Fa pocs dies l’alcalde de Sagunt, Sergio Muniesa, penjava a tuiter una foto repiulada per la regidora de Benestar social amb el text: “Entrega de alimentos por parte del Ayuntamiento al Centre Solidari d’aliments. Gran trabajo”.

Deixant a banda que cadascú pot fer el que considere, la feina de l’alcalde i la regidora de benestar social no hauria de ser la de lliurar o recollir aliments ni molt menys qualificar-ho de gran treball. Eixe “treball” malauradament significa tot el contrari: que no han fet la seua feina com tocava. I em referisc a ells com a membres del Partit Popular, partit que governa ací a Sagunt, a la Generalitat i a Madrid.

M’explique: darrerament rebem dades d’estudis i informes sobre la situació de la pobresa a l’Estat espanyol i al País Valencia molt preocupants. Segons l’informe de de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l‘Exclusió Social en l’Estat Espanyol, que comprèn l’evolució de la pobresa des de 2009 fins al 2013 al País Valencià el 31,7% dels valencians (1,6 milions de persones) es troba en risc de pobresa o exclusió social. Des de 2009, 270.990 valencians més estan per davall del llindar de la pobresa; el 33% són joves entre 16 i 30 anys i el 31,9% xiquets. Més dades encara expliquen que la Privadesa Material Severa afecta a 363.081, és a dir, que els afectats no tenen unes mínimes condicions de vida digna, amb mancances importants com fred i fam. Amb dades així el pitjor és que correm el risc de cronificació de la pobresa amb les fatals conseqüències que això pot arribar a tindre.

I de seguida alguns exclamen: és que estem en crisi! Sí, però la crisi, sense entrar a valorar com i qui la va provocar, és un factor que no afecta a tots per igual. Ahí van més dades: la consultora Euromonitor informa que durant el 2014 l’Estat espanyol s’ha consolidat com el mercat més gran del món per al luxe; d’acord amb la CNV el mateix any es donaren d’alta 234 SICAV, xifra rècord (recordem que per muntar-ne una cal un capìtal mínim de 2,4 milions d’euros); segons Credit Suisse, Espanya és el desè país del Planeta on més ha augmentat el nombre de milionaris...

Com deia una cançò: “Crisis? Segons per a qui”. Més xifres: la fractura social,  distància que hi ha entre qui més diners tenen i qui menys, és segons el VII Estudi Foessa del 45% amb el que això comporta: trencament de la cohesió social, dualització i un apunt molt important i significatiu: el més rics disposen de més recursos i més centralitat en les decisions, allunyant a la majoria de la població que prou ocupada està a sobreviure.

I a què s’ha dedicat el PP en època de crisi? Per exemple, a fer dimitir dels sistemes fiscals la seua capacitat distributiva: reduir impostos directes com ara l’eliminació de l’impost de succesions i augmentar els indirectes; reformes laborals que no han fet més que augmentar l’atur i la precarització. És la OIT qui afirma que el poder adquisitiu dels assalariats ha disminuït un 17%, i la taxa d’exclusió social entre els treballadors ha augmentat fins al 15%!!

Per tant, i com ja apuntava en l’article anterior “La pobresa energética mata!”, la pobresa social és una decisió política, decisió que ara, des que governa el PP, beneficia més les elits empresarials i els bancs i gira l'esquena als ciutadans.

Fer polítiques socials no és repartir menjar i practicar caritat, cosa que tant li ha agradat a la dretona amb difusió als NO-DO franquistes o, en versió S.XXI, per les xarxes socials. Posen la bena quan el malalt ja s’ha dessagnat! No intercanvien els papers: un govern no és una ONG i les associacions o ONG tracten de resoldre els problemes que hauria de resoldre qui governa. Pense en el que els toca fer a la gent de les PAH evitant desnonaments i gestionant solucions per a qui s’ha quedat sense llar).

I què hem de fer els ciutadans? Primer evitar que certs governs ens lleven eixa centralitat en les decisions: les que prenguen no ens beneficiaran mai: Fer política perquè no te la facen en contra, famós axioma fusteria; mobilitzacions contínues i, al moment de votar, saber que més PP significa més fractura social, més exclusió, més dualització.

Finalment, una reflexió i una proposta: com a valencians hem de ser conscients que si volem recuperar eixa centralitat de les decisions ens cal un nou model d’estat, no els governs titella de les decisions de Madrid que històricament patim. Des d’Esquerra Republicana volem acomboiar gent que treballe per la Republica del País Valencia, que no renuncie a la plena ocupació, que no accepte ni la misèria ni l'atur, ni la desigualtat. Els valencians i les valencianes hem d'aprofitar el moment i les oportunitats per mostrar la determinació d'un poble que clama més democràcia, més justícia social i més llibertat.

Elo Chamarro Fernández
Militant d’Esquerra Republicana