Cada 25 de novembre, moltes dones i homes també, ens posem davant l’ordinador per denunciar mitjançant un article la gravetat, la crua realitat, de la violència envers les dones. No és una tasca gens fàcil perquè, per a moltes de nosaltres, és fer nostre el sofriment i l’angoixa que pateixen aquestes dones que viuen terroritzades dia rere dia, mentre temen un desenllaç fatal: el colp mortal que les deixarà sense vida.
Enguany, la xifra de dones que han perdut la vida a mans de les seues parelles o exparelles suma 44 víctimes més a la llista negra del terror. I no sols l’assassinat, sinó el que implica de desfeta de moltes famílies i del fracàs d’una societat avançada que no aconsegueix aturar la violència masclista.
I no s’acaba ací la cosa. En el desé aniversari de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere no es pot celebrar amb optimisme, evidentment, tal com denuncia Amnistia Internacional: des de la creació dels Jutjats de Violència l’any 2005 fins al 2013, el nombre de sobreseïments provisionals (quan s’arxiva un procediment per no quedar-ne acreditats els fets) s’ha incrementat un 158% i el percentatge de sentències comdemnatòries ha baixat fins a situar-se al 50% el 2012, deu punts per sota del percentatge registrat l’any 2006. És fa necessari, doncs, que després de de huit anys de funcionament d’aquests jutjats, es facen avaluacions que intenten aclarir i abordar amb polítiques específiques el significat d’aquestes xifres.
Moltes coses estan fallant ací. Per què l’accés a la justícia per part de les dones maltractades segueix trobant obstacles? Per què són habituals les deficiències en les investigacions d’ofici i la manca de protecció adequada a les víctimes? Per què els prejudicis als que s’enfronten moltes dones quan decideixen denunciar? Massa preguntes per a una sola resposta: manca de voluntat política efectiva per eradicar aquesta xacra que ja s’ha cobrat 756 víctimes des de l’any 2003.
Aquestes dones maltractades ben bé poden ser amigues, familiars o veïnes nostres. Aquestes dones, que pateixen en silenci la brutalitat física i psicològica del maltractador, necessiten tindre al seu abast ferramentes per alçar la veu i dir-ne prou. I des dels municipis també hi hem d’aportar el nostre granet de sorra. Perquè entenem que la violència de gènere és un atemptat contra la pau, contra el desenvolupament de la societat i la democràcia, i un problema dels poders públics i les institucions, de tota la societat en conjunt, el primer pla de la qual passa als pobles.
Des de Esquerra Republicana del País Valencià volem treballar per un municipi sense violència on predominen les formes de convivència plurals i solidàries i, en aquest sentit, hem impulsat el Pacte Ciutadà contra la Violència de Gènere amb dos objectius bàsics: aconseguir un rebuig social d’aquesta xacra i promoure models alternatius de convivència en el marc d’una cultura de la pau per arribar a una tolerància zero de la violència cap a les dones.
Anna Martínez
Presidenta d’Esquerra Republicana de Faura
