven com paralitzats, immòbils, sense poder avançar, morts de por. Quant a punt va estar de berenar-se a mig cabildo!.

El que en un temps va ser feliç i laboriósa vila de Morvedre, des de l'aparició del terrible enemic tot eren penes i amargors i mig poble havia passat pel "menjador" de la serp. Els murvedrins no eixien de les seues cases per por a ser la pròxima víctima del seu gran festí. El "Camí de la serp" era pas intransitable per als carruatges i les persones. No hi havia res a fer, la gent ja estava resignada. Hauria d'esperar que l'animal es morira de vell o acabara amb tots els habitants de Morvedre.

Així transcorria el temps en  aquella plàcida vila fins que, cert mati d'estiu, una senyora, forastera per més senyes, va passar per davant del "domicili" de la serp eixint-li al pas i impedint-li avançar pel camí sobirania del rèptil. La senyora, de desconegut origen i nom, li va llançar un rosari d'argent que en les mans portava dient-li al mateix temps; "serp eres i en serp de pedra et convertiràs". Dit açò, la que abans va ser terrible enemic de pacífics llauradors, s'havia convertit en un mite. Allí quedava, mig oculta, la serp en la gruta que li servia de refugi, portant gravat en relleu les comptes del rosari que la bona senyora li llançara al cap.

Albert Llueca Juesas
President de l’Arxiu fotogràfic Llueca-Juesa

Modificado por última vez en Viernes, 05 Junio 2015 13:03